Aquest Homenatge a l’espanyola María Ugarte, qui fora la primer dona periodista a República Dominicana i gran investigadora d’història i art; i al dominicà Cándido Bidó, excels pintor i tremend lluitador per donar oportunitats a la gent de la seva terra, després de la defunció de tots dos, amb escassos dies de diferència, al març de 2011, va ser publicat en el periòdic dominicà Guia Diària el 10 de març de 2011 per mediació del meu amic, el periodista i poeta Luis Beiro.
Es pot accedir a la versió digital disponible solo en castellà punxant aquí: https://listindiario.com/ventana/2011/03/10/180399/homenaje-a-las-bellezas.html
Homenatge a les belleses
Per a algú que com jo estima profunda i sentidament aquesta venerada Illa de l’Amor; aquest lloc on existeix el paradís tant en els seus paisatges com en les seves gents; aquesta beneïda Illa que comparteixen República Dominicana i Haití… Per a algú que, com jo, l’estima, saber que, en qüestió de dies, s’han anat d’aquesta Terra dos éssers tan, tan especials, és, com menys, un cop gelat.
Com deia el que potser hagi estat El Millor Poeta del Poble del Món, Miguel Hernández, i que va morir de mort molt menys digna i en un lloc molt més solitari i trist: va morir d’una tuberculosi en una presó espanyola a l’inici de la infame dictadura franquista… Com deia Miguel Hernández: “Una manotada dura, un cop gelat,/ una destralada invisible i homicida,/ una empenta brutal t’ha derrocat”.
Una empenta brutal us ha derrocat, a vosaltres dues, a tu, María Ugarte, i a tu, Cándido Bidó. Dos éssers que, si alguna cosa teníeu en comú, per sobre del vostre sentit i sincer amor al Món, Món amb majúscules i sense fronteres… si alguna cosa teníeu en comú era la vostra Eterna Cerca de la Bellesa. D’aquí ve que hagi volgut que aquest humil homenatge a vosaltres dos i als Éssers que us van portar a aquest món i als Éssers que vau deixar en aquest món… que aquest petit homenatge es digui “Homenatge a les Belleses”, perquè vau ser dos éssers infinitament bells, Bells per Dins i per Fora… i aquest és el tipus de bellesa que val, que deixa profunda petjada, que marca per a la posteritat i l’eternitat.
Diuen que en l’eternitat tots ens retrobarem. Perquè, bé, que sapigueu els dos que a partir d’avui tinc un motiu més d’alegria, d’immensa alegria, per saber que el dia que entre en l’eternitat, aquest dia hi haurà aquí dos éssers meravellosos, als qui venero, respecte i adoro, i amb els quals em retrobaré.
Podran dir que Cándido pintava i María escrivia i que no tenien res en comú. Dimes i diretes. Tots dos han estat Éssers Immensos per Dret Propi… i és molt poca la gent que pot vanar-se d’ingressar en categoria humana tan, tan selecta.
Cándido, permet-me que comenci glossant les lloes a María i després em dirigeixo a tu, val?
María, Donya María Ugarte… Per on començar? María va ser, és i serà una dona, com diem en la pàtria noia que ens va veure néixer a ambdues, Espanya, “una dona d’armes prendre”. Una dona que va anar trencant els motlles que han oprimit al sexe feble, al gènere femení, des que l’horrorós patriarcat va posar la seva empremta en aquest bell planeta. María va estudiar en la Universitat madrilenya en els anys previs a la guerra civil, quan era encara “vedat privat de la caça masculina”. María va ser pura aventura en vida i vida en aventura. Es va embarcar cap a ponent casada amb un rus i en aquesta illa, en aquesta illa beneïda, va continuar trencant motlles. Va ser la primera dona periodista en aquest país. I al principi només l’enviaven a cobrir “successos” i no va ser perquè ningú li regalés res, sinó per la seva constància, el seu esforç i el seu mèrit propi, que amb el temps va aconseguir escalar i escalar i escalar fins a arribar a ser la dona espanyola que més i millor ha fet a República Dominicana per preservar i honrar la història, l’arquitectura i les gents, en suma, per Honrar la Cultura, d’aquest país.
Ella, amb la immensa modèstia que la caracteritzava i que l’honra, “sabia paleografia” i va dedicar hores impagades d’esforç invisible a “traduir” els textos que tenia l’arxiu i que era il·legibles per a tots aquells que no teníem la formació que tenia ella.
I amb els anys i el temps –i el seu segon matrimoni i els seus atzars propis de qualsevol destí- va deixar el periodisme i es va bolcar a investigar i posar la seva excelsa ploma al servei de l’Art (novament Art amb majúscules) dominicà… i amb especial manyaga i tendresa de l’Art fet per Dones Dominicanes. María va ser de principi a fi, una dona feta a si mateixa, lluitant per i per a la dona. I quina millor setmana per a honrar-la que aquesta en què celebrem “El Dia Internacional de la Dona Treballadora”. I ella que va morir amb 97 anys acabats de complir i “amb les botes posades” va ser treballadora incansable i lúcida fins a l’últim dia.
Finalment, vull destacar una faceta potser menys coneguda d’ella, novament en la seva modèstia. Generalment solen lloar-li els seus coneixements de l’època colonial i el que va aportar al seu rescat. Bé, ho comparteixo i ho he dit a dalt. Però potser el que poca gent sap és que aquesta gran dona que va ser i és María Ugarte tenia una de les millors col·leccions privades sobre literatura taína que hi ha en aquesta Illa i no sols la tènia, sinó que ens l’obria de cor a tots quants amb veritable desig de saber buscàvem nodrir-nos de les fonts primigènies. I és important que no s’oblidi que María va ser una de les persones que més va recolzar en vida a un altre Gegant de la Cultura taína, el professor hispà-cubà Juan José Arrom, aquest home fantàstic i humil que va rescatar per a la humanitat el llibre més valuós que ha donat mai, en la meva modesta opinió, l’Illa de l’Espanyola i que és aquell opuscle en què fra Ramón Pané recollia de primera mà les meravelles del món taíno (“Sobre les Antiguitats dels Indis”). Arrom va morir fa cinc anys als 95 anys. Una altra alegria per al retrobament de l’eternitat.
I si María va ser el prototip de Dona Lluitadora, Cándido va ser el prototip d’Home Lluitador.
Per on començar, Cándido, Cándido Bidó? Per on? Crec que amb tu el millor que pot un fer, després de fer-te una sentida reverència de respecte, és dir-li al món que has estat El Millor Pintor del Poble del Món.
En els quatre anys que vaig passar a República Dominicana (2003-2007) treballant com a Consellera Cultural i de Cooperació de l’Ambaixada d’Espanya vaig sentir molt “entès d’art” dir “barbaritats” de la teva obra, que si massa simple, que si la paleta poc variada, que si, que si, que si. Dimes i diretes.
Segur que tots ells són “més entesos que jo”. No ho dubto. Però a qui vulgui sentir-me, li diré ben alt que tu vas saber com ningú plasmar l’esperit dominicà en un llenç. Per què? Perquè totes les teves obres tenen tres qualitats que tenen tots els dominicanitos del carrer i que els fa Éssers humans tan, tan Grans. Els teus quadres –i la teva gent- tenen Alegria, Senzillesa i Harmonia. Que la teva paleta és restringida, tu te la vas autoimposar com un tret distintiu, perfecte, aquesta Senzillesa va ser la teva “marca”. Que els teus motius són quotidians, perfecte, plasmen l’Harmoniosa Alegria de la teva terra, aquest país en el qual vas néixer i pel qual ho vas donar tot, i on els miracles ocorren diàriament en el quotidià… i és en aquesta exaltació del valor del quotidià que la teva gent és mestra per dret propi.
I això cal dir-ho ben alt, no per tu, que sé que de tan modest et vindria gran, sinó que ho dic pels teus fills i esposa, als quals vas privar d’una quantiosa herència després de la teva mort, només i només per a donar en vida tant, tant, tant a tanta gent humil del teu país, per als quals desitjaves un futur millor i menys dureses de les que tu vas passar. Jo que t’he vist construir el teu Museu de Bonao, des de la primera pedra fins que ja era realitat, puc dir-li al Món que has fet amb la teva fortuna personal el que jo no havia vist fer a ningú en aquest món. Tu volies crear un centre que ensenyés oficis als més desposseïts perquè poguessin guanyar-se la vida d’una manera digna. Em llevo el barret. Perquè vas aconseguir el teu somni… i un somni tan impregnat d’humanitat, amor a la humanitat i bona fe, que, encara que només fos per això, fan ja de tu un ésser humà excepcional.
Per tot això em reafirmo en el meu convenciment que eres i ets el Millor Pintor del Poble del Món… I si aquest món tingués més gent com tu, capaç de treballar intrèpidament per l’interès aliè, capaç de ser altruista de cor, capaç de donar el millor de si mateixa no sols en el seu art, sinó en la seva vida i amb aquest fastuós exemple vital que tu, Cándido, ens vas donar a tots, perquè si hi hagués més gent com tu, aquest bell planeta en el qual vivim, seria tan, tan distint! Tant de bo el materialisme no venci a l’ànima humana i el teu exemple insufli altruisme en molts, molts cors humans.
I fa una estona, quan em vaig assabentar de la teva mort, Cándido, en aquesta la meva casa londinenca on viu des que vaig deixar Dominicana, li ho vaig comentar apesarada a la meva bella filla, una bella noia de 13 anys que porta en el seu Ser la pau d’aquesta Illa. I ella em va dir: “Potser la missió de Cándido Bidó, que era que els pobres poguessin veure que poden fer una vida sense gastar-se molts diners, ja l’ha completat i per això s’ha anat”.
Sean com fossin els motius de les partides, sapigueu que allèn les mars se us admira, respecta i vol. I procedeixo a acomiadar-vos amb els versos finals d’aquell poema de Miguel Hernández que vaig parafrasejar al principi i que es diu ”Elegía” (Triava): “A les alades ànimes de les roses/ de l’ametller de nata us requereixo,/ que hem de parlar de moltes coses,/ companys de l’ànima, companys.”
