Abans d’entrar en la proposta concreta considero aconsellable donar en el punt A, a mode d’introducció, sis breus explicacions, en primer lloc, sobre què és el dret internacional públic (DIP) i qui és la Cort Internacional de Justícia (CIJ); què és el dret de guerra, que és una de les branques del DIP, aprofundint en una dels seus tres subramas, el dret internacional humanitari (DIH); i què és el dret internacional dels drets humans (DIDH) i els seus mecanismes principals, entre ells el Consell de Drets Humans (CDH).

En segon i tercer lloc, una breu explicació, des de la perspectiva del DIP, sobre els documents que van donar lloc a aquest conflicte; i, a continuació, les resolucions de NNUU que busquen establir les bases per a la resolució d’aquest.

En quart lloc, presento l’entramat d’acords signats entre Israel i Palestina, fonamentalment entre 1993 i 1995, data des de la qual està pendent la negociació i signatura d’un estatut permanent que permeti la creació de l’Estat palestí, buscant analitzar les principals fallades d’aquests documents.

A continuació, descric la vulneració per Israel dels drets humans del poble palestí.

Finalment, descric la posició de la Unió Europea (UE) en el conflicte, perquè desitjo que estigui cridada a exercir un paper important en la resolució d’aquest.

Ja entrant en matèria, en el punt B d’aquest document, avanço una proposta de solució. En qualsevol cas, queda entre interrogants si aquesta o qualsevol altra proposta permetrà donar una solució definitiva a la centenària qüestió palestina. Tant de bo (ojalá, paraula castellana derivada de l’àrab inshaallah: “Si Al·là vol”) que, entre totes i tots, aquesta vegada sí que ho aconseguim… Ajuda a pujar una Palestina lliure i sobirana en peus d’igualtat amb un Israel plenament democràtic!

La totalitat de les fonts d’informació consultades es recull en un pdf (únicament disponible en castellà) que trobaràs en la versió en castellà (castellano) d’aquesta entrada d’aquesta web.

A. INTRODUCCIÓ

1. Breus nocions de Dret Internacional

1.1 Dret Internacional Públic

El dret internacional públic (DIP) és el conjunt de normes que regula el comportament dels Estats i altres subjectes internacionals (organismes internacionals, comunitats bel·ligerants, moviments d’alliberament nacional i/o individus). El DIP està integrat per o té com a fonts:

1. Acords entre Estats, com ara tractats internacionals, amb diferents denominacions segons el cas, com a tractats, pactes, convenis, cartes, memoràndum, declaracions conjuntes, intercanvis de notes, etc.;
2. El costum internacional, que es compon al seu torn de la pràctica dels Estats, que aquests reconeixen com a obligatòria;
3. Els principis generals del dret.

El principal organisme internacional és l’Organització de Nacions Unides (ONU), també coneguda com a Nacions Unides (NNUU), nascuda el 24 d’octubre de 1945 (24/10/1945). És successora de la Societat de Nacions (SdN) que va existir entre 1919 i 1946. Es regeix per la Carta de NNUU. Està formada per sis òrgans, tenint seu els cinc primers a Nova York (els Estats Units, els EUA) i el sisè, la CIJ, a la Haia (Països Baixos), i són:

1. L’Assemblea General de Nacions Unides (AGNU) és el principal òrgan deliberant i reuneix 193 Estats membres, als quals se sumen Palestina i Santa Seu com a Estats no membres. És l’únic dels sis òrgans en el qual tots els Estats membres estan en absolut peu d’igualtat en termes de drets i obligacions. Entre els seus poders es troben la supervisió del pressupost de les Nacions Unides; el nomenament dels membres no permanents al Consell de Seguretat; la recepció d’informes d’altres òrgans de l’ONU; i la realització de recomanacions en forma de resolucions de l’Assemblea general de les Nacions Unides. Es reuneix en sessions plenàries ordinàries; en sessions plenàries extraordinàries; i en comissions. Les comissions principals són:

• Primera Comissió: Desarmament i Seguretat Internacional (DISEC).
• Segona comissió: Assumptes econòmics i financers (ECOSOC).
• Tercera comissió: Assumptes socials, humanitaris i culturals (SOCHUM).
• Quarta comissió: Política especial i de descolonització (SPECPOL).
• Cinquena comissió: Assumptes administratius i pressupostaris.
• Sisena comissió: Jurídica.

2. El Consell de Seguretat de Nacions Unides (CSNU) és l’organisme encarregat de mantenir la pau i seguretat en el món. A diferència d’altres institucions de l’ONU que únicament poden realitzar recomanacions als governs, el Consell de Seguretat pot prendre decisions vinculants (regides per l’art. 25 de la Carta de NNUU) i obligar els membres a complir-les. El Consell està conformat per quinze Estats, cinc membres permanents amb dret de veto (els EUA, RU, França, Rússia i la Xina) i deu membres no permanents, que són triats per un mandat de 2 anys. La presidència del Consell es trencada mensualment de manera alfabètica.

3. El Consell Econòmic i Social (ECOSOC) assisteix a l’Assemblea General per a promoure la cooperació i desenvolupament econòmic, social i internacional. Compta amb un total de 54 membres que l’Assemblea General tria per períodes de tres anys. Celebra al juliol de cada any un període de sessions substantiu de quatre setmanes de durada, un any a Nova York i un altre a Ginebra. És l’encarregat de coordinar la labor dels quinze organismes especialitzats, de les deu comissions orgàniques i de les cinc comissions regionals de l’ONU; i emet recomanacions de política dirigides al sistema de les Nacions Unides i als Estats membres.

4. La Secretaria General de Nacions Unides (SGNU) és l’òrgan administratiu el titular del qual és la màxima representació diplomàtica de les Nacions Unides. És nomenat per la AGNU per recomanació del CSNU. Entre les seves competències es troba la de convocar el CSNU, la AGNU, el ECOSOC i altres organismes de l’ONU. En 2021 es va reelegir al portuguès António Guterres com a secretari general de Nacions Unides per a un segon i últim període de 5 anys: 2022-2026.

5. El Consell d’Administració Fiduciària de les Nacions Unides va ser establert en el Capítol XIII de la Carta de les Nacions Unides, per a supervisar l’administració dels territoris en fideïcomís posats sota el règim d’administració fiduciària i el seu desenvolupament progressiu cap al govern propi o la independència. Va ser el successor dels mandats de la Societat de Nacions. Va ser dissolt en 1994 pel CSNU una vegada que havia completat la seva funció.

6. La Cort Internacional de Justícia (CIJ) [també conegut com a Tribunal Internacional de Justícia (TIJ)] és el principal òrgan judicial de NNUU. És successora de la Cort Permanent de Justícia Internacional (CPJI) que va existir entre 1921 i 1946. Està formada per 15 magistrades i magistrats amb un mandat de 9 anys. Només els Estats poden ser part en els casos que se sotmetin a la CIJ. La CIJ es regeix pel seu Estatut, l’article del qual 38 estableix que la CIJ haurà d’aplicar en tots els seus procediments les tres fonts de dret a dalt citades, a la qual afegeix una quarta, la jurisprudència, que no és font de dret, però sí mètode auxiliar. Existeixen dos tipus de procediments dins de la CIJ:

(6.1)       el contenciós (per a disputes entre Estats) que conclou amb una sentència. En el que concerneix les sentències, una sentència de la CIJ és vinculant, final i sense possibilitat d’apel·lació, ja que, a conseqüència de la signatura de la Carta de les ONU, cada Estat membre es compromet automàticament a obeir qualsevol sentència de la CIJ en assumptes en el qual sigui part. No obstant això, en la pràctica: (1.1.) els poders de la CIJ s’han vist limitats per mancar de poder per a fer executar la sentència dictada, recorrent-se habitualment, davant els incompliments, simplement a sancions o multes; (1.2.) la CIJ també manca de competència per a verificar l’efectiva execució de les seves fallades per part dels Estats, sinó que correspon a les parts en el litigi complir les seves obligacions internacionals donant-li efectivitat a la fallada conforme als termes disposat per la CIJ; (1.3.) i, en cas que un Estat incompleixi amb el que es disposa en una fallada de la CIJ, l’altra part en la controvèrsia tindrà el dret de recórrer al Consell de Seguretat de Nacions Unides (CSNU), encara que aquesta via no s’ha aconseguit mai que coadjuvi a una execució de sentència perquè sempre la fallada va contra els interessos d’algun dels cinc països membres del Consell de Seguretat que tenen poder del veto sobre qualsevol decisió presa.

(6.2)       el consultiu (per a aclariments jurídics a òrgans de l’ONU) que conclou amb un dictamen. Tret que s’hagi pactat que la fallada sigui vinculant, en principi els dictàmens de la CIJ són de caràcter consultiu i per tant no són vinculants per a les parts que els sol·liciten. No obstant això, unes certes normes o instruments poden avançar a les parts que l’opinió resultant serà vinculant.

Sud-àfrica va iniciar un cas contra Israel per genocidi el 29/12/2023 per la guerra a Gaza, el cas 192 de la història de la CIJ, que emetrà sentència en uns anys. Si extrapolem els terminis d’un cas similar d’aplicació de la Convenció de Genocidi iniciat per Gàmbia contra Myanmar pels rohingya, la sentència sobre Gaza podria estar veient la llum en 2029 o 2030.

La CIJ no és l’únic mitjà de resolució pacífica de les controvèrsies que hi ha a la disposició dels Estats, l’art. 33 de la Carta de l’ONU enumera uns altres, com són “negociació, recerca, mediació, conciliació, arbitratge, arranjament judicial, recurs a organismes o acords regionals o qualsevol altre mitjà pacífic que triïn”.

Tampoc la CIJ és l’únic tribunal internacional. Hi ha uns altres, entre els quals destaca la Cort Penal Internacional (CPI) [anomenada també Tribunal Penal Internacional (TPI)] que: és un tribunal de justícia internacional permanent la missió de la qual és jutjar a individus (no a Estats) acusats de cometre crims de genocidi, guerra, agressió i lesa humanitat; té personalitat jurídica pròpia; no pertany al sistema de l’ONU, encara que es relaciona amb ella en els termes que marca el seu Estatut, l’Estatut de Roma, de 1998; i també té seu a la Haia.

El 2/01/2015 Palestina va sol·licitar ser part de l’Estatut de Roma de la CPI; i l’Estatut de Roma va entrar en vigor per a Palestina el 1/04/2015. El 22/05/2018, Palestina va remetre a la Fiscalia de la CPI els crims comesos en els Territoris Ocupats des de 13/06/2014. La Fiscalia va iniciar una recerca, en el marc de la qual va sol·licitar a la Sala Prejudicial I opinió sobre la “jurisdicció territorial” de la CPI i aquesta Sala, en la seva decisió de 5/02/2021, va concloure, per majoria, que sí, que la “jurisdicció territorial” de la CPI s’estén a Cisjordània, inclòs Jerusalem Oriental, i a Gaza. El 3/03/2021 la Fiscalia va anunciar l’obertura de recerques. El 17/11/2023, cinc països liderats per Sud-àfrica van presentar una sol·licitud a la Fiscalia perquè ampliés les seves recerques a l’esdevingut a Gaza des del 7/10/2023, similar al que van fer Xile i Mèxic el 18/01/2024.

El 20/05/2024, el fiscal general de la CPI, Karim Khan, va sol·licitar l’emissió d’ordres d’arrest contra el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, i el seu ministre de Defensa, Yoav Gallant; així com contra tres líders d’Hamàs: Yahya Sinwar, Mohamed Diab Ibrahim Al-Masri i Ismail Haniyah.

Més enllà de l’anterior, NNUU té adscrits a ella diversos fons, programes i altres entitats, entre els quals destaca per temàtica vinculada al que aquí s’aborda, UNRWA (Organisme d’Obres Públiques i Socors de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina). Així mateix, la població palestina compta amb un comitè específic, únic en l’univers onusiano, que és el Comitè per als Drets Inalienables del Poble Palestí.

Finalment, dins de NNUU està el portal d’informació de UNISPAL que aglutina tota la informació relacionada amb el conflicte israelopalestí (https://www.un.org/unispal/es/).

1.2 Dret de la guerra

El dret de la guerra es considera un aspecte del dret internacional públic (DIP) que regula les condicions: (1) per a iniciar una guerra (ius ad bellum); (2) per a dur a terme els enfrontaments (ius in bello); i (3) per a posar fi a una guerra inclosa l’obligació de reconstruir (ius post bellum).

Les lleis de guerra modernes deriven de dues fonts principals:

1. Tractats internacionals sobre les lleis de guerra.
2. Costum internacional.

Alguns dels principis centrals que subjeuen en les lleis de la guerra són:

1. Les guerres han de limitar-se a la consecució dels objectius polítics que van iniciar la guerra i no ha d’incloure la destrucció innecessària.
2. Les guerres han de ser portats a la seva fi com més de pressa millor.
3. Les persones i els béns que no contribueixen a l’esforç de guerra han de ser protegits contra la destrucció i penúries innecessàries.

1.2.1 Dret per a la guerra o Ius ad bellum

El principal recurs legal del ius ad bellum (locució llatina que significa justícia per a la guerra) deriva de la Carta de l’ONU, el qual declara en el seu:

1. Art. 2.4 que: “Els Membres de l’Organització, en les seves relacions internacionals, s’abstindran de recórrer a l’amenaça o a l’ús de la força contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol Estat, o en qualsevol altra forma incompatible amb els Propòsits de les Nacions Unides.”, és a dir, que, sense embuts, els Estats no han de recórrer a la guerra.

2. i en l’art. 51 que “Cap disposició d’aquesta Carta menyscabarà el dret immanent de legítima defensa, individual o col·lectiva, en cas d’atac armat contra un Membre de les Nacions Unides (…)”. No obstant això, aquest article 51 no pot ser invocat per Israel en relació amb els Territoris Ocupats Palestins, precisament per aquesta situació d’ocupació des de 1967, segons va confirmar la CIJ en el seu dictamen consultiu de 9 de juliol de 2004, quan va concloure que el mur construït per Israel en territori ocupat palestí de Cisjordània era il·legal. I encara que Israel ha invocat el seu dret a la guerra contra Hamas sobre la base de l’art. 51 de manera reiterada durant totes les seves incursions a Gaza des de 2008, no sols la CIJ sinó la majoria dels estudiosos en la matèria estan d’acord que Israel no té base legal per a invocar l’article 51 en els seus enfrontaments armats amb Hamas.

En teoria moral (un dels pilars del dret natural) existeixen almenys tres enfocaments sobre la qüestió de la guerra:

1. El pacifisme, segons el qual tota guerra és injustificada i, per consegüent, immoral.
2. L’enfocament del realisme polític o realpolitik, la premissa fonamental de la qual va quedar recollida pel militar i historiador alemany Carl von Clausewitz, quan va dir que la guerra no és sinó una altra manera de fer política.
3. I finalment, queda la tradició de la guerra justa, amb origen en l’Edat mitjana i que es caracteritza per defensar que algunes conteses bèl·liques tenen justificació i són morals.

1.2.2 Dret internacional humanitari o Ius in bello

El dret internacional humanitari (DIH) és una branca del DIP que busca atenuar i limitar els efectes dels conflictes armats protegint les persones que no participen en les hostilitats o que han decidit deixar de participar en l’enfrontament; restringeixen i regulen els mitjans i mètodes de guerra a la disposició dels combatents; i regula la conducta en els conflictes armats (ius in bell: locució llatina que significa justícia durant la guerra).

El DIH es troba essencialment contingut en els Convencions de Ginebra (CG) de 12 d’agost de 1949, el conegut com a “dret de Ginebra”, del qual són part gairebé tots els Estats membres de l’ONU, i que està compost per quatre convenis o quatre convencions:

1. La Primera Convenció de Ginebra, que comprèn el Conveni de Ginebra per al millorament de la sort que corren els militars ferits en els exèrcits en campanya de 1864, actualitzat en les següents convencions de 1906, 1929 i 1949.
2. La Segona Convenció de Ginebra, que comprèn el Conveni de Ginebra per al millorament de la sort dels militars ferits, malalts o nàufrags en les forces armades en la mar de 1906, actualitzat en les següents convencions de 1929 i 1949.
3. La Tercera Convenció de Ginebra, que comprèn el Conveni de Ginebra per a millorar la sort dels ferits i malalts dels exèrcits en campanya i el Conveni de Ginebra relatiu al tracte dels presoners de guerra, tots dos de 1929, actualitzats en la següent convenció de 1949.
4. La Quarta Convenció de Ginebra, que comprèn el Conveni de Ginebra relatiu a la Protecció de Persones Civils en Temps de Guerra de 1949.

Tant Israel com Palestina han ratificat les quatre convencions de Ginebra.

Aquests Convenis es van completar amb altres dos tractats, dos Protocols addicionals (I i II) de 1977, relatius a la protecció de les víctimes dels conflictes armats; i un Protocol addicional (III) de 2005 relatiu a emblemes. Palestina es va adherir als tres Protocols i Israel només a l’III.

Al costat dels quatre CG, estarien les dues Convencions de la Haia, la de 1899 i la de 1907, conegut com “el dret de la Haia”, i el seu Reglament, que és fonamentalment dret pràctic aplicable als soldats en combat i que: fixa les regles per a dur a terme operacions; estableix com han de desenvolupar-se les operacions, especificant, per exemple, què es pot atacar i com hauria d’atacar-se; dona regles que limiten els efectes destructius dels combats de manera que no se superi el que és realment necessari per a aconseguir l’objectiu o la missió militar.

Les lleis de guerra modernes en relació amb la conducta durant la guerra (ius in bello), com els Convenis de Ginebra de l’any 1949, estableixen, entre altres qüestions, que:

• la prohibició d’atacar a metges, ambulàncies o vaixells hospital que mostren una Creu Roja, Mitja Lluna Roja, Maguén David Adom o altres emblemes relacionats amb la Creu Roja Internacional.
• També està prohibit disparar a persones o vehicles portant bandera blanca, ja que indica la intenció de rendir-se o el desig de comunicar-se.
• Els soldats que violin les disposicions específiques de les lleis de guerra perden la protecció i l’estat que ofereixen com a presoners de guerra, però només després d’enfrontar-se a un tribunal competent (Tercer Conveni de Ginebra Art. 5). En aquest moment es converteixen en combatents il·legals, però així i tot han de ser tractats amb humanitat i, en cas de judici, no se’ls privarà dels drets a un judici just i imparcial, perquè encara estan coberts per Quart Conveni de Ginebra Art. 5.
• Després d’acabat el conflicte, les persones que hagin comès o ordenat l’incompliment de les lleis de guerra, especialment les atrocitats, poden ser considerats responsables personalment de crims de guerra a través del procés de la llei. A més, les nacions que han signat els Convenis de Ginebra tenen l’obligació de buscar, i després jutjar i sancionar, qualsevol persona que hagi comès o ordenat unes certes “infraccions greus” de les lleis de la guerra (veure CG III, art 129. i l’art. 130).

Els espies i els terroristes poden estar subjectes a la llei civil o als tribunals militars pels seus actes i en la pràctica han estat sotmesos a tortura i/o execució. Les lleis de la guerra ni aprova ni condemna tals actes, que queden fora del seu abast. No obstant això, les nacions que han signat la Convenció de l’ONU contra la Tortura de 1984 s’han compromès a no utilitzar la tortura en cap persona, sigui com fos el motiu. Israel és Estat part d’aquesta Convenció. En qualsevol cas, en el punt 1.3 s’aprofundirà en les 18 Convencions de Drets Humans, entramat del qual forma part aquesta.

Així mateix, hi ha altres textos que protegeixen unes certes categories de persones o de béns:

• La Convenció de la Haia de 1954 per a la protecció dels béns culturals en cas de conflicte armat i els seus dos Protocols;
• El Protocol facultatiu de la Convenció sobre els Drets del Nen relatiu a la participació de nens en els conflictes armats.

Finalment, hi hauria una sèrie de tractats i instruments multilaterals que, dins de l’àmbit del desarmament, l’objectiu del qual és regular i restringir l’ús de determinades armes, o eliminar-les per complet i en la gestació del qual NNUU ha exercit un paper important. Entre ells estan:

• Tractat de 1968 de No Proliferació (TNP) d’Armes Nuclears
• Convenció de 1975 sobre Armes Bacteriològiques (biològiques)
• Convenció de 1980 sobre Unes certes Armes Convencionals i els seus cinc Protocols:

1. El Protocol I restringeix les armes no detectables de fragmentació
2. El Protocol II restringeix les mines terrestres i les armes parany
3. El Protocol III restringeix les armes incendiàries
4. El Protocol IV de 1995 restringeix les armes làser encegadores
5. El Protocol V de 2003 estableix obligacions i millors pràctiques per a la neteja de les restes explosives de la guerra

• Convenció de 1993 sobre Armes Químiques
• Tractat de 1996 de Prohibició Completa dels Assajos Nuclears (TPCEN)
• Convenció de 1997 sobre la Prohibició de Mines Antipersones
• Convenció de 2008 sobre Municions de Ram
• Tractat de 2013 sobre el Comerç d’Armes
• Tractat de 2017 sobre la Prohibició de les Armes Nuclears (TPAN)

Israel, malgrat estar en possessió d’armes nuclears des dels anys 60, mai ha signat el TNP, ni el TPAN; i ha signat el TPCEN, però no ho ha ratificat. Tampoc ha signat els acords d’armes biològiques, mines antipersones, ni municions de ram. D’altra banda, Israel sí ha signat, però no ratificat, la convenció d’armes químiques i el tractat de comerç d’armes. Finalment, en relació amb la Convenció d’Armes Convencionals, Israel ha ratificat la Convenció, però no els Protocols. No obstant això, Israel ha de complir les normes dels Protocols I i II, que formen part del dret consuetudinari internacional i són, per tant, d’obligat compliment per a totes les parts en un conflicte armat. En resum, l’acompliment d’Israel en aquest àmbit és molt pobre: només ha ratificat 1 (però no els cinc protocols d’aquest) dels 9 acords internacionals en matèria de desarmament i control d’armaments.

1.2.3 Ius post bellum

Ius post bellum (locució llatina que significa justícia després de la guerra) és un concepte que tracta de la moralitat en la fase de terminació de la guerra, inclosa la responsabilitat de reconstruir. La idea té cert rerefons històric com a concepte en la teoria de la guerra justa. En els temps moderns, ha estat desenvolupat per diversos teòrics de la guerra justa i advocats internacionals.

1.3. Dret internacional dels drets humans

El dret internacional dels drets humans (DIDH) és una branca del DIP desenvolupada per a promoure i protegir els drets humans a nivell internacional, regional i nacional. Conforme a això, el DIDH estableix les obligacions que han de respectar els Estats. Així, quan un Estat passa a ser part en els tractats internacionals d’aquest tipus, s’adjudica obligacions i deures de respectar, protegir i realitzar els drets humans (ddhh). El deure de respectar-los fa referència a una obligació negativa, de no intervenció, significa que els Estats han d’abstenir-se d’interferir o limitar el gaudi dels ddhh. D’altra banda, l’obligació de resguardar-los indica una obligació positiva, la qual implica la intervenció de l’Estat a fi d’impedir les violacions dels ddhh contra individus i grups. Finalment, l’obligació de realitzar-los obliga els Estats a adoptar mesures positives per a facilitar el gaudi dels ddhh bàsics.

Com a branca del DIP es compon d’una sèrie d’instruments internacionals obligatoris, en particular diversos tractats sobre drets humans, i del costum internacional.

1. Es coneix com a Carta Internacional de Drets Humans al següent conjunt d’instruments sobre drets humans, proclamats per les Nacions Unides, en diversos moments:

1.1.        El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (PIDCP), adoptat per la AGNU mitjançant la Resolució 2200A (XXI) de 16 de desembre de 1966 i que va entrar en vigor el 23 de març de 1976.

1.2.        El Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC), adoptat per la AGNU mitjançant la Resolució 2200A (XXI) de 16 de desembre de 1966 i entrada en vigor el 3 de gener de 1976.

1.3.        Els protocols facultatius corresponents (el Protocol Facultatiu del PIDCP de 1966; el Segon Protocol Facultatiu del PIDCP destinat a abolir la pena de mort de 1989; i el Protocol Facultatiu del PIDESC de 2008).

1.4.        La Declaració Universal de Drets Humans (DUDH) adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides en la seva Resolució 217 A (III) de 10 de desembre de 1948 a París. La DUDH té caràcter de dret internacional consuetudinari, perquè constitueix unes orientacions o línies a seguir. Encara que és citada sovint en les lleis fonamentals o constitucions de molts països i en altres legislacions nacionals, no té el tractament d’acord internacional o tractat internacional.

Els dos Pactes Internacionals (PIDCP i PIDESC) constitueixen acords vinculants que desenvolupen la DUDH; que plasmen en obligacions jurídiques els drets que figuren en ella; i que estableixen òrgans per a vigilar el compliment pels Estats parteixes. Aquests dos Pactes reben també el nom de Pactes de Nova York.

2. Una sèrie de tractats internacionals que només obliguen als Estats que els han ratificat, com són:

2.1.        La Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi (adoptada en 1948).

2.2.        La Convenció Internacional sobre l’Eliminació de totes les Formes de Discriminació Racial (adoptada en 1965).

2.3.        La Convenció sobre l’eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona (adoptada en 1979) i el seu Protocol de 1999.

2.4.        La Convenció contra la tortura i altres tractes o penes cruels, inhumans o degradants (adoptada en 1984) i el seu Protocol de 2002.

2.5.        La Convenció sobre els Drets del Nen (adoptada en 1989) i els seus 3 Protocols Facultatius: (a) involucració de nens en conflicte armat de 2000; (b) venda, prostitució i pornografia de menors de 2000; i (c) procediments de comunicació de 2011.

2.6.        La Convenció internacional sobre la protecció dels drets de tots els treballadors migratoris i dels seus familiars (adoptada en 1990).

2.7.        La Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (adoptada en 2006) i el seu Protocol de 2006.

2.8.        La Convenció Internacional per a la protecció de totes les Persones contra les Desaparicions Forçades (adoptada en 2010).

En total, entre tractats de ddhh i els seus respectius protocols hi ha 18 instruments. El nombre total d’instruments que un país ha ratificat diu molt del seu nivell de respecte de ddhh. Així, Espanya ha ratificat 17 dels 18 instruments, mentre que Israel només ha ratificat 9. En concret, Israel és Estat part de: PIDCP, PIDESC, Genocidi, Discriminació Racial, Discriminació contra la Dona, Tortura, Nen i 2 dels seus 3 Protocols (a i b), Discapacitat, però no és Estat part de: els dos Protocols de PIDCP (sent especialment important el segon, tendent a abolir la pena de mort), ni el Protocol de PIDESC, ni del Protocol de Discriminació contra la Dona, ni del Protocol c del Nen, ni les Convencions dels treballadors migratoris, ni la de protecció contra desaparicions forçades. En relació amb els membres permanents del CSNU, quatre d’ells tenen un acompliment pobre en termes de ratificació d’aquests tractats (el Regne Unit (RU) només ha ratificat 13, Rússia 11, la Xina 8 i els EUA 5), i només França ha ratificat 17.

L’òrgan encarregat de supervisar el respecte dels ddhh en el món va ser, entre 1946 i 2006, la Comissió de Drets Humans, que va ser substituïda en 2006 pel Consell de Drets Humans (CDH), organisme intergovernamental dins del sistema de NNUU, i compost per 47 Estats responsables de la promoció i protecció de tots els drets humans a tot el món. Té la capacitat de debatre sobre les diverses qüestions temàtiques relatives als drets humans i situacions que requereixen la seva atenció durant tot l’any. Es reuneix en l’oficina de l’ONU a Ginebra.

El mecanisme principal del CDH és l’Examen Periòdic Universal (EPU) que estipula que cada Estat membre de NNUU se sotmeti cada quatre anys i mig a una anàlisi de la seva executòria en matèria de drets humans. El EPU ofereix periòdicament a cada Estat l’oportunitat de:

• Presentar informes sobre les mesures que ha adoptat per a millorar la situació de drets humans al país i superar els reptes que dificulten el gaudi d’aquests drets; i
• Rebre recomanacions -basades en les aportacions de nombrosos interessats i els informes previs- elaborades pels altres Estats membres, amb la intenció de continuar millorant.

Creat al març de 2006 per l’Assemblea General de les Nacions Unides en virtut de la Resolució 60/251, el EPU es va concebre per a impulsar, secundar i ampliar la promoció i protecció dels drets humans en tots els països. Des que en 2008 es va realitzar el primer EPU, tots els Estats membres de les Nacions Unides s’han sotmès tres vegades a l’avaluació. El quart cicle d’exàmens va començar al novembre de 2022, durant el 41er període de sessions del Grup de Treball del EPU.

En el següent vincle (https://www.ohchr.org/en/hr-bodies/upr/il-index) es pot accedir a tots els documents dels successius EPU d’Israel, el quart i últim fins ara, va anar al maig de 2023. És especialment interessant llegir el breu document de quinze pàgines titulat “Recopilació d’informació preparada per l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans” de 15 de febrer de 2023, on queda clarament reflectit la conculcació continuada per part d’Israel dels drets humans del poble palestí, així com el biaix racista de les polítiques israelianes. En aquesta pàgina web es pot trobar multitud de documents (informes, comunicats de premsa, declaracions, discursos, etc.), criticant durament l’actuació d’Israel envers Palestina en termes de drets humans.

2. Fonaments històric-jurídics de la controvèrsia

L’existència d’Israel va trobar el seu fonament jurídic, en el moment de la seva instauració, en tres documents consecutius, sobre la legitimació jurídica dels quals els catedràtics de DIP, Mesa Garrido i Iglesias Velasco, discrepen amb vigor. L’anàlisi d’aquests tres documents està basat en dues obres de referència: (1) “Fundamentos históricos y jurídicos del derecho a la autodeterminación del pueblo palestino” publicat en la “Revista de Estudios Internacionales”, vol. 2, núm. 1, 1981, pàg. 5-43, i en concret aquest punt en les pàgines 18-19, del qual fos catedràtic de DIP i Relacions Internacionals (RRII) de la Universitat Complutense de Madrid (UCM), Roberto Mesa Garrido, ja mort; i (2) “El proceso de paz en Palestina” publicat en Edicions Universitat Autònoma de Madrid (UAM), 2000, i en concret aquest punt en les pàgines 17-37, de l’actual catedràtic de DIP de la UAM, Alfonso Iglesias Velasco. La referència al jurista palestí Henry Cattan està extreta d’aquest últim llibre, en concret de la seva pàgina 36, qui al seu torn va consultar l’obra de Cattan: “Palestine and International Law. The Legal Aspects of the Arab-Israeli Conflict”, Longman, Londres, 1973, p.85.

2.1 La Declaració Balfour

La Declaració Balfour (breu carta de 2/11/1917 del llavors ministre d’Exteriors britànic al baró Rotschield, per la qual es comprometia a establir en Palestina una llar nacional per al poble jueu) és il·legal per tres motius:

1. el Regne Unit es comprometia a disposar d’un territori sobre el qual, en el moment de l’emissió de la Declaració, novembre de 1917, no tenia vincle jurídic ni poder de disposició algun, ja que llavors aquest territori pertanyia a l’Imperi Otomà.
2. El Govern britànic estava dirigint-se com a destinatari del seu compromís, a un ciutadà britànic que no representava a la comunitat jueva i que, per tant, no podia gaudir de cap legitimitat en dret internacional per a reclamar el compliment de tal promesa.
3. S’estava ignorant la voluntat política de la major part de la població de Palestina, que en aquests moments era no jueva, perquè en la citada Declaració es deia respectar “els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents en Palestina”, però hàbilment s’ometia tota referència als drets polítics, el més important dels quals és el de la seva lliure determinació com a poble que exerceix el títol de sobirania sobre el territori palestí. De fet, aquesta població mai va ser consultada sobre la seva voluntat de crear una nació.

Malgrat que autors com Feinberg donaven suport a la validesa d’aquesta Declaració secundant-se en: (1) l’art. 80 de la Carta de NNUU que remet als pobles com recipiendarios de drets; i (2) la jurisprudència de la CIJ sobre el valor jurídic dels actes unilaterals en 1933 en el cas sobre el “estatut jurídic de Groenlàndia Oriental”; els catedràtics espanyols esmentats a dalt estimen que “el valor jurídic d’aquesta Declaració és nul”, perquè en virtut d’això el Regne Unit pretén disposar d’un territori sobre el qual mancava de qualsevol títol jurídic sobirà, ja que només el poble palestí allí resident tenia el dret a disposar del seu destí.

De fet, aquesta Declaració va ser matisada pel propi govern britànic mitjançant Declaració de Churchill a l’Organització Sionista de 3 de juny de 1922.

2.2 El Mandat sobre Palestina

El Mandat sobre Palestina de 24 de juliol de 1922 tampoc atorgava al Regne Unit cap títol de sobirania territorial, perquè la seva funció com a mandatari se circumscrivia a desenvolupar la tutela temporal d’aquest poble (arts. 22.1 i 2 del Pacte de la SdN).

L’art. 22.4 del Pacte de la SdN recollia que “unes certes comunitats, que van pertànyer en un altre temps a l’Imperi otomà, han aconseguit un grau de desenvolupament tal que la seva existència com a nacions independents pot ser reconeguda provisionalment a condició que els consells i ajuda d’un Mandatari guiïn la seva administració fins al moment en què siguin capaços de dirigir-se per si mateixes”. Aquesta clàusula consagrava la sobirania territorial del poble palestí i reconeixia el seu dret a convertir-se en una nació independent.

A la llum de l’anterior, els arts. 2, 4 i 6 del Mandat britànic que es pronunciaven sobre “establiment de la llar nacional jueva”, atorgaven un dret de disposició que no li corresponia sobre un territori colonial obviant els drets polítics de la majoria de la població palestina, la qual cosa constituïa una evident vulneració de la lletra i l’esperit de l’art. 22.4, per la qual cosa tant la Declaració Balfour com el Mandat resulten incompatibles amb el Pacte de la SdN, per tant els seus compromisos i obligacions queden derogats i sense cap valor jurídic d’acord amb l’art. 20 del Pacte que estableix que: “1. Els Membres de la Societat de Nacions reconeixen… que el present Pacte abroga totes les obligacions i acords inter s’incompatibles amb els seus termes…”.

2.3 La resolució 181 (II)

La validesa de la Resolució AGNU 181 (II) de 29/11/1947 que establia el Pla de Partició de Palestina en dos Estats sobirans i independents és qüestionada amb l’argument que la disposició per NNUU d’un territori no autònom sense tenir en compte la voluntat i els legítims drets de la majoria dels seus habitants (que en aquest moment era la població palestina) vulnera els arts. 73 i 80 de la Carta de NNUU i, per tant, aquesta resolució infringeix el tractat constitutiu de les NNUU i el propi ordenament jurídic internacional, perquè el principi de lliure determinació reconeix el dret de tots els pobles, inclòs el palestí, a veure respectada la seva unitat nacional i la integritat del seu territori.

En resum, a la manca de qualsevol base legal en Dret Internacional per a la seva proclamació com a Estat a dalt detallada, el jurista Henry Cattan afegeix altres dues il·legitimitats sobre les quals es va edificar Israel: la usurpació del poder polític i l’apoderament del territori.

2.4 La desigual aplicació de la resolució 181 (II)

2.4.1 Israel va ser admès ja en 1949 com a Estat membre de NNUU

Malgrat la qüestionable legitimitat jurídica dels tres documents en què Israel basa la seva existència, i que la seva Declaració d’Independència va ser unilateral, la veritat és que Israel va ser admès com a Estat membre de NNUU en 1949 mitjançant Resolució AGNU 273 (III) AGNU de 11/05/1949, en el paràgraf de la qual preambular 5 es recull com prèviament Israel s’havia compromès amb el Comitè Polític ad hoc a aplicar les Resolucions AGNU 181 (II) i AGNU 194 (III), la primera circumscrivia el territori d’Israel al que figurava en els seus mapes annexos, i implicava l’acceptació que els llocs sagrats de Jerusalem estiguessin sota control de NNUU; i la segona incloïa el dret de retorn i/o reparació dels refugiats palestins de 1948, que Israel estimava “havia de ser examinat i resolt en el marc de negociacions generals per a l’establiment de la pau en Palestina”, qüestió la resolució de la qual Israel encara no ha tingut a bé abordar 75 anys després. Israel no ha de demorar més el complir amb tots els compromisos que va adquirir des del mateix moment en què va ingressar en NNUU.

A 28/05/2024, dels 193 Estats membre de NNUU, 164 reconeixen a Israel.

2.4.2 Palestina encara no ha estat admesa com a Estat membre de NNUU

En contraposició, el procés de reconeixement de la part palestina està sent ardu i lent:

1. L’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OLP), creada en 1964, va ser reconeguda com:

• Representant del poble palestí mitjançant Resolució AGNU 3236 (XXIX) de 22/11/1974.
• Observadora en NNUU mitjançant Resolució AGNU 3237 (XXIX) de 22/11/1974.
• I va ser autoritzada pel CSNU a participar com a observadora sense vot el 12/1/1976.

2. Després de la proclamació, també unilateral, de l’Estat de Palestina a Alger en 1988 pel Consell Nacional de Palestina conformement a la Resolució 181 (II), la Resolució AGNU 43/177 de 15/12/1988, decideix que a partir d’aquest dia s’usi en NNUU la designació “Palestina” en lloc d’OLP.

3. El 23/09/2012, el president palestí va presentar al llavors SGNU una petició que Palestina fos considerada membre de ple dret de NNUU, el membre 194 (i es va dir així la campanya diplomàtica desenvolupada per a recaptar suports). La AGNU va adoptar la Resolució 67/19 de 29/11/2012 reconeixent a Palestina com a estat observador no membre. Els EUA va vetar el 18/04/2024 una resolució presentada per Algèria que proposava l’admissió de Palestina com a membre de ple dret de NNUU.

4. El 10/05/2024 la AGNU va votar una resolució que va ser aprovada per 143 països, enfront de 9 que van votar en contra i 25 abstencions, que va permetre millorar l’estatus de Palestina en NNUU (votar no al final sinó en l’ordre que li tocaria alfabèticament, poder votar en conferències internacionals, etc.). Així i tot, segueix sense implicar filiació plena en NNUU.

5. A 21/06/2024, dels 193 Estats membre de NNUU, 145 reconeixen a Palestina.

3. Principals resolucions de NNUU

Les Nacions Unides han aprovat un elevat nombre de resolucions sobre el conflicte palestí-israelià, d’entre les quals ens centrarem en un número limitat que es considera especialment rellevant, la majoria d’elles ja contextualitzades històricament en la “Breu Cronologia”, i que fixen:

(a) Principis pels quals ha de regir-se la solució definitiva al conflicte:

1. Retirada d’Israel dels territoris ocupats (TTOO) en la guerra de 1967, inclòs Jerusalem. Recollit, entre altres, en Resolució del CSNU 242 de 22/11/1967 (paràgraf operatiu -par. op- 1.i); Resolució CSNU 471 de 5/06/1980 (par. op. 6); o Resolució CSNU 476 de 30/06/1980 (par. op. 1).

2. Terminació de totes les situacions de bel·ligerància. Recollit, entre altres, en la Resolució CSNU 242 (par. op.1. ii), la qual cosa unit al punt anterior s’ha conegut com a principi de “pau per territoris”.

3. No reconeixement de cap canvi a les línies frontereres del 4 de juny de 1967 tret que sigui acordat per les parts. Recollit, entre altres, en Resolució CSNU 2334 de 23/12/2016 (par. op. 3).

4. Negociació entre les parts per a instaurar una pau justa. Recollit, entre altres, en Resolució CSNU 338 de 22/10/1973 (par. op. 3).

(b) Els drets del poble palestí:

5. Dret dels refugiats palestins, expulsats després de la guerra de 1948, a tornar a les seves llars i/o ser indemnitzats. Recollit, entre altres, en Resolució AGNU 194 (III) de 11/12/1948 (par. op. 11); i, ampliat a 1967, a una solució justa Resolució CSNU 242 (par. op. 2.b).

6. Reconeixement dels drets del poble palestí com a condició indispensable per a una pau justa i duradora. Recollit, entre altres, en  Resolució AGNU 2628 (XXV) de 4/11/1970 (par. op. 3).

7. Reconeixement del dret d’autodeterminació del poble palestí. Recollit, entre altres, en Resolució AGNU 34/44 de 23/11/1979 (paràgraf preambular -par. pre.- 6; par. op. 3 i 14); i el seu recurs a la lluita armada: Resolució AGNU 34/44 (par. op. 2).

8. Suport a Palestina com a Estat. Recollit, entre altres, en Resolució CSNU 1397 de 12/03/2002 (par. pre. 2); Resolució CSNU 1515 de 19/11/2003 (par. pre.4); Resolució CSNU 2720 de 22/12/2023 (par. op. 12).

(c) Les obligacions d’Israel:

9. Posar fi als assentaments israelians en TTOO que es consideren il·legals. Recollit, entre altres, en Resolució CSNU 471 (par. op. 5); Resolució CSNU 2334 (par. pre.4 i 5; par. op. 1 i 2).

10. Detenir la construcció del mur i reparar tots els danys causats per la seva construcció. Recollit en l’opinió de la CIJ de 9/7/2004 recollida en Resolució AGNU ÉS-10/273 de 13/7/2004 (par. 163).

11. Respectar i complir les disposicions del Conveni de Ginebra relatiu a la protecció de persones civils en temps de guerra. Recollit, entre altres, en Resolució CSNU 471 (par. op. 4).

12. Respectar els drets humans de la població palestina. Recollit, entre altres, en Resolució AGNU 77/247 de 30/12/2022 (par. op. 2).

A continuació, s’incorpora una taula en què es presenten les resolucions citades a dalt per ordre cronològic i amb el text dels paràgrafs suggerits, encara que es pot accedir a la resolució completa punxant en l’enllaç de la columna “número”:

DATA	NÚMERO	ÒRGAN	TEMÀTICA I/O PARTS MÉS RELLEVANTS
29/11/1947	181 (II)	AGNU	Detalla el Pla de Partició en 2 Estats.
11/12/1948	194 (III)	AGNU	Paràgraf operatiu -par. op- 11: “Resol que ha de permetre’s als refugiats que desitgin tornar a les seves llars i viure en pau amb els seus veïns, que ho facin així al més aviat possible, i que hauran de pagar-se indemnitzacions a títol de compensació pels béns dels quals decideixin no tornar a les seves llars i per tot ben perdut o danyat quan, en virtut dels principis del dret internacional o per raons d’equitat, aquesta pèrdua o aquest mal hagi de ser reparat pels Governs o autoritats responsables;”
22/11/1967	242	CSNU	Par. op. 1.i: “Retir de les forces armades israelianes dels territoris que van ocupar durant el recent conflicte;” [guerra dels 6 Dies] Par. op. 1.ii: “Terminació de totes les situacions de bel·ligerància o al·legacions de la seva existència, i respecte i reconeixement a la sobirania, integritat territorial i independència política de tots els Estats de la zona i del seu dret a viure en pau dins de fronteres segures i reconegudes i lliures d’amenaça o actes de força;” Par. op. 2.b: “Afirma a més la necessitat de: b) Aconseguir una solució justa al problema dels refugiats;”
4/11/1970	2628 (XXV)	AGNU	Par. op. 3: “Reconeix que el respecte dels drets dels palestins és un element indispensable per a l’establiment d’una pau justa i duradora a Orient Mitjà.”
22/10/1973	338	CSNU	Par. op. 3: “Decideix que, immediatament i en forma simultània amb la cessació del foc, s’iniciïn negociacions entre les parts interessades, amb els auspicis apropiats, encaminades a l’establiment d’una pau justa i duradora a l’Orient Mitjà.”
23/11/1979	34/44	AGNU	Paràgraf preambular- par. pre.- 6: “Considerant que les activitats d’Israel, en particular la denegació al poble palestí del seu dret a la lliure determinació i a la independència, constitueixen una amenaça greu i creixent a la pau i seguretat internacionals,” Par. op.2: “Reafirma la legitimitat de la lluita dels pobles per la independència, la integritat territorial, la unitat nacional i l’alliberament de l’ocupació colonial i estrangera i de l’ocupació forana per tots els mitjans al seu abast, inclosa la lluita armada.” Par. op. 3: ”Reafirma el dret inalienable… del poble palestí i de tots els pobles que es troben sota la dominació colonial i estrangera a la lliure determinació, a la independència nacional, a la integritat territorial i a la unitat i sobirania nacionals sense ingerència estrangera;” Par. op. 14: “Condemna a més les activitats expansionistes d’Israel així com el continu bombardeig de les poblacions civils àrabs, especialment les palestines, i la destrucció dels seus llogarets i campaments, la qual cosa constitueix un greu obstacle per a la realització de la lliure determinació i la independència del poble palestí.”
5/06/1980	471	CSNU	Par. op. 4: “Exhorta una vegada més al Govern d’Israel al fet que respecti i de compliment a les disposicions del Conveni de Ginebra relatiu a la protecció de persones civils en temps de guerra, així com a les resolucions pertinents del Consell de Seguretat; Par. op. 5: “Exhorta una vegada més a tots els Estats al fet que no prestin a Israel cap assistència que pugui usar-se específicament en relació amb els assentaments en els territoris ocupats;” Par. op. 6: “Reafirma la necessitat imperiosa de posar fi a la prolongada ocupació dels territoris àrabs ocupats per Israel des de 1967, fins i tot Jerusalem;”
30/06/1980	476	CSNU	Par. op. 1: “Reafirma la necessitat imperiosa de posar fi a la prolongada ocupació dels territoris àrabs ocupats per Israel des de 1967, fins i tot Jerusalem;”
12/03/2002	1397	CSNU	Par. pre. 2: “Donant suport al concepte d’una regió en què dos Estats, Israel i Palestina, visquin un al costat de l’altre dins de fronteres segures i reconegudes,”
19/11/2003	1515	CSNU	Par. pre. 4: “Reafirmant la seva visió d’una regió en què dos Estats, Israel i Palestina, visquin un al costat de l’altre dins de fronteres segures i reconegudes”
13/07/2004	ES-10/273	AGNU	Opinió consultiva de la CIJ sobre el mur, paràgraf 163 (pàg. 59): “A. La construcció del mur que està elevant Israel, la Potència ocupant, en el territori palestí ocupat, inclosa Jerusalem oriental i els seus voltants, i el seu règim connex, són contraris al dret internacional; B. Israel té l’obligació de posar fi a les seves violacions del dret internacional; té l’obligació de detenir immediatament les obres de construcció del mur…; C. Israel té l’obligació de reparar tots els danys i perjudicis causats per la construcció del mur en el territori palestí ocupat…”
23/12/2016	2334	CSNU	Par. pre. 4: “Condemnant totes les mesures que tenen per objecte alterar la composició demogràfica, el caràcter i l’estatut del Territori Palestí ocupat des de 1967, inclosa Jerusalem Oriental, incloent, entre altres coses, la construcció i expansió dels assentaments, el trasllat de colons israelians, la confiscació de terres, la demolició d’habitatges i el desplaçament de civils palestins, en violació del dret internacional humanitari i les resolucions pertinents,” Par. pre. 5: “Expressant greu preocupació pel fet que la continuació de les activitats d’assentament israelians estan posant en perill la viabilitat de la solució biestatal basada en les fronteres de 1967,” Par. op. 1: “Reafirma que l’establiment d’assentaments per part d’Israel en el territori palestí ocupat des de 1967, inclosa Jerusalem Oriental, no té validesa legal i constitueix una flagrant violació del dret internacional i un obstacle important per a l’assoliment de la solució biestatal i d’una pau general, justa i duradora;” Par. op. 2: “Reitera la seva exigència que Israel posi fi immediatament i per complet a totes les activitats d’assentament en el territori palestí ocupat, inclosa Jerusalem Oriental, i que respecti plenament totes les seves obligacions jurídiques a aquest respecte;” Par. op 3: “Subratlla que no reconeixerà cap canvi a les línies del 4 de juny de 1967, fins i tot pel que fa a Jerusalem, que no siguin els acordats per les parts mitjançant negociacions;”
20/12/2022	77/247	AGNU	Par. op. 2: “Exigeix a Israel, la Potència ocupant, que posi fi en el Territori Palestí Ocupat a totes les mesures contràries al dret internacional, així com a les lleis, polítiques i accions discriminatòries, que resultin en la violació dels drets humans del poble palestí, en particular les que causen morts i ferits entre la població civil, la detenció i l’empresonament arbitraris de civils, el desplaçament forçós de civils, inclosos els intents de trasllat forçós de comunitats beduïnes, el trasllat de la seva pròpia població al Territori Palestí Ocupat, inclosa Jerusalem Oriental, la destrucció i confiscació de béns de civils, incloses les demolicions de llars, i les realitzades com a acte de càstig col·lectiu en violació del dret internacional humanitari, i tota obstrucció de l’assistència humanitària, i que respecti plenament el dret dels drets humans i compleixi les obligacions jurídiques que li incumbeixen aquest respecte, en particular de conformitat amb les resolucions pertinents de les NNUU.” Par. op. 18: “18. Decideix, de conformitat amb l’article 96 de la Carta de les NNUU, sol·licitar a la CIJ, en virtut de l’Article 65 de l’Estatut de la Cort, que emeti una opinió consultiva sobre les següents qüestions… a) Quines són les conseqüències jurídiques que es deriven que Israel continuï violant el dret del poble palestí a la lliure determinació, dels seus prolongats actes d’ocupació, assentament i annexió del territori palestí ocupat des de 1967, incloses les mesures destinades a alterar la composició demogràfica, el caràcter i l’estatut de la Ciutat Santa de Jerusalem, i de l’aprovació per Israel de legislació i mesures discriminatòries connexes? b) Com afecten les polítiques i pràctiques d’Israel que s’esmenten en el paràgraf 18 a) a l’estatut jurídic de l’ocupació i quines conseqüències jurídiques es deriven d’aquest estatut per a tots els Estats i per a les NNUU?”
22/12/2023	2720	CSNU	Par. op. 12.: “Reitera el seu indestructible compromís amb l’aspiració a la solució biestatal que permeti que dos Estats democràtics, Israel i Palestina, convisquin en pau dins de fronteres segures i reconegudes, de conformitat amb el dret internacional i les resolucions pertinents de les Nacions Unides,…”

La CIJ, sobre la base del punt operatiu 18 de la resolució A/77/247, citat en la taula, sobre les conseqüències jurídiques de l’ocupació, és a dir, sobre la il·legalitat de l’ocupació israeliana i l’obligatorietat de retirar-se va escoltar les parts entre el 19 i el 26 de febrer de 2024. La CIJ va emetre la seva opinió consultiva el 19 de juliol de 2024. En un document de 83 pàgines en el qual detalla totes les il·legalitats comeses per Israel envers el territori i la població palestina des de 1967, en la pàgina 80 d’aquesta opinió (descarregable en: https://www.icj-cij.org/sites/default/files/case-related/186/186-20240719-adv-01-00-en.pdf), en el punt 285, es recull l’opinió consultiva de la CIJ que conté nou punts:

1. Considera que té jurisdicció per a emetre l’opinió consultiva sol·licitada;
2. Decideix complir amb la petició d’emetre una opinió consultiva;
3. Opina que la presència continuada de l’Estat d’Israel en el Territori Palestí Ocupat (TPO) és il·lícita;
4. Opina que l’Estat d’Israel està en l’obligació de posar fi a la seva presència il·lícita en el TPO el més ràpid possible;
5. Opina que l’Estat d’Israel està en l’obligació de posar fi de manera immediata a totes les noves activitats d’assentaments, i evacuar a tots els colons del TPO;
6. Opina que l’Estat d’Israel té l’obligació de reparar el mal causat a totes les persones físiques o jurídiques afectades en el TPO;
7. Opina que tots els Estats tenen l’obligació de no reconèixer com a lícita la situació derivada de la presència il·lícita de l’Estat d’Israel en el Territori Palestí Ocupat i de no prestar ajuda o assistència per a mantenir la situació creada per la presència continuada de l’Estat d’Israel en el TPO;
8. Opina que les organitzacions internacionals, incloses les Nacions Unides, tenen l’obligació de no reconèixer com a lícita la situació derivada de la presència il·lícita de l’Estat d’Israel en el TPO;
9. Opina que les Nacions Unides, i especialment l’Assemblea General, que ha sol·licitat aquest dictamen, i el Consell de Seguretat, haurien de considerar les modalitats precises i les noves mesures necessàries per a posar fi al més aviat possible a la presència il·lícita de l’Estat d’Israel en el TPO.

És la primera vegada que la CIJ es pronuncia específicament sobre la il·legalitat de l’ocupació israeliana, i reforça el ja contingut en resolucións del CSNU com la 471 o la 2334. La clau està en què fer diferent aquesta vegada per a aconseguir que Israel posi fi de veritat a la seva ocupació il·legal del TPO.

4. El marc convencional entre Israel i Palestina

No va ser fins a la Conferència de Madrid de 1991 que Israel i Palestina van començar a negociar directament, tant per canals públics que van continuar a Washington (els EUA), com per canals secrets que es van dur a terme a Oslo (Noruega). Fruit d’aquests contactes directes és un entramat d’acords entre les parts, acords que, en la seva majoria, estan regits pel Dret Internacional, en concret pel Dret de Tractats, que hauria de vetllar pel compliment de les obligacions d’ells emanades.

A continuació, s’enumeren els acords signats per Israel i Palestina, encara que són dues els fonamentals, la Declaració de Principis de 1993 (el citat en aquesta enumeració com en el punt 4.2, Oslo I) i l’Acord Interí de 1995 (en el 4.8, Oslo II):

4.1  El reconeixement mutu entre Israel i l’OLP

El 9/09/1993 es va produir un intercanvi de cartes de reconeixement mutu entre el llavors primer ministre israelià, Yitzak Rabin, i el llavors líder de l’OLP, Yasir Arafat:

1. Israel reconeix a l’OLP com a representant legítim del poble palestí.
2. Palestina va més enllà d’un mer reconeixement i, a més, accepta les resolucions 242 i 338 del CSNU; renúncia al terrorisme i altres actes de violència; i declara sense efecte les clàusules de la Carta Nacional Palestina que negaven el dret d’Israel a existir.

Prèviament, el 19/01/1993, el parlament israelià, la Knesset, havia abrogat una llei de 1986 que vedava als ciutadans israelians contactes amb l’OLP a qui considerava una organització terrorista.

4.2  La Declaració de Principis sobre un Govern Autònom Provisional

El 13/09/1993 es va signar a Washington la Declaració de Principis (d’ara endavant, DP) entre Israel i l’OLP que constava de 17 articles i quatre annexos: (I) modalitats i condicions de les eleccions; (II) retirada de forces israelianes de Gaza i Jericó; (III) cooperació en programes econòmics i de desenvolupament; (IV) cooperació en programes regionals. Es coneix també com Oslo I. Sense embuts, era un acord-marc que establia uns principis que havien de guiar les ulteriors etapes negociadores; i, sense embuts també, una declaració de principis és un acord polític, no un acord internacional regit pel Dret de Tractats i que creï obligacions jurídiques per a les parts.

L’objectiu central recollit en el seu art. 1 era “l’establiment d’una autoritat interina palestina d’autonomia, el consell triat pels palestins de Cisjordània i de la Franja de Gaza, per un període transitori no superior a 5 anys i que condueixi a un arranjament permanent basat en les resolucions 242 i 338 del CSNU.”

Aquesta Declaració tenia molt poques obligacions exigibles des de la seva entrada en vigor: començar transferències preparatòries de poders i responsabilitats d’Israel a Palestina (art. 6); establiment de Comitè conjunt d’enllaç (art. 10) i de Comitè de cooperació econòmica (art. 11); i obligació de replegament de forces militars israelianes a Cisjordània i Gaza fora de les zones habitades (art. 13).

Aquesta Declaració era clarament favorable a Israel perquè enfront d’ambigües concessions de replegament de forces, els palestins posposaven qüestions clau com el provenir dels assentaments; el règim jurídic de Jerusalem; el retorn de refugiats; el destí dels presos polítics en presons israelianes; i les reclamacions privades de propietat.

La seva principal fallada és que no establia cap mecanisme per a induir a negociar a la part recalcitrant. Així, molts dels terminis de l’ambiciós calendari que preveia la DP no van ser complerts.

Poc després, les parts van iniciar negociacions sobre l’acord interí que es van desenvolupar en tres fases principals (acords dels punts 4.5, 4.6 i 4.8).

4.3  L’Acord de Seguretat sobre fronteres i sobre assentaments a Gaza

El 9/04/1994 es va signar un acord de seguretat entre Israel i l’OLP pel qual les fronteres entre Jericó i Jordània i entre Gaza i Egipte, així com tres àrees d’assentaments israelians a Gaza romanien sota el control exclusiu d’Israel.

4.4  El Protocol de París sobre Relacions Econòmiques

El 29/04/1994 es va signar en Paris entre Israel i l’OLP un Protocol sobre Relacions Econòmiques que constava d’11 articles; i abordava: creació i regulació d’un Comitè Econòmic Conjunt; política i impostos a la importació; assumptes monetaris i financers; impostos directes; impostos indirectes sobre la producció local; treball; agricultura; indústria; turisme; i assegurances. Aquest Protocol va ser incorporat en successius acords.

4.5  L’Acord del Caire sobre la Franja de Gaza i la Zona de Jericó

El 4/5/1994 es va signar al Caire entre Israel i l’OLP aquest acord per a articular l’Annex II de la DP, la retirada de les forces israelianes de la Franja de Gaza i de Jericó (a Cisjordània), i constava de 23 articles molt minuciosos i 4 extensos annexos: (I) retirada de l’exèrcit israelià i disposicions sobre seguretat que incloïa una detallada estructura i composició de la policia palestina; (II) assumptes civils; (III) qüestions jurídiques tant en assumptes penals com civils; (IV) relacions econòmiques [aquest últim era una còpia autèntica del Protocol de París de 29/04/1994].

Aquest acord entrava en vigor en el dia de la seva signatura i aquest era el dia en què començava a comptar el període provisional de 5 anys previst en l’art. 5.1. de la DP (art. 23.3).

Les principals fallades d’aquest acord serien:

– D’una banda, que consolida importants limitacions a la jurisdicció a l’Autoritat Palestina (AP) com:

• En excloure als ciutadans d’Israel de la jurisdicció de l’AP crea dos règims jurídics diferents en el mateix territori, un per als israelians subjectes sol a la legislació d’Israel, i un altre aplicable als palestins, subordinats tant a l’AP com a les competències de l’exèrcit israelià incloses els seus 1100 ordres militars.
• Israel i les seves Forces Armades tenen dret a lliure pas per les rutes palestines.
• Es permet a Israel cert control sobre les disposicions legals que adopta l’AP que a més han de complir els acords.

– Inclou clàusules abusives, com el seu art. 22, pel qual l’AP assumeix tota la responsabilitat financera per accions o omissions ocorregudes amb anterioritat a la transferència d’atribucions, la qual cosa eximeix a Israel de pagar compensacions per, per exemple, recaptació il·legal d’impostos, destrucció de propietats o expropiació de recursos. Aquesta mateixa clàusula es va replicar en l’Acord sobre Transferència Preliminar (art. 9) i en l’Acord Interí (art. 20).

4.6  L’Acord sobre Transferència Preliminar de Poders i Responsabilitats

El 29/08/1994 es va signar en Erez entre Israel i l’OLP en desenvolupament de l’art. 6 de la DP i es va estructurar en 13 articles i 6 annexos, recollint cada annex un Protocol corresponent a cadascuna de les sis esferes que es transferien a l’Autoritat Palestina (AP) i que enumerava la normativa israeliana en la matèria que l’AP assumia, a saber: (I) educació i cultura; (II) sanitat; (III) benestar social; (IV) turisme; (V) impostos directes; (VI) IVA sobre producció local.

Les principals fallades d’aquest acord serien:

– En tenir una regulació asimètrica entre l’Acord del Caire i est, el Consell palestí que emergís anava a tenir poders molt més amplis a Gaza i Jericó que en la resta de Cisjordània el que entra en flagrant contradicció amb la consideració de Gaza i Cisjordània com una unitat territorial indivisible.

– L’autonomia preliminar convinguda resultava massa limitada i insuficient perquè pogués desenvolupar-se de manera adequada:

• El territori sota la competència de l’AP era massa restringit;
• Les excepcions materials i personals a la seva jurisdicció excessivament àmplies perquè pogués prosperar, mantenint-se el contrast entre els indicis de sobirania aconseguida i la realitat quotidiana font d’impotència per als funcionaris de l’AP i de frustració per a la població palestina.

4.7  Protocol sobre Transferència de Poders i Responsabilitats Addicionals

El 27/08/1995 es va signar al Caire entre Israel i l’OLP un protocol addicional compost per 9 articles i 8 annexos, recollint cada annex disposicions específiques envers aquelles matèries addicionals que es transferien [i encara que els annexos anaven sense numerar aquí s’anteposa un número a l’efecte de clarificació], a saber: (I) treball; (II) comerç i indústria; (III) gas, gasoil i gasolina; (IV) segurs; (V) serveis postals; (VI) estadístiques i censos; (VII) govern local; i (VIII) agricultura.

4.8  Acord Interí o Provisional sobre la Franja de Gaza i Cisjordània

El 24/09/1995 es va rubricar en Taba i el 28/09/1995 es va signar a Washington entre Israel i l’OLP un acord interí o provisional compost per 31 articles; set extensos annexos que incloïen protocols sobre: (I) replegament i acords de seguretat; (II) eleccions; (III) assumptes civils; (IV) assumptes jurídics; (V) relacions econòmiques [tornava a incloure’s còpia lleugerament modificada de l’Acord de Paris de 29704/1994]; (VI) programa de cooperació palestí-israeliana; (VII) alliberament de detinguts i presoners polítics; i 8 mapes. Es coneix també com a Acord de Taba o Oslo II.

Aquest acord regulava en el seu art. 3 i el seu annex II les eleccions dels residents a Cisjordània, Franja de Gaza i Jerusalem per a l’Autoritat Provisional d’Autogovern palestina formada per dues instàncies: (1) un Consell Palestí amb 82 membres; i (2) un Cap de l’Autoritat Executiva del Consell o Rais. El període transitori per al qual serien triats seria no superior a 5 anys comptats des de la signatura de l’acord Gaza-Jericó, és a dir, maig de 1999 (art. 3.4); i les negociacions sobre l’estatut permanent s’iniciarien com més aviat millor, però no més tard del 4/05/1996, i haurien de cobrir els assumptes pendents: Jerusalem, refugiats, assentaments, acords de seguretat, fronteres, relacions amb veïns (art. 31.5).

Així mateix, l’acord preveia l’establiment a Cisjordània de 3 àrees territorials sotmeses cadascuna d’elles a un règim jurisdiccional diferent:

1. Àrea A: comprenia 6 de les 7 principals ciutats cisjordanes (Jenin, Tulkarem, Nablus, Kalkilya, Ramallah, Betlem), però no Hebron, que serien col·locades sota el control civil de l’AP qui seria també responsable de l’ordre públic i la seguretat general. Aquesta àrea suposava 200 Km² (un 4% de Cisjordània) i afectaria 250.000 persones.
2. Àrea B: comprenia la major part dels 460 pobles palestins de Cisjordània, on l’AP assumia les responsabilitats civils i l’ordre públic, i Israel mantenia la seguretat general. Aquesta àrea suposava el 23% de Cisjordània i afectaria el 68% de la població palestina.
3. Àrea C: comprenia la major part de l’interior rural cisjordà, els llavors 144 assentaments israelians a Cisjordània i les instal·lacions militars israelianes, àrea sobre la qual Israel retenia les funcions d’ordre públic i seguretat general fins al final de les negociacions sobre l’estatut permanent.

Aquest acord, segons recull el seu article 31.2., reemplaçava al: (1) Acord Gaza-Jericó (excepte el seu art. 20) -l’acord descrit en el punt 4.5-; (2) al de Transferències -punt 4.6-; i (3) al de Transferències Addicionals -punt 4.7-.

Les principals fallades d’aquest acord serien:

• Tots els esmentats a dalt en relació amb els acords que reemplaça.
• Amb l’establiment de diferents règims jurídics aplicables a diferents zones del territori, Israel aconseguia el seu objectiu no dissimulat de demorar en la mesura del possible el control de l’AP sobre tota Cisjordània, ja que Israel retenia el 73% de la terra palestina de Cisjordània; el 97% de la seva seguretat; i el 80% dels seus recursos hídrics.
• Encara que es va aconseguir articular un sistema perquè els palestins de Jerusalem participessin en els comicis (només podrien participar residents de Jerusalem que comptessin amb direcció addicional vàlida a Cisjordània o Gaza i van haver de fer-ho en col·legis electorals situats fora de Jerusalem), aquestes limitacions van entorpir el dret a sufragi d’una part considerable de l’electorat.
• Malgrat que l’art. 31.7 assenyalava que les parts es comprometia a “no iniciar ni prendre cap pas que poguessin alterar el règim de Cisjordània i Franja de Gaza pendent del resultat de les negociacions sobre l’estatut permanent”, la veritat és que els colons israelians han continuat amb la construcció de llocs avançats (outposts) i l’ampliació d’assentaments a Cisjordània.
• Malgrat que l’art. 19 recollia que totes dues parts “exerciria poders i responsabilitats de conformitat amb les normes i principis internacionalment acceptats de drets humans i subjecció a l’imperi de la llei”, la veritat és que hi ha hagut vulneracions constants dels ddhh.

Podeu descarregar aquí l’Acord Interí i els seus set annexos: Interim Agreement and Annexes.

4.9  Protocol sobre la Retirada d’Hebron

El 17/01/1997 es va signar a Jerusalem entre Israel i l’OLP, en aplicació de l’art. 7 de l’Annex I de l’Acord interí, un Protocol sobre la retirada parcial d’Israel d’Hebron, una ciutat palestina que comptava amb 450 colons i 20.000 habitants palestins. L’AP assumia control d’una part de la ciutat (H1), mentre Israel retenia control de la Ciutat Vella i altres zones (H2).

En aplicació de l’art. 17 d’aquest Protocol es va signar un Acord addicional el 21/01/1997 per al desplegament d’una Presència Internacional Temporal a Hebron (PITH) que lideraria Noruega. Ja al maig de1994, després de la massacre d’Hebron perpetrada per un colon israelià el 25/02/1994, s’havia desplegat una primera PITH; i el 9/05/1996 s’havia signat un segon conveni sobre una PITH que s’havia desplegat aquest octubre.

4.10  Memoràndum de Wye River

El 23/10/1998 es va signar a Washington un acord entre Israel i OLP, afavorit pels EUA mitjançant el qual es detalla una sèrie de compromisos i un calendari. Israel transferia parts addicionals de Cisjordània (un 1% de C a a; un 12% de C a B; i un 14% de B a a) i es comprometia amb el tercer replegament. Palestina es comprometia a: preparar un pla de treball de lluita contra el terrorisme que incloïa Comitè conjunt EUA-Palestina; controlar a la policia palestina i subministrar llistat a Israel; convocar als seus màxims òrgans per a anul·lar els punts de la Carta Nacional Palestina incompatibles amb els acords de pau (això es va produir a Gaza el 14/12/1998). Així mateix, es comprometien a reprendre converses sobre l’estatut permanent i no adoptar mesures unilaterals.

4.11  Memoràndum de Sharm el-Sheikh

El 4/09/1999 es va signar en Sharm el-Sheikh un document en el qual es comprometien a reprendre les negociacions sobre l’estatut permanent i a aconseguir un acord en el termini d’un any des de la represa (art. 1.d); s’acordaven replegaments addicionals; alliberament de presoners; la creació d’un passatge segur entre Cisjordània i Gaza; o la construcció d’un port a Gaza.

4.12  Protocol de pas segur entre Cisjordània i la Franja de Gaza

El 5/10/1999 es va signar a Jerusalem un document en el qual es detallava les modalitats que articularien el pas segur tant de persones com de mercaderies entre els dos territoris palestins.

4.13  Declaració trilateral de Camp David

El 25/07/2000 es va signar en Camp David (els EUA) una declaració d’Israel, l’AP i els EUA per la qual les parts es comprometien a concloure un acord sobre les qüestions pendents al més aviat possible (punt 2); evitant accions unilaterals (punt 3); i els EUA continuava sent un soci vital en la cerca de la pau (punt 5).

Robert Malley, negociador estatunidenc va desmuntar en un article periodístic els mites que culpaven als palestins del fracàs.

4.14  Declaració Conjunta de Taba

El 27/01/2001 es va signar en Taba una declaració conjunta en què es resumien els acords aconseguits durant els sis dies anteriors de negociacions i s’emplaçaven a reprendre-les després de les eleccions legislatives israelianes.

4.15  Acords sobre els passos fronterers de Gaza

El 15/11/2005 es van signar un Acord sobre Moviment i Accés i uns Principis acordats per al pas de Rafah que articulaven les dinàmiques en els passos fronterers de Gaza. Per a la seva articulació la UE va aprovar la Missió EUBAM Rafah.

4.16  Enteniment conjunt sobre les negociacions d’Annapolis

El 27/11/2007 es va signar a Annapolis (els EUA) un document d’enteniment conjunt en què Israel i l’AP acordaven reprendre les negociacions sobre l’estatut final i es comprometien al fet que aconseguir un acord abans de finals de 2008.

4.17  Comunicat conjunt de Aqaba

El 26/02/2023 es va fer públic un comunicat conjunt després de la reunió de funcionaris israelians, palestins, jordans, egipcis i estatunidencs en Aqaba (Jordània) on es va acordar abstenir-se de prendre mesures unilaterals per uns mesos i dur a terme mesures de foment de la confiança per al que es preveia una reunió en Sharm el-Sheikh (Egipte) al març.

El primer ministre israelià es va afanyar a desmentir que s’anés a abstenir d’iniciar nous projectes d’assentaments; i els colons israelians van dur a terme hores després accions violentes al poble cisjordà de Huwwara matant a un palestí i ferint a un centenar.

4.18  Segueix pendent la conclusió de l’estatut permanent

Els acords enumerats a dalt eren, per naturalesa, interins i sol van permetre l’establiment d’una autonomia palestina restringida.

Encara que les negociacions sobre l’estatut permanent van començar en Taba (Egipte) al maig de 1996, com estava previst en l’art. 5.2 de la DP que deia que havien de començar “a tot tardar en començar el tercer any del període provisional”, període que va començar a comptar el dia de la signatura de l’Acord Gaza-Jericó, al maig de 1994, mai es van concloure “en el període de transició de cinc anys” previst en l’art. 5.1 de la DP que era maig de 1999.

Com recollia l’art. 5.3 de la DP -i confirmava l’art. 31.5 de l’Acord Interí-: “les negociacions versaran sobre les qüestions restants, incloses les següents: Jerusalem, els refugiats, els assentaments, qüestions de seguretat, fronteres, relacions de cooperació amb altres països limítrofs i altres qüestions d’interès comú.”

Si les parts arriben a un acord sobre les qüestions restants i es conclouen les negociacions sobre l’estatut permanent es podrà establir un Estat palestí en una part del territori de la Palestina històrica i suposarà el final del conflicte.

Què ha impedit arribar al final del conflicte?

El principal motiu estimo que és que, des del magnicidi del primer ministre israelià Rabin al novembre de 1995, no ha tornat a haver-hi en el poder a Israel polítics que hagin volgut avançar cap a l’estatut permanent, potser per por de ser assassinats pels radicals sionistes com li va ocórrer a Rabin; i els polítics israelians que han estat en el poder han perseguit clarament l’objectiu sionista de “El Gran Israel”, incompatible amb un avanç decidit en les negociacions. Aquí és important retenir que la part israeliana és la part forta de l’equació negociadora i l’única amb reconeixement internacional ple, per la qual cosa ha estat aquesta falta de voluntat política d’Israel envers les negociacions el que ha impedit que aquestes avancessin.

No s’han respectat cap de les dates ulteriors a maig de 1999 que s’han marcat en el calendari per a concloure les negociacions sobre l’estatut permanent, com a finals de 2005 que va marcar en 2002 el Full de ruta del Quartet, o 2008 que va marcar Annapolis.

En els 25 anys transcorreguts s’observa un patró de comportament per part dels negociadors israelians:

1. Acceptar l’inici de les negociacions (inicialment en 1996);
2. Resistir-se de manera recalcitrant a efectuar cap concessió que permeti que les negociacions avancin;
3. I, mentrestant, implementar polítiques d’actuacions consumades que impedeixin “de facto” l’assoliment de cap fruit ressenyable de la negociació i la seva conclusió reeixida.

Per part dels negociadors palestins, ni l’estratègia pacifista de Fatah entre 1991 i 1995 va aconseguir resultats, ni l’estratègia de Hamas després de guanyar les eleccions democràtiques de 2006 (perquè Israel va forçar que deixessin el poder), ni la ulterior resistència armada de Hamas i altres faccions els ha aconseguit després. A això cal sumar, en la part palestina, el fet que, atès que la solució de dos Estats, en la pràctica, només ha portat a més violència i al fet que Israel construís un mur i continués ampliant assentaments i permetent posats d’avançada, la part palestina (tant els seus dirigents com la seva opinió pública) no han tingut durant molts anys una visió de futur única, unitària, cohesionada i compartida, la qual cosa afeblia encara més la seva posició negociadora. Enfront de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) que continuava advocant per la solució de dos Estats, cada vegada més veus advocaven per un únic Estat veritablement democràtic que albergués a tots dos col·lectius o per la solució de la Gran Palestina. El 23 de juliol de 2024 catorze faccions palestines van signar la “Declaració de Pequín”, amb mediació xinesa, per a posar fi a les seves divisions i reforçar la unitat nacional palestina, la qual cosa pot significar un gir de timó important en la direcció correcta.

5. Vulneració per Israel dels drets humans del poble palestí

El jurista estatunidenc John B. Quigley va descriure detalladament en 1989 en el seu article “David v. Goliath: Humanitarian and Human Rights Law in Light of the Palestinian Right of Self-Determination and Right to Recapturi territories taken by force” (Nova York University Journal of International Law and Politics, Vol. 21, núm. 3, pags 489-525) la comissió per Israel de greus i clares violacions del dret internacional dels drets humans i del dret humanitari bèl·lic, especialment palès durant la Primera Intifada:

1. Ús de la força practicat per Israel amb “represàlies francament excessives com a utilització d’armes de foc, llançament indiscriminat de gasos lacrimògens, pallisses físiques, arrestos sense acusació formal (conegut com a detencions administratives), demolició de cases i expulsions…”resulta il·legal segons l’ordenament jurídic internacional”, mentre la força utilitzada per Palestina pretén fer efectiva l’autodeterminació del seu poble i està emparada pel dret internacional. Algunes de les mesures del Govern i de l’exèrcit israelians (trets contra manifestants, maltractaments físics, tocs de queda, empresonaments en condicions denigrants, etc.) vulneren també el dret humanitari i el dret dels drets humans.

2. El colpejo físic dels palestins es troba taxativament prohibit per diferents instruments jurídics internacionals: article 31 i 32 IV Convenció de Ginebra (CG); art. 7 Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (PIDCP); i art. 16 de Convenció contra la Tortura.

3. Els gasos lacrimògens l’ús dels quals durant l’ocupació està vedat pel Protocol de Ginebra de 1925 sobre prohibició de gasos asfixiants.

4. L’arrest en massa de manifestants. Les manifestacions estan permeses per l’art. 21 del PIDCP, encara que restringit per l’Ordre Militar 101 de 27-08-1967 i l’Ordre Militar 718.

5. Detinguts mantinguts a la presó sense acusació o procés criminal (detenció administrativa), inclosos en les Ordres Militars 378 de 1970 (arts. 84A i 87) i 815 de 1980 que contravé l’art. 9.2. del PIDCP que assenyala que tota persona ha de ser informada en el moment de la seva detenció de les raons i notificada sense demora de l’acusació; i l’art. 9.4. del PIDCP que assenyala que “tindrà dret a recórrer davant un tribunal”, normes que s’han convertit en dret internacional general de base consuetudinària i vinculants per a tots els Estats, siguin o no part del PIDCP, encara que Israel sí ha ratificat aquest Pacte.

6. Règim de detenció de milers de palestins en condicions denigrants el que vulnera els arts. 81, 85, 89 i 135 de la IV CG.

7. Deportacions en contravenció de l’art. 49 de la IV CG i condemnades per NNUU [resolucions CSNU 607 (1988), 608 (1988) i 799 (1992)].

8. Demolició de cases, la qual cosa és il·legal segons l’art. 53 de la IV CG.

9. Tocs de queda, permès per dret internacional humanitari per a pacificar crisis urgents, però no autoritzada la seva prolongació perquè seria càstig col·lectiu proscrit per l’art. 33 de la IV CG.

10. Interferència en llibertat de premsa mitjançant arrest o detenció administrativa de periodistes i tancament de periòdics i interrupció habitual de comunicacions telefòniques vulnera art. 19 PIDCP.

11. Impedir a ferits adequat tractament mèdic infringint els drets humans elementals recollits en l’art. 55 de la IV CG.

12. Malgrat que Israel està obligat a mantenir la vida pública, segons l’art. 64 de la IV CG, Israel ha decretat el tancament d’institucions polítiques i socials.

13. Apropiació per Israel de terres privades de Cisjordània, Jerusalem Oriental i Gaza, des del Pla Allon de 1967, la qual cosa està prohibit per l’art. 46 del Reglament de la Haia.

14. La política d’assentaments jueus a Cisjordània vulnera l’art. 49 de la IV CG i és clarament contrari al DI.

Quigley considera el propi sistema jurídic intern israelià com la consagració d’un veritable sistema d’apartheid.

El 5 d’abril de 2024, el Consell de Drets Humans (CDH) va aprovar la important resolució 55/30, amb 9 punts substantius:

1. Reafirma el dret inalienable, permanent i incondicional del poble palestí a la lliure determinació, inclosos el seu dret a viure en llibertat, justícia i dignitat i el seu dret a un Estat de Palestina independent;
2. Reafirma també la necessitat d’aconseguir una solució pacífica justa, completa i duradora del conflicte israelopalestí de conformitat amb el dret internacional i altres paràmetres convinguts internacionalment, incloses totes les resolucions pertinents de les Nacions Unides;
3. Exhorta a Israel, la Potència ocupant, al fet que posi fi immediatament a la seva ocupació del Territori Palestí Ocupat, inclosa Jerusalem Oriental, i al fet que arrebossat i esmeni tot impediment a la independència política, la sobirania i la integritat territorial de Palestina, i reafirma el seu suport a la solució de dos Estats, Palestina i Israel, que visquin en pau i seguretat un al costat de l’altre;
4. Expressa gran preocupació per tota mesura adoptada en contravenció de les resolucions del Consell de Seguretat i l’Assemblea General relacionades amb Jerusalem;
5. Expressa gran preocupació també per la fragmentació i els canvis en la composició demogràfica del Territori Palestí Ocupat, inclosa Jerusalem Oriental, que són el resultat de la construcció i expansió contínua d’assentaments, el trasllat forçós de palestins i la construcció del mur per part d’Israel, destaca que aquesta fragmentació, que soscava la possibilitat que el poble palestí pugui fer efectiu el seu dret a la lliure determinació, és incompatible amb els propòsits i principis de la Carta de les Nacions Unides, i posa en relleu referent a això la necessitat que es respectin i preservin la unitat, la contigüitat i la integritat territorials de tot el Territori Palestí Ocupat, inclosa Jerusalem Oriental;
6. Confirma que el dret del poble palestí a la sobirania permanent sobre les seves riqueses i recursos naturals ha d’exercir-se en benefici del desenvolupament nacional i del benestar del poble palestí i per a fer efectiu el seu dret a la lliure determinació;
7. Exhorta a tots els Estats al fet que compleixin les seves obligacions de no reconeixement, no ajuda i no assistència respecte a les violacions greus de les normes imperatives de dret internacional comeses per Israel, en particular la prohibició d’adquirir territori per la força, a fi d’assegurar l’exercici del dret a la lliure determinació, i els exhorta també al fet que continuïn cooperant per a aconseguir, per mitjans lícits, que acabin aquestes greus violacions i es revoquin les polítiques i pràctiques il·legals d’Israel;
8. Insta a tots els Estats que adoptin les mesures necessàries per a promoure l’efectivitat del dret a la lliure determinació del poble palestí i prestin assistència a les Nacions Unides en l’acompliment de les funcions que se li encomanen en la Carta respecte de l’observança d’aquest dret;
9. Decideix continuar ocupant-se de la qüestió.

Així mateix, la resolució 55/32 del CDH condemna la continuació per Israel de les activitats d’assentament i exigeix que els posi fi.

6. La UE i la qüestió israelopalestina

Des del punt de vista econòmic i comercial, la UE va signar en 1995 un Acord d’Associació amb Israel, que va entrar en vigor en 2000; i un Acord d’Associació Interí de Comerç i Cooperació amb Palestina, signat concretament amb l’OLP, en 1997. En 2011 la UE i l’Autoritat palestina van signar un Acord addicional de liberalització en matèria agrícola i pesquera. Així mateix, la UE i les seves EEMM són conjuntament el major donant de fons a Palestina.

Des del punt de vista polític, la UE ha secundat i dona suport al compliment dels drets legítims del poble palestí i el dret d’Israel a la seva existència i a la seva seguretat (Declaració de Venècia de 1980), així com la necessitat d’impulsar negociacions de pau (Declaració de Madrid de 1989) amb un compromís explícit envers la creació de l’Estat palestí (Declaració de Berlín de 1999) que portin a una solució definitiva per a la qual ofereix uns paràmetres [enunciades en la Declaració de Sevilla de 2002 i ampliades en les Conclusions del Consell d’Afers exteriors (CAU) de 22/07/2014], com són:

• Un acord sobre les fronteres entre els dos països, basat en les línies del 4 de juny de 1967 amb intercanvis de terra equivalents que puguin ser acordats entre les parts. La UE reconeixerà els canvis a les fronteres prèvies a 1967, inclòs en relació amb Jerusalem, només quan hagin estat acordats entre les parts.
• Acords de seguretat que, per als palestins, respectin la seva sobirania i demostrin que l’ocupació s’ha acabat i, per als israelians, protegeixin la seva seguretat, previnguin la reaparició de terrorisme i abordin de manera eficaç les amenaces de seguretat, incloent-hi les amenaces noves i vitals a la regió.
• Una solució per a la qüestió dels refugiats que sigui justa, acordada entre les parts i realista.
• Compliment de les aspiracions de totes dues parts envers Jerusalem. Ha de trobar-se una via a través de negociacions per a resoldre l’estatus de Jerusalem com la futura capital de tots dos Estats.

Podeu descarregar aquí un arxiu amb les principals conclusions de la UE que afecten la qüestió palestinoisraeliana: Main EU Conclusions on Israel and Palestine.

La UE va nomenar en 1996 un primer Representant Especial de la Unió Europea (REUE) per al Procés de Pau a Orient Mitjà (PPOM), càrrec que va ocupar fins a 2003 l’espanyol Moratinos; entre 2003 i 2012 el belga Otte; entre 2012 i 2013 l’alemany Reinicke; entre 2014 i 2015 les funcions van ser assumides per la Sotssecretària General del Servei Europeu d’Acció Exterior (SEAE), l’alemanya Schmidt; entre 2015 i 2018 l’italià Gentilini; entre 2018 i 2021 la neerlandesa Terstal; i des de 2021 el també neerlandès Koopmans. No debades Països Baixos és el major donant del Quartet (aportant un 36% del finançament del Quartet entre 2015 i 2022). Doncs bé, els i les successius/as REUE per al PPOM han exercit una labor d’acompanyament al procés de pau.

En 2021 la Comissió va presentar una Comunicació sobre les relacions entre la UE i el Veïnatge Sud que contenia una Agenda per al Mediterrani i que va ser aprovada pels 27 estats membres (EEMM) mitjançant Conclusions del CAE de 19/04/2021, i en la pàgina del qual 15 s’afirma que: “la UE i les seves EEMM i països associats haurien de renovar els esforços per a aconseguir un acord en el procés de pau d’Orient Pròxim. Referent a això, la UE tractarà d’encoratjar i aprofitar el recent establiment de relacions diplomàtiques entre Israel i alguns països àrabs, amb la intenció de millorar les perspectives d’aconseguir una solució negociada de dos Estats que es basi en els paràmetres internacionalment acordats, així com en la pau i la seguretat en l’àmbit regional”, i que “la UE i els seus socis meridionals comparteixen un interès comú a donar suport a un revitalitzat sistema multilateral basat en normes que giri entorn de l’ONU”.

Els 27 EEMM de la UE tenen diferents sensibilitats envers el PPOM i, al mateix temps que secunden de manera col·lectiva l’assenyalat a dalt, també es poden, en línies generals, conformar dos grups diferenciats en funció de la seva sensibilitat més proisraeliana o més propalestina. Així, països com Alemanya, Hongria, Polònia o Països Baixos són més afins als postulats israelians; i altres com Irlanda, Bèlgica, Suècia, Malta o Espanya són més sensibles als postulats palestins.

B. PROPOSTA DE SOLUCIÓ

1. Resumint el punt i les posicions de partida

El conflicte palestí-israelià va néixer a partir de 1881 en què es van iniciar les onades migratòries jueves cap a la terra de la Palestina històrica; el Regne Unit va advocar per crear en aquesta terra de la Palestina històrica una “llar nacional per al poble jueu”; es va crear en 1948 l’Estat d’Israel; però segueix sense existir en 2024 un Estat que abraci a la població palestina.

L’objectiu final és aconseguir a la regió un canvi de paradigma: deixar de recórrer a l’ús de la força. Ni la via de l’acció militar d’una potència ocupant, Israel, ni la via de l’acció subversiva dels actors ocupats, les milícies palestines, haurien de tenir cabuda ja en el segle XXI. Continuar aplicant aquest esquema (derivat del statu quo actual d’una potència ocupant i una població ocupada) només continuarà generant cercles viciosos de frustració i mort.

Entre les posicions de partida hi ha dues antitètiques:

• La creació del Gran Israel en la totalitat de la Palestina històrica i l’expulsió d’aquí de la població palestina que encara no ha estat expulsada.
• La creació de la Gran Palestina en la totalitat de la Palestina històrica i l’expulsió dels jueus i el seu retorn als seus països d’origen.

La primera (el Gran Israel) és defensada d’una banda del sionisme i la segona (la Gran Palestina) d’una banda de la resistència palestina. Encara que ambdues compten amb suports dins de les seves respectives poblacions, estimo que cap de les dues és una opció viable, per diferents motius. Encara que el sionisme està prop d’aconseguir el seu objectiu del Gran Israel i membres del seu actual Govern advoquen per l’expulsió total de la població palestina de Gaza, estimo que la comunitat internacional no ha d’avalar una opció que incompleix la legislació internacional vigent i que suposa una enorme injustícia històrica. D’altra banda, el gran poder polític, militar, econòmic i mediàtic d’Israel impossibiliten en la pràctica l’opció de la Gran Palestina. Continuar advocant per alguna d’aquestes dues opcions antitètiques només portarà més odi i més mort.

Eliminant, doncs, de l’equació aquestes dues opcions antitètiques, quedarien, al meu entendre, només dues opcions viables:

1.  La solució de dos Estats: la creació de Palestina al costat d’Israel, amb fronteres clarament delimitades entre tots dos, i tots dos Estats amb sobirania plena. Per a articular la solució de dos Estats caldria concloure les negociacions sobre l’estatut permanent arribant a acords definitius sobre fronteres; seguretat; Jerusalem i refugiats. Això implicaria, en principi, la retirada d’Israel fins a les línies del 4 de juny de 1967 -amb intercanvis de terra equivalents-, la qual cosa comportaria necessàriament el desmantellament de la majoria dels assentaments jueus a Cisjordània (il·legals segons el dret internacional públic). A partir d’aquí cada Estat seria responsable de vetllar per la seva població dins de les seves fronteres, no com ara que l’ANP no pot protegir la població palestina dels atacs dels colons israelians perquè no té la legitimitat/ sobirania sobre el seu territori (Cisjordània). Aquesta és l’opció que recullen totes les resolucions de NNUU i en la qual hauria desembocat l’entramat d’acords entre Israel i Palestina si s’hagués complert els acords. Segons les últimes enquestes d’octubre de 2023, un 71% dels palestins israelians, un 28% dels jueus israelians i un 24% dels palestins donaven suport a aquesta opció.

2. La solució d’un únic Estat democràtic per a tots dos pobles que alberg a tota la població de la Palestina històrica, inclosos els jueus i els palestins (també els refugiats), sota un únic Estat veritablement democràtic: Israel-Falastin o Filastin-Israil. Per a articular la solució d’un únic estat unitari bastaria amb modificar una part substancial de la legislació israeliana, específicament aquella en la qual es posa l’accent en la judeidad, perquè passaria a ser un Estat que inclogués en peus d’igualtat a totes les races i totes les confessions. En cada àmbit serien els propis israelians i palestins (aquí es compta amb l’avantatge que un 20% de la població d’Israel són palestins) els que millor saben quina legislació hauria de ser modificada. A tall d’exemple, la professora universitària israeliana Nurit Peled, qui rebés el Premi Sájraov del Parlament Europeu en 2001, podria ser la que liderés les converses en termes d’educació inclusiva. En aquest cas, ni el tema de fronteres ni el de Jerusalem tindrien ja que abordar-se. Quant a la població palestina refugiada tant després de la Nakba de 1948 com després de la Naqsa de 1967, segons el geògraf palestí Salman Abu-Sitta “les àrees de les quals prové la majoria de la població refugiada palestina només estan habitada per un 1,5% de la població israeliana… i un 90% dels pobles continuen estant buits”, la qual cosa facilitaria arribar a un acord. Segons enquestes de desembre de 2023, aquesta opció compta amb un 23% de suport entre els palestins i un 20% entre els jueus israelians. Per aquesta opció han advocat i advoquen, en la part palestina, personalitats com Edward Said, Mustafa Barghouti o Ali Abunimah; i, en la part israeliana, l’historiador Illan Pappé.

Hi ha milions de jueus tant a Israel com pel món, així com milions de palestins i palestines tant en Palestina com pel món, que no comparteixen cap de les dues opcions antitètiques, i estic convençuda que una part significativa de totes dues poblacions podrien donar suport a alguna de les dues opcions viables.

Personalment, prefereixo l’opció d’un únic Estat, però considero que és encara més difícil d’aplicar que la solució de dos Estats, l’aplicació dels quals requerirà d’altíssimes cotes d’honestedat per part de la totalitat de la comunitat internacional, i d’un fortíssim suport per part de les societats civils a nivell mundial.

2. Escenari ideal per a la solució del conflicte

L’ideal seria consultar a les poblacions quina opció prefereixen i després articular-lo. Es podria pensar en un esquema seqüenciat tipus:

• Una conferència internacional inicial que ajudi les parts a fixar els paràmetres que inclourien cadascuna de les dues opcions viables i que es recollirien en un document inicial tipus Declaració de Principis;
• Consultes nacionals entre tots dos col·lectius (israelians i palestins) a través de referèndums;
• Seguides de reunions bipartides abrigallades per conferència/s de pau internacional/és per a donar forma definitiva a la solució per la qual hagin optat les respectives poblacions en cas que tots dos referèndums hagin arribat a la mateixa solució viable.

3. Escenari realista per a la solució del conflicte

No obstant això, aquest escenari ideal seria impossible d’articular en cas que tots dos referèndums optessin per opcions diferents, la qual cosa limita seriosament la seva viabilitat. Així mateix, la duresa dels enfrontaments en 2023-2024 fa molt difícil imaginar el poder articular tant l’escenari ideal de referèndums com la solució d’un únic Estat, en el curt termini. I no es pot continuar demorant més el donar una solució a aquest conflicte. Ja s’ha demorat bastant.

Per això, s’advoca per començar avançant amb fermesa cap a la solució de dos Estats i, una vegada instaurada, en un moment ulterior, sempre es podrien dur a terme sengles referèndums per a la creació d’una confederació entre tots dos països; o per a la instauració d’un únic Estat democràtic en què convisquin tots dos pobles.

Palestina no pot continuar sent ostatge de les fallades dels Acords d’Oslo, amb una ANP vassalla d’Israel i sense capacitat real de protegir la seva població, i un Estat d’Israel i els seus colons que violen sistemàticament els drets humans de la població palestina.

Ha d’instaurar-se al més aviat possible un Estat palestí lliure, sobirà, amb fronteres internacionalment reconegudes en la qual pugui viure amb dignitat tota la població palestina tant la que va romandre com la que va ser expulsada i els seus descendents (si així ho decideixen lliurement), i que tingui contigüitat territorial.

4. Iter procedimental per a l’articulació de la solució de dos Estats: conferència de pau que permeti aconseguir un acord definitiu de pau

Similar a com hi ha hagut múltiples conferències de pau en el passat que han buscat resoldre el conflicte israelopalestí, les primeres, històricament parlant, afavorides per Nacions Unides i les últimes, afavorides consecutivament pels EUA i Rússia o únicament pels EUA, es proposa una conferència internacional que acompanyi a israelianes i palestins en l’abordatge de totes les qüestions que han quedat pendents des de 1995 i que podria comptar amb els següents paràmetres:

4.1.        Ubicació: Similar a com va ocórrer en 1991 es podria pensar en una altra conferència a Madrid. Encara que el lloc no és el més rellevant sí que és rellevant que el país amfitrió es comprometi a respectar la immunitat de les persones que acudeixin en els respectius equips negociadors.

4.2.        Equips negociadors d’Israel i Palestina: Han de ser equips negociadors que reflecteixin la major pluralitat possible en el sentit que puguin estar veritablement representant el sentir de capes àmplies de les respectives poblacions, sense que cap dels dos equips (i menys els auspiciadores internacionals) puguin exercir cap dret de veto sobre aquesta composició.

4.3.        Auspiciadores internacionals: A diferència del que va ocórrer a Madrid, que només va estar afavorida pels EUA i Rússia, aquesta vegada la conferència hauria d’estar afavorida per la totalitat del Quartet, és a dir, pels EUA, Rússia, NNUU i la UE, més la Lliga d’Estats Àrabs (LEA), de manera que tant Israel com Palestina comptessin amb qui els abrigallés. En relació específicament amb la la UE en la introducció a aquesta proposta es detalla la divisió existent en el seu si derivada de les diferents sensibilitats, unes més proisraelianes i altres més propalestines, la qual cosa pot ser un suport fonamental per a totes dues parts en el procés negociador. En relació amb NNUU, qui va ser injustament exclosa de la Conferència de Madrid en 1991, és la dipositària d’un riquíssim patrimoni jurídic, inclosa la resolució que va portar a la creació d’Israel i la resolució de 2022 que va sol·licitar a la CIJ que es pronunciï sobre la il·legalitat de l’ocupació israeliana, opinió consultiva que ha estat emesa el 19 de juliol de 2024 i que pot contribuir decisivament a establir les bases de resolució del conflicte israelopalestí. És, doncs, de justícia històrica que NNUU també participi en el modelat de la solució final a aquest conflicte centenari. Així mateix, es podria incorporar a la Xina, que ha exercit un paper important en la reconciliació intrapalestina en 2024.El paper dels auspiciadores internacionals serà fonamental per a aconseguir que:

• L’Acord Definitiu de Pau (ADP) es negociï i acordi dins d’un termini preestablert, per a això els termes de referència (TdR) d’aquesta conferència han de recollir explícitament un marc temporal per a abordar cadascun dels blocs que es compongui el ADP; així com uns mecanismes per a obligar a la/ les parteix/s recalcitrant/s a avançar en les negociacions i concloure-les.
• Es compleixi el calendari d’articulació que prevegi el ADP.

Estimo que seria convenient fixar el període de negociació en màxim sis mesos i el període d’articulació en màxim un any.

4.4.  Acord Definitiu de Pau (ADP):

4.4.1.  El futur ADP ha d’evitar costi el que costi caure en les mateixes fallades que l’Acord Interí (fallades detallades en els punts 4.5, 4.6 i 4.8 de la introducció d’aquest document), és a dir, Palestina no ha de néixer com Estat vassall d’Israel, sinó que ha de ser un Estat lliure i lliure de decidir sobre el seu futur en tots els àmbits, inclòs el posseir la seva pròpia defensa nacional.

4.4.2.  El futur ADP ha d’abordar totes les qüestions que porten pendents més de trenta anys, entre les quals és prioritari abordar:

• Demarcació fronterera sobre la base que recullen les resolucions de NNUU (les línies de l’armistici de 1967) amb intercanvis de territori acordat per les parts (encara que això impliqui el desmantellament d’assentaments jueus il·legals a Cisjordània i a Jerusalem Oriental, similar a com Israel va desmantellar en el passat els assentaments que havia erigit al Sinaí egipci i en el nord de Gaza) tendent a aconseguir contigüitat territorial per a tots dos (que pugui incloure solucions imaginatives). No és de rebut que es continuï permetent que Israel continuï sent l’únic Estat de NNUU que no té demarcació fronterera.
• Solució final i definitiva a la qüestió dels refugiats mitjançant la creació d’una Comissió Internacional i un Fons Especial per al seu finançament.
• Capitalitat compartida de Jerusalem.
• Repartiment equitatiu dels recursos naturals, entre ells de manera especial l’aigua.

Totes les qüestions han estat àmpliament debatudes durant anys i hi ha molts esborranys de possibles acords (per exemple, els Acords de Ginebra: https://geneva-accord.org/wp-content/uploads/2019/04/the-geneva-accord_-full-text.pdf) en els quals inspirar-se.

4.4.3.    El futur ADP ha d’establir un calendari d’articulació clar, ferma, factible i realista.

4.4.4.    El futur ADP ha d’esmenar la principal fallada de la DP de 1993 (veure el punt 4.2. de la introducció d’aquest document), és a dir, ha de comptar amb mecanismes perquè la part recalcitrant compleixi amb els acords (i els acords ha de complir-se segons la màxima llatina pacta sunt servanda).

4.4.5.    El futur ADP ha d’incorporar totes aquelles eines existents que facilitin la seva articulació (o crear noves si fos necessari), com podria ser recórrer a Missions Internacionals, sempre sota els auspicis de NNUU, i no de països tercers com va ocórrer en el passat.

És fonamental que la comunitat internacional es comprometi amb el procés perquè el ADP es pugui aplicar amb èxit i es pugui frenar un conflicte que ja s’ha cobrat, al llarg dels seus 140 anys d’existència, massa milers de morts: més de 130000, d’ells 119330 àrabs, majoritàriament palestins i palestines, i 13625 israelians. Aquesta xifra s’obté de sumar els morts el càlcul dels quals es recull en la nota al peu de pàgina núm. 138 del pdf “Breu Cronologia de la Història de Palestina i Israel” d’aquesta pestanya sobre “Palestina” d’aquesta web (o en la nota a peu de pàgina núm. 17 del text web d’aquesta entrada); i els estimats en la Guerra de Gaza fins a 3 de juliol de 2024 recollits en la nota a peu de pàgina núm. 13 del pdf d’un altre document d’aquesta mateixa pestanya anomenat “Palestina, sobretot Gaza, des d’octubre de 2023”.