Per que les sorres vermelles sàpiguen guardar els secrets
Per que l’amor d’un poble no es difumini en la nit
Per que les aigües roses envaeixin l’ésser

Jo per aquí camino… Seguint els passos del meu atzarós destí que em porta pel llarg i inextricable Carrer de l’Amargor… Intentant assolir-lo, caminar al seu costat, però és impossible, és massa veloç, em treu molts lustres. .. Per molt que acceleri el ritme de la meva vida, la meva ment ja ha escombrat amb la seva llum, eons abans, aquest terreny, i jo només puc humil i mansament recollir a les meves mans la collita que el destí i la meva ment van sembrar per a mi. .. Tampoc no va escapar aquest estiu a la ineluctable profecia… La meva ment havia sembrat durant moltes nits de vigília i molts dies de son un itinerari perfecte, un recorregut complet: un cercle màgic. Si es posa un compàs sobre un mapa, es clava l’agulla al cor del desert del Sinaí, es posa l’altre extrem al cim de la piràmide de Keops i es traça un cercle… Aquest és el cercle màgic que la meva ment va traçar en altre temps i que el meu cos ara havia de materialitzar… Un somni que hauria de patir, sentir i viure en carn pròpia.

 

Ja a l’avió la meva ment tatuava amb la ploma del dubte sobre la meva pell aquestes paraules: “És estrany que estigui sola… M’agradaria viatjar amb algú? No ho sé… Sé que m’acompanyen moltes coses: els bons desitjos de tants que m’estimen i he deixat darrere meu i el meu altre món. En tots dos trobo la força per mantenir-me alerta i desperta. la seva resistència. He d’enfortir-lo perquè em serveixi de vehicle.”

 

I. Els mars de pedra ocre

Tot va començar quan l’avió baixava lentament sobre el Caire. Era de nit i la ciutat era una bella i bigarrada amalgama de llums i colors. Tot eren puntets a la nit. Puntets i més enllà, el no-res, una infinita i negríssima foscor.

A l’aeroport vaig sentir renéixer al meu interior una immensa alegria… Si hi ha alguna llengua en aquest planeta el simple meravellament del qual em faci vibrar… és l’àrab…

No obstant, el meu èxtasi va durar poc. Només sortir per les portes de l’edifici em vaig veure embolicada per una munió d’éssers humans que discorrien com a petites gotes d’una violenta tromba d’aigua. Em vaig sentir ínfima… i perduda. Hi havia gent que en buscava una altra i als seus ulls es llegia l’angoixa de la recerca, altres intentaven vendre’t els serveis dels seus taxis a preus exorbitants, cridant per atraure l’atenció, lluitant per ser els primers a caure sobre les tendres preses, sobre els incauts turistes. Vaig tancar els ulls i vaig avançar. Vaig aconseguir travessar la marabunta sense haver atret l’atenció de cap captor d’incauts. Vaig respirar. Aleshores se’m va acostar un senyor i em va dir: “Taxi?”. “Bikam?”. “Jamsin”. “La. Talatin al shai”. “Mashi” o el que és el mateix: “Taxi? Per quant? Cinquanta. Trenta o res. Val”. I allà que ens en vam anar… Al pobre cotxe li devien fer tant de mal els anys que no va poder evitar emetre un lastimero queixat quan ens hi vam pujar… Li van cruixir les entranyes.

Em va fer falta una mitja hora escassa per percebre amb total nitidesa l’essència d’Al-Kahira (El Caire). Essència que es pot resumir en pols, arbres, policia i claxonazos… Tot edifici, tot vehicle i tot arreu estan recoberts d’aquella sorrenca pols del desert que els confereix el seu indescriptible toc… La ciutat, encara que sembli mentida, és plena d’arbres enormes i preciosos a les illes del Nil ia molts carrers i carrerons… Policia n’hi ha per tot arreu o bé la de blanc de trànsit o la de marró i verd dels controls o la de blau que s’encarrega de la custòdia d’edificis i ambaixades… I les claxonades se senten milers en tot instant i de tot vehicle, ja que el fan servir per pal·liar els efectes d’aquella mandra que els engarrota els dits i els impedeix tocar els comandaments dels intermitents. A Caire el clàxon fa de pilot, d’intermitent, de llum de fre… Com a déu, és a tot arreu.

La primera meravella que vaig veure al Caire l’endemà va ser El Museu, poca cura, amb les peces mal exposades… però genial, inefablement bonic, amb aquests tresors entre les seves parets que bé es podria creure una en una altra època i en un altre lloc . Navegar per les seves sales era com solcar sobre la Barca de la Vida els Regnes del Més enllà. Era un viatge al cor de la bellesa a través de la màgica i rica simbologia…

A les seves sales estava plasmada tota la història de l’Antic Egipte dividida segons la periodificació que cap al 300 a.e.c. fes l’historiador egipci Manetón en què s’agrupen les trenta-una dinasties en quatre períodes (protodinàstic, Imperi Antic, Mitjà i Nou).

Encara que jo personalment m’atreveixo a dubtar de la veracitat d’aquesta periodificació, Manatón afirma que abans de l’inici de les dinasties hi va haver un regnat dels déus que va durar 13.900 anys, seguit d’un període d’11.000 anys regit pels semidéus, no para de aclaparar-me el fet que els historiadors moderns en altre temps tan aferrats al cientifisme comprovador puguin acceptar i perpetuar una epopeia egípcia com a base de la història i prenguin la classificació que Manató fa de les dinasties com a base per a les seves teories i relats històrics. I com que ho fan, per què no es plantegen qui eren els déus i semidéus que van regir abans i intenten explicar-nos què en va ser?

Del període protodinàstic, que abasta les dues primeres dinasties i es remunta en el temps a fa gairebé sismil anys, destacava l’orgull i la deferència amb què diverses estàtues presentaven Menes, el també anomenat Narmer, unificador de l’Alt i el Baix Egipte. Del seu cos que segons les regles escultòriques aplicables als faraons havia de tenir formes perfectes emanava una harmonia completa. Amb quina dignitat cenyia la corona dels dos regnes el primer faraó de la història del Gran Egipte!

Si en algun moment de la història d’Egipte es pogués pensar que els qui el regien no eren homes, sinó que posseïen coneixements superiors és durant les albors de l’Imperi Antic. Des de Thoser, primer rei de la tercera dinastia fins a Mikerinos, cinquè rei de la quarta dinastia, al curt lapse de dos-cents anys, s’havien erigit monuments tan perfectament orientats i pensats que serien irrepetibles durant tota la resta de la història de la humanitat. La grandiositat i perfecció de les piràmides que es van aixecar en aquella època, des de la primera piràmide encara amb forma esglaonada del faraó Thoser i que es troba a Sakkara, fins a les tres joies de Gizeh, la Gran Piràmide de Keops, la piràmide del seu fill Kefrén i la del seu nét Mikerinos, no van poder mai tornar a ser emulades.

De l’Imperi Antic, que engloba fins a l’onzena dinastia, es conserven al Museu les quatre tríades de Mikerinos en què apareix en un baix relleu en diorita el faraó Mikerinos i, amb ell, a la dreta, Athor, la deessa de la bellesa , l’amor i l’alegria, representada per una serena i somrient dona del cap de la qual surten dues banyes que mansament abracen un disc solar. El tercer en discòrdia de la tríada apareix a l’esquerra de Mikerinos i personifica a cada escultura una regió diferent de les diverses de l’Imperi. És increïble pensar que aquesta bella pedra verda, de duresa comparable al granit, podia ser esculpida amb aquest mestratge i precisió en moments tan remots de la història, i que només en aquestes antigues dinasties es coneixia el secret del seu tallat, art que misteriosament també cauria aviat a la incerta Nebulosa de l’Oblit.

Una altra estàtua de diorita verda que embadalix i captiva el que la contempla és l’estàtua de Kefrén, faraó el nom del qual significa “Déu de l’Amanecer”. En aquesta escultura Kefrén encarna Osiris; sobre el seu hieràtic rostre, serè i impassible es posa el falcó d’Horus; el seu cos reposa sobre un tron ​​el respatller del qual són les ales d’Isis i el pedestal del qual és la deessa lleona Sehmet.

No ha passat un segon i ja s’escapa la ment darrere de la fantasia cap al regne de l’eternitat per intentar rememorar els infusibles llaços que uneixen els déus de la cosmogonia egípcia. La ment desdibuixa a l’espai escenes en què Osiris, Déu de l’Eternitat i Sobirà dels Déus i els Homes, es casa amb Isis, la Deessa Suprema i Mare Divina, naixent de les dues forces del Bé Horus, el falcó, el Déu del Sol, i Anubis, el xacal, el Jutge Darrer. Però l’equilibri del Bé mai no és etern i sempre existeix el Mal que contraataca. D’aquí que Seth, germà d’Osiris, matés aquest, despedacés el seu cos i dispersés els trossos per tot Egipte. Isis va rebuscar entre les aigües del Nil i els enormes deserts tractant de recompondre el cos d’Osiris i va ser amb enorme amor i paciència que va aconseguir insuflar de nou la vida al cos del seu benamat marit. Des d’aquell moment Osiris va ser per als éssers humans exemple i esperança de la immortalitat. Encara que el Mal existeixi, sempre és possible vèncer-lo i la mort només existeix per a aquells éssers que l’accepten i que no lluiten amb les invencibles armes de l’amor i la paciència per superar-la.

Si entretanques els ulls, alhora que gires sobre els talons, observes davant teu tres meravelles més, representacions aquesta vegada del poble pla. A banda, l’estàtua de fusta de sicòmor de l’alcalde del poble (Shij Albalad), tota una obra d’assemblatge primitiu, amb pedres precioses per ulls que es claven en una i et persegueixen per tota la sala. Al mig, els mateixos ulls escrutinadors de l’escrigui assegut. A l’altra banda, una obra en escaiola d’un matrimoni en què ell, Rajotek, apareix amb la pell adobada pel sol lluint la primera representació en la història d’un bigoti, mentre que ella, Nefret, mostra una pell alba, immaculada, conseqüència directa de la seva vida casolana. Quin injust que sempre haguem estat les dones relegades a un recinte tan petit com és una llar, quan el món és tan gran i tan bonic, hi ha tantes coses per veure i descobrir i tants petits granets que encara podem com a dones aportar-li a aquest malparat planeta! Si algú ens hagués escoltat abans!

Si de l’Imperi Intermedi a penes hi ha vestigis d’una grandesa, l’Imperi Nou irromp novament amb força i magnificència. Aquest Imperi Nou suposa un parèntesi d’esplendor, de la dinastia divuitena la vintena, després del qual s’inicia la inexorable decadència.

Parlant de dones, va ser a la divuitena dinastia en què va regnar Hatshepsut, governant amb els poders d’un faraó. Però aquesta gran dona, les magnífiques escultures de la qual es mostren a El Museu, va haver d’adoptar els atributs masculins i fins i tot utilitzar sempre el pronom masculí “f” perquè se la prengués seriosament. A la seva mort, era tal l’odi acumulat cap a ella pel seu nebot i fillastre Tutmosis III, potser per la baixesa que suposava que la seva predecessora hagués estat algú del “sexe infame” que la va esborrar de totes les inscripcions, cosa que segons les creences egípcies equivalia a tancar-li a les portes de l’eternitat. Fins i tot les poques que van regnar no van passar a la posteritat! Quin futur!

Amb la sala següent arriba un altre capítol aïllat de la història egípcia. És la sala dedicada a Amenofis IV. Que qui era? A veure, una altra pista, també se’l coneixia pel nom d’Akenatón. Sí, exacte, va ser aquell faraó meravellós que va reformar la religió d’Egipte, adoptant el culte a Ató com a Déu únic i que Mika Waltari presentés al seu deliciós llibre “Sinué l’egipcio”. Un home que trenca amb les estructures socials vigents, en què la casta sacerdotal com a intermediària entre els déus i els homes tenia un paper preponderant i diu que no hi ha intermediaris. Només ell i el seu exemple condueixen Déu. L’exemple d’una vida en què la Veritat és la consigna, essent el símbol la ploma de la veritat. Veritat que en l’art es plasma en un realisme acurat, on fins i tot els defectes físics d’un faraó poden ser plasmats perquè es corresponguin amb la realitat. En les seves representacions existeix una certa aura que uneix Akenatón amb la seva estimada Nefertiti, emanant de la unió de tots dos l’Anj o Clau de la Vida. Una interpretació seria, potser, que l’únic Déu veritable, el que confereix la Vida Eterna, només el podem assolir, encarnar, a través d’un Amor únic i veritable.

Si el Museu té dues plantes, imagina què gran ha de ser el tresor d’un petit faraó que amb prou feines va regnar dues dècades per ocupar gairebé tota la planta de dalt. Es tracta del tresor trobat a la tomba de Tutankamon. L’aparent contradicció entre la seva insignificància com a faraó i la grandesa de les meravelles trobades s’explica, com passa sempre amb aquestes coses, per una atzarosa juganera del destí. Resulta que Ramsès II, el gran faraó de la dinastia dinovena que va aconseguir sotmetre els hitites, el van enterrar també a la Vall dels Reis, amb tanta fortuna que van situar la seva exultant tomba sobre una altra més antiga d’un petit i insignificant faraó, a saber, Tutankamon.

D’entre totes les Tombes d’aquesta Vall la història i el temps van anar donant mostres de la seva implacabilitat i el furt va anar deixant fidedigna constància de com està de arrelat en l’ésser humà des de l’inici dels temps. Per això quan va arribar aquest segle ia totes les tombes havien estat saquejades i presentaven un aspecte la mar de net. Quan el 1922 l’arqueòleg britànic Howard Carter netejava un dels laterals d’aquella gran tomba de Ramsès II, va descobrir “per casualitat” un esglaó. El que es trobava sota aquell esglaó va servir per deixar bocabadat el món sencer.

La tomba semblava un trencaclosques. Primerament, hi havia quatre capelles de fusta recobertes d’or, introduïdes una dins l’altra. Dins la menor hi havia quatre sarcòfags, el menor dels quals contenia el cos embalsamat del faraó. I amb ell, els quatre gots canops amb forma al seu torn de minisarcòfags amb diferents inscripcions, en què es conservaven el fetge, els pulmons, l’estómac i els intestins del difunt.

Envoltant la capella encara es pot percebre en un daguerreotip de l’època com s’amuntegaven centenars d’objectes; des de carros de combat, a robes, passant per llits, cadires, gerres i altres utensilis de cuina, especiers, llavors, que plantades avui dia encara germinen, 365 estatuetes per servir una cada dia al rei, icones de les deïtats, entre elles un preciós Anubis i, milers de joies. En resum, tot allò que els seus coetanis van considerar necessari perquè el faraó mort aconseguís travessar el Mar dels Judicis fins a la riba de la Vida Eterna. Si tanta meravella junta era per a un petit rei, resulta difícilment concebible tot allò que es prepararia per a un gran faraó. On ha anat a parar el treball de tants artesans que amorosament van modelar amb les mans aquestes meravelles? Suor perdut en va. On han anat a parar aquests tresors? Trist enigma del passat.

A prop de la sortida encara quedava una sala. Calia pagar a part l’entrada, però com que em van dir que mereixia la pena, vaig entrar. Maleïda l’hora que ho vaig fer! En aquella sala hi havia els cadàvers momificats d’onze faraons i dues reines. Les expressions de les seves cares són com les timeres ganyotes de dolor amb què maleeixen el món per la profanació que han estat objecte. Que baix ha caigut l’ésser humà quan, en lloc de venerar els seus gloriosos avantpassats, mostra les restes més sagrades com si fos un mercat de segona mà!

Gràcies al cel aquest darrer regust amarg es va esvair ràpidament en arribar a la porta de sortida, tornar a prendre una última inhalació del màgic ambient i tornar a acariciar amb un ràpid aleteig ocular les joies més preuades. Sortir del Museu al migdia sota l’abrasador sol nord-africà va ser com un viatge de tornada en el temps a la velocitat de la llum. Tots aquells faraons que havia recreat amb la meva ment i amb l’opulència dels quals havia deixat acariciar els meus sentits es tornaven de sobte fantasmes translúcids que s’elevaven veloços per sobre del meu cap per tornar a la foscor i protecció d’aquelles sales. M’abandonaven amb una picada d’ullet de complicitat amb què volien dir-me que no em preocupés, que tornarien a mi en la foscor de les meves nits, habitarien els meus somnis, i em mostrarien, ara que ja ens coneixíem, en secret i amb molt de compte, la veritable dimensió dels seus misteris.

Aquella mateixa tarda em vaig veure davant d’un misteri encara més gran que el de les escultures que havia vist aquell matí. Un misteri que en les meves nits va desvetllant amb la seva habitual dolçor el bo d’Anubis. Em refereixo, és clar, a les piràmides de Gizeh.

Per arribar-hi des del Museu, que està en ple centre a la vora del Nil, una ha de travessar el Nil cap al ponent i avançar cap al sud-est, solcant la jungla de ciment que és el Caire, deixant darrere seu barris sencers de cases multiformes, totes elles amb la pols antiga com a denominador comú, creuant-se amb milers de cotxes carregats de gom a gom d’éssers humans… fins a arribar a un punt on la ciutat acaba de forma abrupta ia mig metre comença majestuós el desert.

Un desert que té com a guardià un ésser molt especial: el Pare del Por (Abu Alhul), el nom que els àrabs han donat a l’esfinx de Gizeh. Aquesta esfinx sembla sortida d’un conte de fades, plantada al bell mig d’un immens mar de sorra daurada, còmodament recolzada sobre el seu gegantí cos de lleó. És portadora d’una màscara que reprodueix el cap del rei Kefrén, després d’on s’amaguen, si un es fixa bé i deixa que la intuïció escodrinyi, dos ulls avizors que radiografien dia i nit l’infinit a la recerca de perills que puguin aguaitar els tresors que aquest bon custodi guarda, és a dir, les Piràmides. Aquestes s’estenen després de l’estela de l’esfinx, en línia diagonal i de més gran a més petita. Primer Keops, després Kefrén i després Mikerinos. Sembla com si els faraons haguessin pensat que del desert no podia venir cap mal i haguessin erigit desert endins les seves piràmides, sabent que qualsevol amenaça que vingués del riu seria sàviament desviada per Abu Alhul.

Encara que hi ha diverses piràmides a Egipte i en altres punts del món, cap pot emular la magnificència de la Gran Piràmide de Keops. Estant als seus peus una se sent ínfima, chiquitina, chiquitín, com un granet de sorra al costat d’un gran sol; doncs veritablement Keops llueix com un sol. No només per la impressionant alçada que arriba, sinó per la seva enorme mida.

Diu la llegenda, llegenda que, encara que reproduïda en els llibres d’història com a fidedigna, és poc de fiar, es va construir aixecant successives plataformes de sorra i rodant per elles sobre troncs els blocs monolítics de tones de pes. No es van aturar a pensar que com que la Piràmide és al costat de la desembocadura del Nil, per construir el vessant nord hauria calgut construir part de la plataforma al mig del mar! Resulta també aclaparador imaginar com van transportar aquests blocs de pedra, tallats amb tal precisió que encaixen a la perfecció l’un sobre l’altre, des de les pedreres situades a milers de quilòmetres Nil amunt. Certament és dur creure que això va ser erigit per éssers que encara vivien a l’edat de bronze.

Aventurar-se a l’interior de la piràmide és una experiència dura. La pujada s’inicia per un passadís d’un metre escàs d’alçada i amb una inclinació enorme, gairebé sense llum, ni ventilació i pel qual s’ha d’avançar a tota llet (doncs segons el guia és millor). Encara que el passadís no crec que tingui més de cinquanta metres, juro que es converteixen en els cinquanta metres més angoixants de la vida d’una. El passadís desemboca a la gran galeria, igual d’inclinada i de fosca, però el sostre del qual és infinitament alt (o no arriben, o es passen). Al final de la galeria, que fa cinquanta metres més, es troba la cambra del rei, i en ella… Xantatachán!!! Res. Un sarcòfag de pedra buit i el no-res. Va ser una d’aquestes piràmides que els cleptòmans del passat es van encarregar de visitar.

Tornant de Gizeh, vaig creuar de nou el Nil. Que bonics és! Més que riu sembla un mar en miniatura. Enmig de la llera hi ha dues illes com a petits bastions que volguessin aturar el fluir de les aigües perquè els i les cairotas poguessin, asseient-se a la vora, regalar-se la vista amb tan bonic espectacle. Encara que el fet de ser dos pogués llunyanament recordar les illes parisenques sobre el Sena, aquí l’Escultora del Món va decidir llençar la casa per la finestra, esplaiar-se a gust i oblidar els conceptes preestablerts. Va crear un riu tan gran que des d’una riba no es pot albirar l’altra i dues illes tan enormes que passejant-hi podries creure’t a terra de la més ferma.

Caminant, caminant, ara ja per terra ferma de la bona, els meus peus em van portar a “Jan el Jalili”, el nucli urbà de l’època islàmica i que avui és un barri popular. Primer vaig passejar pels carrerons condicionats per a les compres de turistes i em vaig asseure en un d’aquells encantadors cafès a l’aire lliure. Com descriure la gent! Les mirades penetrants dels homes; les acusacions mudes de les dones vetllades cap a aquelles que s’atreveixen a anar descobertes… i, pitjor encara, que gosen tenyir-se de ros; els nens venedors ambulants de tot el que és vendible (mocadors de paper, sures de l’Alcorà…); la dona que recull per les taules els cacauets que altres deixen; un àvia amb la seva harmònica i una caixa malmesa venent llumins; la shisha, aquesta cantarina pipa d’aigua, que només l’home pot fumar i, en certa manera, amb cada glopada, el reforça en el rol prepotent. Tot plegat amanit amb la màgia de l’encens que passen balancejant cremadors ambulants, del gessamí que passen venent en olorosos collarets, dels mànecs que vessen totes les paradetes i d’aquella dolça aroma d’herbabona fresca (naana) que tiren al te.

Vaig decidir anar a buscar la part de les antigues muralles que sabia que encara estaven drets. Encara es conservaven dues enormes portes d’entrada a la ciutat amb les torrasses de pedra unides per un tros de mur. Tot i això, el que em va impressionar van ser no tant les muralles, sinó la zona que vaig haver de travessar per arribar-hi. Fora ja de la part arranjada del barri, els carrers semblaven veritables filigranes d’equilibri d’oposats; al costat de façanes precioses de mansions medievals amb gelosies de fusta minuciosament treballades hi havia barraques ruïnoses i, amb elles, antigues mesquites o escoles alcoràniques amb els seus orgullosos i bells minarets. I quanta pobresa vaig veure!… Nens descalços, mutilats, éssers que estaven a la vora de la misèria… Però quants somriures meravellosos em van enviar! quanta alegria i quantes ganes de viure!… En llocs així s’adona que la felicitat neix de dins, de molt endins, i que per molt plena de penúries que estigui la seva vida o per molt brutes que puguin estar els seus carrers encara conserven l’habilitat de fer fluir pels seus éssers aquesta felicitat fins que pren el motlle d’un somriure…

 

II. Els mars de roca vermella

Ara imagina que el pols s’adorm i que el compàs gira. Una va sent transportada (en el meu cas amb autobús públic) per sobre de les aigües que formen l’immens estuari del Nil, més enllà del canal de Suez cap al cor del desert del Sinaí. Perquè et facis una idea de com és aquest desert, pensa en un rectangle bicolor la meitat nord-occidental del qual són dunes de terra groga i l’altra meitat del qual són enormes muntanyes de terra vermella. Crec que el més impressionant d’aquest desert són els contrastos. D’anar per una carretera on a un costat s’estén una massa blau-verdosa d’aigua pacífica i reverberant ia l’altra una massa ocre de sorra solitària es passa de sobte entre les faldes d’altíssimes muntanyes de calcària vermella que sorgeixen violentament de la res i s’esforcen per assolir el cel. I es produeix un d’aquells moments en què la bellesa de l’entorn emmudeix la ment i allibera els seus lligams al cor.

Al segle sisè uns monjos ortodoxos grecs van decidir construir als peus de l’històric Monté Sinaí un monestir que van anomenar Santa Katerina. Amb els segles els mojes van anar pacientment excavant a la roca els tres mil vuit-cents esglaons que porten al cim. Encara avui, la trentena escassa de monjos que segueixen habitant aquest monestir fortificat representa l’únic senyal de vida humana a molts quilòmetres a la rodona.

Vaig deixar el meu pesat motxill al monestir i vaig començar l’ascensió. Hi ha dues opcions: o bé es puja per les escales, la qual cosa és més directa, però alhora més esgotador, o bé es pren un caminet que voreja la muntanya i puja en ziga-zaga pel seu vessant oriental, la qual cosa és més llarga, però més accessible. Què vaig fer? És clar, el segon. M’havien dit que l’escalada durava unes quatre hores i com volia veure la posta de sol des del cim, vaig decidir, malgrat l’ardent sol del migdia, començar l’escalada després de dinar.

Aquí em veus, pujant, sufocada pel dens aire que omplia la vall i per l’abrasador sol que jugava a reflectir-se a les roques. Jo era un punt diminut i solitari enmig de la majestuositat de les muntanyes circumdants; un puntet mòbil enmig d’aquest mar estàtic de pedra vermella. A mesura que anava deixant darrere meu racons del camí i anava pujant, notava com l’aire era cada cop més lleuger, més fresc. La meva ànima s’anava sentint cada cop més plena d’un sentiment de llibertat inefable. Una alegria sense nom s’havia apoderat del meu cor accelerat. Cada batec semblava voler animar-me que no defallís i repicava contra la meva templa un estrident: “Ja gairebé, ja gairebé, ja gairebé”. O bé ja gairebé arribava o ja gairebé la palmava, de manera que el repiqueteig portava tota la raó del món.

El camí arribava a un punt on travessava una estreta gola, passava al vessant nord de la muntanya i enllaçava amb les escales. Ja només quedaven set-centes per pujar! No obstant això, del dit al fet hi ha un bon tros i, encara que sembla una minúcia, així dit, em va costar déu i ajuda pujar els gairebé mil graons. Vaig creure que no arribava, però per fi vaig arribar. Uf!!! Vaig arribar i de com era de bonic el paisatge que m’envoltava, crec que no vaig trigar ni una mil·lèsima de segon a oblidar tots els meus mals. Mirés on mirés una, la vista es perdia per sobre de cadenes infinites de muntanyes que a la llum vespertina prenien lentament un tint carmesí.

Vaig arribar encara a temps per descansar abans de veure pondre’s el sol… A dalt érem quatre gats, amb la qual cosa ens vam presentar i ens vam asseure en cercle. Jo portava un meló (cal ser optimista per pujar amb un meló a una muntanya de dos mil vuit-cents metres), uns alemanys pa, formatge salat i cogombres, i un francès galetes, així que entre tots compartim i va sortir un sopar perfecte.

Veure la posta de sol va ser una cosa molt bonica. El sepulcral silenci regnant subministrava a l’ànima la pau suficient per poder posar tota la seva energia a acomiadar el sol que ens deixava. Un sol que amb els seus últims raigs anava acariciant tendrament els cims de les muntanyes i quina vareta màgica les anava convertint en blaus, per passar després lentament a un violeta fosc que a poc a poc anava tornant borrosos els contorns fins a difuminar-los al negre de la nit .

Dormir ja va ser una altra cosa. Un beduí que tenia una petita botigueta de te prop del cim em va deixar unes mantes. Vaig convèncer els meus companys de sopar perquè em fessin de protectors laterals i allà ens vam fer fora, sobre les dures roques. Amb un francès de banda i dos alemanys a l’altre, ben protegida per la flor i nata de la Unió Europea, vaig mirar al cel. Ja que no creia que pogués dormir del fred que feia, com de fet va passar, vaig decidir recrear-me la vista. El cel era tan clar que es podien veure fins a les entranyes de l’univers. Per primera vegada a la meva vida vaig poder observar amb tota nitidesa la Via Làctia… com un preciós núvol. A estones els donava a les estrelles el xaloc i semblava que s’haguessin tornat boges, aleshores començaven a caure i no em donava temps a demanar desitjos a la velocitat amb què els meus ulls les captaven.

Cap a les quatre del matí va començar a arribar gent. Es veien les llumetes de les llanternes ziga-zagues en el negre aire de la nit, alhora que se sentien tota mena d’idiomes… fins i tot hi havia un grup de coreans que va estar cantant, resant i fent penitència col·lectiva un bon ratàs. Amb aquest “angelical despertar” em vaig disposar a veure sortir el sol. Quin no seria el meu espant quan vaig mirar al voltant i vaig veure la marabunta humana que em circumdava. Semblava com si les gates de la nit anterior haguessin parit. En aquestes condicions, havent de barallar-se per un trosset de roca sobre el qual recolzar les assentadores, per molt bonic que fos el clarejar, no va tenir la màgia del capvespre anterior. Era graciós, centenars de dits recolzats sobre el disparador de les càmeres per captar un instant que passa cada dia, però que generalment ignorem.

Aquesta vegada vaig baixar per l’escurçat. “Curt”, però intens. Després vaig passar mig dia que em tremolaven les cames de tanta escala. Després de visitar el monestir per dins, vaig agafar juntament amb altres guiris un taxi compartit fins al golf d’Aqaba. Em vaig asseure davant i vaig venir tot el camí parlat amb Sayed, el conductor, un noi beduí de bells trets, la pell, molt torrada per l’incliment sol del desert, tenia la brillantor del dàtil madur. Anàvem solcant la vall que deixen les altes muntanyes del Sinaí, amb les seves fascinants formes i mides: pedres granats precedides per un mar de sorra; enormes blocs de pedres ocre calcària erosionada pel vent. Avancem un tram envoltats de palmeres salvatges amb cinc i sis braços moltes… fins que, de sobte, sorties d’un revolt i es veia el mar.

 

III. Al voltant del Mar d’Aqaba

El Golf d’Aqaba amb les aigües cristal·lines té una màgia especial. Imagina’t dues altíssimes serralades en forma d’ull obert. Tant la parpella superior com l’inferior són enormes muntanyes vermelles. A dalt meitat amb bandera saudita i meitat amb jordana, a baix tota ella egípcia. Entre ells hi ha un preciós toll de llàgrimes. Un toll el color del qual canvia al llarg del dia: d’un blau grisenc al clarejar, passa a un blau verdós al migdia ia un blau rosaci al vespre.

És precisament al crepuscle quan els esperits que donen el seu tint a les muntanyes baixen a banyar-se al mar i l’envaeixen de tal manera que sembla que una es troba davant d’un immens Mar Roig; i precisament és cap a aquest mar cap al qual flueixen les tranquil·les aigües aqabenes per la cua de l’ull.

La lleganya d’aquest Mar d’Aqaba és Eilat, els tres quilòmetres de costa que haurien de pertànyer a Palestina i que estan a les mans israelianes des de la Guerra dels Sis Dies.

És curiós, en principi, la idea amb què vaig sortir d’Espanya era anar directament del Caire a Nueiba i agafar el ferri. Tot i això, durant el que portava de camí havia anat coneixent molts viatgers solitaris com jo que explicaven les seves experiències i aventures i tots coincidien en la inigualable bellesa de les platges del mar vermell i dels tresors que amagaven les entranyes d’aquell mar. Per això decidís alentir el meu viatge i intentar corroborar amb la meva experiència aquests relats.

Pel camí cap a Nueiba, quan ja havia pres més confiança amb Sayed, li vaig comentar la meva idea i li vaig esmentar els noms de les platges que m’havien recomanat. Em va mirar furtivament mentre prosseguia la seva conducció ràpida i em va dir que aquestes platges que m’havien dit eren per a turistes i em va proposar ensenyar-me un altre lloc. Com que no tenia res a perdre, vaig acceptar.

El taxi va arribar a Nueiba, la ciutat portenya egípcia des d’on surten els ferris cap al port jordà d’Aqaba. L’apel·latiu de ciutat li queda gran, ja que no és més que un conjunt de barets i casutxes en altre temps emblanquinades de blanc, però que amb el temps s’han anat amarant del greix de l’entorn. Després de deixar els tres francesos que ens acompanyaven vaig seguir, ara ja de nou en solitari, el meu periple.

Sayed em va portar a Naguema, un minúscul enclavament amb algunes xocites de canya i fulles de palmera i amb una platja paradisíaca. Unes noies israelianes que tenien llogada una de les xocetes em van prestar unes ulleres de bussejar ia l’aigua potes! A pocs metres de la riba ja es veien formacions de coralls. No els havia observat mai de tan a prop. A la translúcida atmosfera submarina els coralls semblaven arbres de ficció. Estaven embolicats per una suau capa blava que conferia als colors un toc especial d’irrealitat. Alguns, d’un vermell fort, semblaven ocupar un lloc privilegiat, mentre que aquells roses o blanquinosos feien la impressió de ser més febles, més susceptibles de ser ferits. I tots plegats formaven un extens bosc carregat d’un equilibri mut.

Aquella tarda, quan els meus membres s’havien recarregat amb la força revitalitzadora del mar, vaig decidir continuar el meu camí. A Naguema corrien rumors que ja era possible passar d’Eilat a Aqaba, que el nou lloc fronterer ja havia estat inaugurat. Encara que vaig intentar comprovar la veracitat d’aquests comentaris, ningú no els va poder desmentir, ni afirmar-los, així és que vaig decidir corroborar-ho per mi mateixa.

Vaig sortir a la carretera a buscar algun mitjà de locomoció i per casualitats de la vida va aparèixer Sayed amb el cotxe novament carregat de turistes. Em va dir que els portava a Taba. Li vaig preguntar si m’importava portar-me a mi també i vaig tornar a muntar a l’entranyable i desballestat taxi.

La carretera passa pel costat del mar, el va vorejant. Una aigua blava, cristal·lina, netíssima, transparent i muntanyes enormes a banda i banda. Cada vegada que la carretera fa un racó entre muntanyes i tornem a enfilar el mar em sembla com si ens anéssim a perdre entre les seves onades.

Arribem a Taba. Parlant de Taba i perquè et situïs, ¿Te’n recordes que abans et vaig dir no sense certa ironia que el golf d’Aqaba acaba en una lleganya israeliana que és la ciutat d’Eilat? Doncs bé, els seus dos bastions custodis són Taba a Egipte i Aqaba a Jordània. En deu quilòmetres escassos de costa hi ha tres ciutats pertanyents a tres països diferents entre els quals la convivència no ha estat excessivament senzilla al llarg dels anys.

A Taba, que no té més que dues dotzenes de cases, un parell d’hotels i tres més en construcció, Sayed em va portar directament a la frontera. Vaig preguntar als policies egipcis si ja es podia passar d’Israel a Jordània, però no em van saber dir, així que els vaig demanar que em deixessin passar fins al lloc israelià sense segellar-me el passaport i que de seguida tornava. Em van mirar una mica confosos, però els vaig suplicar amb un to tan ferm que em van deixar passar.

A uns cinquanta metres hi havia el lloc fronterer israelià. Calia canviar de registre: no més àrab, ara anglès. El soldat de torn ja m’agafaria el passaport de les mans per segellar-lo, quan li vaig dir que no. “He vingut només a preguntar-li una cosa”. Va aixecar el cap i em va mirar perplex. “Si entro per aquí a Israel, puc després passar a Jordània?”. “No”. “I no puc encara que sigui fer a peu els tres quilòmetres que em separen d’Aqaba i entrar-hi”. Aquesta vegada l’homenet semblava força irritat. “Que no”. “Bé, no s’enfadi. Gràcies. Adéu”. I me’n vaig anar per on havia vingut, davant la mirada al·lucinada del col·lega. No seria fins uns dies més tard, quan jo ja em trobava a Amman, que van obrir el famós pas fronterer Aqaba-Eilat. Vaig arribar cinc dies massa aviat.

Estava capvespre. Em trobava a Taba. Per poder arribar a Jordània no em quedava més remei que desfer el camí recorregut i tornar a Nueiba per agafar el ferri. Però només en sortia un al dia i ho feia a mitja tarda. Ja no arribava a temps d’agafar-lo. Què fer? Vaig anar fins on m’havia deixat Sayed i per a la meva alegria encara hi era. Li vaig explicar la meva situació i em va oferir passar la nit al costat d’un palmerar, al costat de la platja, on segons sembla solien quedar-se ell i uns amics sempre que els tocava fer nit a les rodalies de Taba. Com més val dolent conegut que bo per conèixer…

Camí del palmerar el vaig convèncer perquè parés al costat d’un lloc que m’havia cridat molt l’atenció quan havíem passat l’altra vegada. Es tractava d’una preciosa illa al mig del mar, tota emmurallada, amb llacs naturals dins de les muralles, i al cim de la qual s’erigia la majestuosa fortalesa de Salah al Din (Saladí), aixecada al segle XI com a bastió contra els croats. Amb aquella llum blau-rosada del capvespre semblava el castell del príncep d’un conte de fades.

Sayed em va deixar a la platja al costat del palmerar. Em va dir que posaria benzina, a comprar una mica de menjar i que de seguida tornava. “No et moguis d’aquí”. I allà que se’n va anar. Em vaig asseure a la sorra, al costat del mar i em vaig posar a observar com els esperits del capvespre jugaven a pintar les aigües. Passava el temps, anava enfosquint, i Sayed no tornava. Aleshores em vaig adonar que havia oblidat la motxilla al cotxe. Com que no tenia ni idea d’on era, el més assenyat era esperar. I així ho vaig fer. Vaig intentar relaxar-me i expulsar de la meva ment tots aquests pensaments de por i de preocupació que lluitaven per conquerir el meu castell interior. Vaig demanar ajuda al mar i em vaig calmar.

De sobte vaig veure que a la llunyania al costat de la riba algú es movia en direcció meva. M’hauria encantat que en aquell moment haguessin baixat els àngels del cel i m’haguessin tret d’aquí, o que s’hagués obert la terra i m’hagués empassat. La figura humana s’acostava. Lentament. Molt lentament. De mica en mica anava podent distingir els seus trets. Es tractava d’un home de mitjana edat i per la seva aparença diria que beduí. Crec que el pobre estava encara més sorprès que jo de veure enmig del no-res una turista extraviada.

Es va acostar molt amablement i va dibuixar a la cara un somriure per desfer el gel d’un primer matx. Més que veure el seu somriure, la vaig intuir, perquè cada cop estava més fosc. “Ahlín”. “Ahlan”. La seva hola i la meva hola. Es va presentar: era beduí i pescador, i era a la riba pescant amb uns amics. Jo li vaig explicar qui era i li vaig dir que estava esperant el taxista que havia anat a posar benzina. “Arab o bedui?”. Vaig respondre que beduí. “Aleshores tornarà”. De totes maneres em va dir que si volia, podia anar-hi a seure amb ells doncs tenien te i menjar. Li vaig agrair i vaig quedar que, si no venia Sayed, m’hi aproparia. Quan se n’anava em va dir, com qui no vol la cosa, que el taxista no havia pres la direcció de la benzinera, sinó l’oposada. ¡Sospitós! A la estoneta vaig decidir acostar-me i vaig beure un deliciós te al costat de la seva foguera.

Quan Sayed va arribar bona estona, vaig trigar a tornar. Fala! Ara que esperés ell! Em va preguntar on havia estat i li vaig dir que amb uns pescadors. “I tu?”. “Vaig anar a posar gasolina ia menjar”. Silenci. Millor estar calladeta i no rebuscar, així que em vaig asseure a la manta que havia estès al costat del mar i vam sopar. En acabar de sopar ens vam fer fora i vam estar parlant molta estona. Em va dir que temia les dones i que per això preferia dormir al cotxe. “No et preocupis, jo dormo tajta annuyum” (que vol dir: sota les estrelles).

Després no sé com vam fer manetes i va ser una sensació dolcíssima, però molt estranya. Per què ho feia? “Viuries tu al desert?” -em preguntava la meva consciència. “No”. “Llavors no juguis”- em reprenia. Però de vegades és difícil no deixar-se emportar. Al cap ia la fi, les nostres mans l’única cosa que feien era conversar amb les seves carícies.

A poc a poc el somni va anar venint. Arrullada pel so de les onades del mar, per la suau brisa, per la resplendor de les estrelles fugaces que els meus cansats ulls aconseguien percebre quan després d’un esforç suprem aconseguia entreobrir-los, per les carícies d’un home del desert… Arrullada per la nit, em vaig adormir.

Va clarejar per la meva veu interior abans que sortís el sol per darrere de les muntanyes saudites… I em vaig asseure a la riba en postura iogui a esperar el Sol… Just abans que sortís, Sayed va venir per darrere i em va tapar els ulls… Es va asseure al meu costat. Esmorzem uns mànecs i en marxa! Vaig haver de posar-me una kufia (un vel) durant diversos quilòmetres, ja que hi havia llocs de policia i no estava permès que els estrangers dormissin a la platja. Amb vel ia la velocitat del cotxe, feia l’enganxat.

Un cop a Nueiba vaig buscar infructuosament la petita caseta on venien els bitllets. Cada indicació que em donaven em portava a un lloc diferent. Al final la vaig trobar gràcies a un escocès, però acabaven de tancar. Em vaig asseure a esperar en un d’aquells barrets malparats a l’ombra d’un sostre de palmera que em protegia del sol. Després que em sablegessin amb el bitllet, a sobre en dòlars, vaig travessar de nou tot el poblet fins arribar al recinte portuari. Tots els pobres àrabs feien cues inhumanes i els guiris, com a ministres, passàvem sense fer cua. Vaig saber que el ferri sortiria amb retard. Si alguna cosa en necessita una al món àrab, és paciència.

Em vaig dedicar a indagar quin era el destí final dels pobres àrabs que anaven vestits amb parracs i eren tractats amb total menyspreu pels guàrdies. Es tractava d’egipcis humils que anaven a l’Aràbia Saudita com a mà d’obra barata. A la meva pregunta de per què no agafaven un ferri directe a l’Aràbia, sinó que passaven per Jordània, em van respondre que el ferri a l’Aràbia trigava cinquanta hores. Pobre gent!

Ja al ferri vaig fer tot el trajecte a dalt a coberta, cosa que està prohibida per a les dones i per això era l’única entre una multitud d’homes. Anava recolzada contra la barana de ponent i observant el recorregut del sol fins a amagar-se darrere les muntanyes egípcies. Blaus a la llum del crepuscle. Venia amb mi Jordi, un arqueòleg submarí gironí encantador que acabava de conèixer. Al mateix temps que em feia de protector invisible davant les mirades curioses i reprovatòries dels egipcis, em desvetllava els secrets que havia descobert en les seves moltes aventures submarines per aquest bell mar. Pel que sembla hi ha molts taurons! Encara sort que no ho vaig saber abans, sinó no em banyo.

Durant el trajecte vam conèixer Muhamed, un dels mariners de rang del vaixell, que ens va convidar a quedar-nos a casa seva si anàvem a Amman. Gràcies a ell vam veure l’amarratge des d’un lloc privilegiat, incloses les maniobres del pràctic.

Ja al port paguem el visat. Curiosament varia de país a país, mentre que els alemanys paguen un mínim simbòlic, els anglesos han de pagar moltíssim. Els espanyols al mig, ni un extrem, ni l’altre. Després a la porta del port hi havia una fila llarguíssima d’oncles als que anaven ficant en camions, com caps de bestiar; els mateixos que manaven Aràbia Saudita.

Com ja havia enfosquit vam decidir fer nit a Aqaba, en un petit hotelet del centre. Vam decidir anar a passejar, fins que, vagabundejant a la nit, els nostres passos ens van portar a la platja. Hi havia un munt de gent asseguda, famílies senceres, grups de joves. En passar pel costat d’uns nois ens van saludar i ens vam asseure amb ells. Eren la majoria estudiants del nord de Jordània. Em va semblar una gent meravellosa, molt sensible i interessada pel món, amb molta dignitat humana. Tot i que compartien llengua amb els egipcis, tot i així, es diferenciaven. Mentre que molts egipcis dels que vaig conèixer eren incapaços de parlar correctament l’àrab clàssic, els jordans eren perfectament capaços de fer-ho. Simple i planament era un plaer conversar amb ells.

A la una del matí va venir la policia a dir-nos amb molt bones maneres que estava prohibit estar a partir d’aquella hora a la platja i vam marxar. Quan ja estàvem a mig camí, ens va arribar de nou la policia i ens va demanar disculpes… Que podíem anar on voldríem i ells ens acompanyarien perquè ningú ens molestés. Agraïm la seva diligència. Vam haver d’insistir que de veritat estàvem cansats i volíem anar a dormir, perquè es quedessin tranquils i els fossin els remordiments de consciència. Jo vaig agafar un somni dolç bressolat per la idea de quina bella era Jordània! La llengua més bonica… Els homes més macos… i la gent més culta. I això que em quedaven encara per descobrir tots els meravellosos enclavaments secrets d’aquest nou país.

 

IV. Petra

L’endemà al matí partim per a Petra. Tot un busset per a cinc persones: Jordi, tres francesos i jo. El paisatge era més apagat que el del Sinaí. A banda i banda hi havia muntanyes d’un color blanc-i-vermell i ocre, poc escarpades, més pedregoses i amb algun matoll escampat. Les cases dels poblets pels quals passàvem s’assemblaven força a les de Tunísia, quadrades, bé de pedra o de ciment i generalment pintades de blanc.

Arribem a Wadi Musa i busquem directament un hotel. Regatejant vaig aconseguir que ens fessin un superpreu; els quatre nois en una habitació i jo en una altra soleta. Vam deixar els motxills i ens van baixar amb un minibús de l’hotel fins a l’entrada de les ruïnes de la ciutat de Petra.

Comencem a caminar. Al principi hi havia un descampat enorme ple de cavalls i rucs… Semblava que vingueren milers de turistes (cosa que per sort no va ser així… o potser sí; però allò és tan gran que no es té mai sensació d’amuntegament).

Passat el descampat, s’entrava per la boca del congost. Jo amb cada pas al·lucinava més… sempre havia volgut anar a Petra, però mai no me l’havia imaginat tan bonica com era en realitat… Aquest congost grandiós, imponent, cada vegada més estret que s’anava tancant sobre una, amb les figueres creixent de forma màgica entre les roques, roques amb una versatilitat colorista increïble, amb tons que anaven des del negre al blanc, passant per grisos, blaus, verds, roses, vermells i grocs.

Sobretot al lateral esquerre del camí apareixien, cada cert temps, petits temples quadrats excavats a la pedra, generalment amb dues columnetes i una llinda simple unint-les. Segons vaig esbrinar a posteriori eren les cases que els nabateus construïen per als seus déus. A cada petit temple habitava un déu.

El bell congost desembocava al Khazneh, el temple dels quatre colors: rosa clar al clarejar, ocre al migdia, taronja a la tarda i rosa forta al vespre… Són fascinants els canvis de colors de les pedres! Sembla com si l’aire es disfressés de calidoscopi i jugués a combinar miralls i objectes per extasiar els sentits de qui contempla. Aquest temple havia estat enterament esculpit, cisellat a la roca, columnes, capitells, llindes, arquitraus, frisos, acròteres, timpans, tot, absolutament tot, excavat a la roca, sense una sola afegida. El més sorprenent de tot era pensar que els nabateus, aquesta gran civilització semítica que diversos segles abans de Crist habitava aquesta terra, poguessin posseir la tècnica per esculpir aquestes meravelles a les roques. I quins sostres! La roca hi ha fet mosaics naturals d’una impressionant riquesa de colors…

A partir del Khazneh comença la ciutat. El congost s’eixamplava de mica en mica fins a convertir-se en un ample carrer, on els ulls ja no donaven abast, doncs a dreta i esquerra s’erigien preciosos temples, tombes fascinants, cases, etc. Tot excavat als vessants d’aquestes muntanyes. Em vaig passar l’estona recollint pedretes de colors del terra, semblava presa d’un sortilegi.

El carrer desembocava a l’amfiteatre romà del segon segle de la nostra era quan Trajà va sotmetre el poble nabateu. Darrere de l’amfiteatre venien una altra sèrie de ruïnes de temples i mercats romans. Sincerament he de reconèixer que no em van impressionar. Com explicar que dels temples romans amb prou feines es conservi més que algun mur aïllat i que els temples nabateus, molt anteriors, es conservin a la perfecció? I sent així com evitar que l’esplendor dels monuments nabateus em cegui de manera que sigui incapaç de poder apreciar equànimement qualsevol altra mostra d’art?

Encara quedava el més dur. Una ascensió muntanya amunt per uns senders molt escarpats durant diversos quilòmetres. Deien que al final del sender, allà dalt, hi havia el Monestir, la més grandiosa de totes les construccions nabatees. Si era així calia seguir. Al final, arribem: “Ualhamdulilah” (en cristià: gràcies a déu). El Monestir era meravellós. De dimensions impressionants, tenia la particularitat que es podia pujar a la cornisa escalant pel lateral de la roca. Quina sensació de plenitud i llibertat! Quina joia poder descansar sobre tan ingent obra! Des de dalt es veien allà baix, de lluny, petits com caixetes vermelles, tots els temples de Petra.

En baixar vam voler veure les ruïnes que ens quedaven… i ens vam perdre… vam estar caminant prop de deu quilòmetres fins a arribar a una enorme botiga berber on ens van oferir a beure te… Quin bou! La pobra senyora era vídua i tenia sis fills. Són curioses les dones berbers; a moltes els falten diverses dents i d’altres són d’or massís; a més, porten la cara completament tatuada amb signes que en teoria tenen la finalitat d’embellir. Dic en teoria, perquè a la pràctica xoca.

Vam intentar preguntar si anàvem bé i ens van dir que feia molt que havíem d’haver agafat una desviació a l’esquerra. Al final després de molt suplicar, vaig aconseguir convèncer el fill gran perquè ens acompanyés fins a trobar el camí de tornada, doncs, encara que m’ho va explicar tres vegades, no ho vaig acabar d’entendre… Sort que va venir, si no, ens veig per aquests camí fins al Dia del Judici. El susdit fill gran tenia en realitat disset anys i es casaria l’any següent. És al·lucinant la tremendament jove que es casa la gent aquí. Jo ja els començo a semblar vella… i quan dic que a Espanya la gent es casa amb vint-i-vuit o trenta anys, fan cara d’espant.

De tornada al Bon Sender, passem pel costat del Triclinium romà. Després va tornar a començar l’ascensió. En un dels replans hi havia la famosa Font del Lleó que no era ni més (ni menys) que un enorme lleó esculpit a la roca, com sortint-ne, al qual li entrava l’aigua per una canonada de la cua i li sortia per la boca… al seu dia. Ara estava seca.

Culminant l’ascensió s’arribava a una enorme plataforma, la Roca del Sacrifici, sobre la qual els sacerdots nabateus oferien animals en sacrifici als déus. Avui ja no hi ha sang, però sí una panoràmica esplèndida de totes les muntanyes que envolten Petra. Des d’aquí començava un enorme descens amb milers d’escales i molt costerut Sort que baixàvem!

Aquella nit el meu cos estava tan baldat i la meva ànima tan plena que em vaig submergir en un dels somnis més dolços de la meva existència.

De vegades penso que quan un ésser humà desitja alguna cosa amb molta vehemència i ocupa la seva ment i els seus sentits repetides vegades amb aquest desig, va teixint a poc a poc una tela invisible entre ell o ella i l’objecte del seu desig. Potser a això jugàvem la Petra i jo.

L’endemà al matí vaig voler reprendre el meu camí direcció a Amman. Anàvem el Jordi i jo en un taxi… [Ara que ho penso, no et pensis que tenia una fortuna i per això podia permetre’m el luxe d’anar sempre amb taxi, és que és la forma més barata de viatjar per aquestes latituds ; és només una mica més car que l’autobús i molt més còmode]… Al que anava, mentre ens portaven a Maan, per agafar un bus a Aman, el taxista, un noi de la meva edat, em va preguntar què és el que havia vist a Petra. “Petra”. “Només?”. “Doncs sí… què més cal valdre la pena?”. I va deixar anar un reguitzell de noms. “Ah, doncs no, no me’n sona cap”. Continuem parlant d’altres coses. Em va proposar que em quedés, m’ensenyava el reguitzell de llocs i dormia a casa seva amb la família.

Vaig despertar el dormilet de Jordi per a qui l’àrab havia de sonar a música celestial, perquè sempre sobava, i li vaig preguntar que ell que feia. “Jo he d’estar dins d’un parell de dies a Síria. No em puc quedar”. Encara que està bé tenir companys de viatge, que fan a una més amè el transitar, com tot a la vida, també són passatgers. Tot i que qualsevol comiat és trist, ja que el cor s’encarinya ràpid amb la gent que és especialment entranyable, també són necessàries. Així podem alimentar a les nostres ànimes el somni d’un retrobament. Adéu gironí. Fins a la propera!

Allà anava jo novament sola davant el perill solcant les carreteres de l’Orient Mitjà. Said em va portar a Shobak, que juntament amb Kerak van ser els dos principals forts cristians durant l’època de les croades. Tot i que menys turístic que Kerak, la fortalesa de Shobak és de gran bellesa. Dels cinc pisos que tenia el 1115 quan els francesos la van construir, només en queden dos, ja que un terratrèmol va destruir els restants al segle XIII. Tot i així, estava plena de sorpreses. Hi ha des de sales de premsar vi fins a esglésies i túnels de cinquanta metres que baixaven per l’interior de la muntanya.

D’aquí em va portar a l’Abdalia, una zona plena d’arbres, que no sé gaire bé què eren, si alzines o roures, però el que si estic segura és que feien glans. Encara que sembli una ximpleria, sorprèn i alegra la vista trobar un bosc enmig d’aquestes àrides muntanyes. Ja de tornada a Petra passem per Baida, la Blanca. El mateix tipus de cases i temples que hi havia a Petra excavats a la roca, però aquesta vegada la roca era blanca, d’un blanc intens, de vegades amb vetes verdoses i ocres. També impressionant i bellíssim.

Vam anar a casa seva. La seva dona, Ibitisam o traduït Sonrisa, de vint anys, ja tenia dues nenes. A mi, em va resultar xocant el fet que una nena pogués ser la mare d’altres. Vam seure a dinar i em van donar un saborós arròs amb espècies… I vam estar parlant fins molt entrada la nit…

Lentament les seves paraules van anar convertint-se en una cançó de bressol de fons fins a confondre’s amb la remor del vent del desert… Aquest vendaval de sorra m’havia atrapat entre els seus mal·leables braços i m’arrencava d’aquí. Em treien per la força d’un lloc massa bonic perquè l’hagués abandonat motu propi…

V. Al voltant del Mar Mort

Deixa caure les teves parpelles suaument i relaxa la teva ment. Activa el teu subconscient. Rememora aquells temps passats en què la humanitat érem unes poques tribus. Recorda al costat de quina mar jugàvem… Estava molt salat i banyar-s’hi era tot un plaer ja que flotaves que donava gust…

Ara, seguint el meu periple, he tornat a acariciar les seves aigües. Aquest “Baxar Almait” o Mar Mort és diferent de quants mars hagi pogut veure abans a la meva vida. L’enorme salinitat de les seves aigües fa impossible qualsevol vestigi de vida animal o vegetal a les entranyes.

És tan dens que quan llences des d’algun petit penya-segat una pedra amb tota la força del teu ésser perquè arribi el més lluny possible… Passa una cosa estranya. Quan la pedra entra en contacte amb l’aigua es perd tota noció del que és real. L’aigua no comença immediatament a vibrar i llançar cap al cel cercles concèntrics, sinó que es pren el seu temps. Primer engoleix la pedra, suposo que la sospesés, l’acariciarà, encarregarà als seus experts que la mesurin i analitzin la seva composició química, per decidir pausadament. Decidir quina serà la reacció que cal prendre.

Mentrestant, una espera asseguda a la vora del precipici, embolicada amb un mantell d’ansietat, quan ballarà l’aigua… Fins que a la estoneta i molt lentament l’aigua comença a elevar-se al voltant d’aquell punt on es va empassar la pedra… I després de la cresta ve la caiguda, seguida d’una nova elevació. A poc a poc la superfície especular es va convertint en petits turons endurits que romanen, que es mantenen indelebles, artífexs d’un complicat equilibri, durant eterns instants. Superfície convertida en petris plegaments que semblen no voler marxar.

Molt a prop del Mar Mort, terra endins, brollen de les roques enromes trombes d’aigua calenta que cauen en forma d’immenses cascades fins a tocar el terra. Posar-se sota aquestes columnes cristal·lines suposa suportar sobre unes pesades allaus. Esforç que la sàvia Mare Natura s’encarrega de recompensar regalant-te saunes naturals incrustades a la roca i on pots descansar i regenerar els tolits membres. D’aquest lloc paradisíac anomenat Hamamat Main flueixen caudaloses masses d’aigua bullent en direcció al Mar Sense Vida que a uns deu quilòmetres els espera. Àvides amants a la recerca de les salades aigües.

I en arribar al costat del mar, la natura els ha preparat petites piscines excavades a la roca, on poden reposar i prendre el seu darrer alè abans de desembocar al gran toll de sal. Tant aquestes aigües, per la seva elevada temperatura, com el Mar Mort, per la seva elevada salinitat, podrien semblar missatgers de la mort i, tanmateix, és una sensació de suau plenitud la que vessa de l’ànima d’una quan et deixes bressolar en la seva mort mantell.

El lloc que et descric, on els dos corrents s’uneixen, el vaig trobar gràcies a un noi. Al pobre li havia assaltat un migdia a Aman, pregant-li que m’acostés a la frontera d’Israel. Em va portar, però quan vam arribar ja l’havien tancat.

Aquell mateix dia al matí havia estat fent cua pacientment al costat del Ministeri d’Exteriors jordà en un chamizo que han erigit als seus jardins, que fa de “representació palestina” i on se suposa que una ha de treure el visat per visitar els Territoris Ocupats. Crec que l’angoixant ambient que es respira en aquesta cua és una temptativa subliminal per descoratjar-te i convèncer-te de no anar-hi. No obstant, la meva il·lusió per veure la Palestina històrica era tan gran que cap obstacle no seria suficient per dissuadir-me.

Mentre feia cua havia sentit rumors que el pas fronterer el xapaven a les dotze, a la una, a les tres, a les cinc, a les vuit. Com sempre per aquestes llars, pel que fa a hores, ningú no sap mai res amb exactitud. Fòbia subconscient en passar del temps.

Quan després d’empènyer-me entre les masses vaig aconseguir, ja cap al migdia, el meu trosset de paper, vaig baixar corrents al centre, a l’estació d’autobusos. Ja no quedava res i vaig assaltar un jove taxista. Amb les esmolades armes d’una dona va ser bufar i fer ampolles convèncer-lo que em portés. Eren només una horeta i mitja de camí. Arribem a les tres. En acostar-me al lloc fronterer els dos policies em van mirar estranyats com pensant “Què fa aquesta aquí?”. Havien tancat a la una. Impossible convèncer-los.

I ara què fer? Hotels no n’hi havia ni un de sol a tota la zona. El més proper era a Amman… o… “al Mar Mort… Seria un pecat que t’anéssis d’aquí, sense banyar-te a les aigües d’aquest bell mar”. “Què faràs, Muna? Has d’esperar fins demà. Avui ja no pots passar”. “Està molt lluny d’aquí el Mar Mort?”. “No, molt a prop”. “Podries acostar-me i jo ja em quedo per aquí?”.

Anàvem travessant vergers de collites a la vora del riu Jordà… Fins que al lluny s’enlairava davant dels nostres ulls un espesso núvol d’aire condensat. “Allà hi ha el mar”. A la miqueta ens va aturar la panxa. O pagàvem la quantitat que deien o no podíem seguir… Si el ferm hagués estat bé, tira que va, et podries consolar pensant “res, com els peatges de la meva terra”, però el camí era de cabres; el pobre cotxe no parava de fer saltets cap a l’infinit de tants sots que hi havia al ferm. Vaig voler pagar i no em va deixar. Ho va fer ell.

Comencem a vorejar el mar per una estreta carretera, entre les muntanyes i el petit precipici que cauria al mar. Majestuoses aigües embolicades en un núvol de cotó. Irreal. Bell. “On anem?”. “Vull ensenyar-te el meu lloc favorit”. I allà em va portar. Casualitats de la vida jo havia passat el dia anterior en aquelles cascades d’aigua calenta de què et parlava abans, sense tenir ni la més remota idea que el destí m’ensenyaria l’endemà precisament aquell punt del Mar Mort al qual desembocarien aquelles aigües.

Vam estar deixant-nos fer massatges per les dues aigües: tan aviat nedàvem al mar de sal, com sortíem per seure en aquestes piscines de roques i foc a dessalinitzar-nos i relaxar-nos.

Quan el sol anava camí de les muntanyes palestines, allà, de l’altra banda d’aquest mar, vam decidir enfilar-nos fins a un petit penya-segat a acomiadar-lo. Va ser allà on, mentre ell llençava les pedres al mar, jo em meravellava amb el majestuós estatisme amb què l’aigua li responia.

Va aixecar el braç per enèsima vegada, la pedra gemegava a la seva engarrotada mà, es va balancejar cap enrere i la va llançar. Es va quedar pensatiu unes dècimes de segon i va dir: “Què faràs ara?”. Bona pregunta.  “Em quedaré per aquí a dormir”. “Està prohibit; s’han d’abandonar les platges abans que es pongui el sol. Només podries quedar-te a aquell hotel que passem fa uns quilòmetres”. Tot i que la meva experiència amb hotels no és gaire gran, en passar en vaig tenir prou de comptar les cinc estrelletes, per inferir que amb el que em quedava de pressupost difícilment m’ho podria permetre. “L’hotel no”. Silenci. Es va posar a la gatzoneta i la seva mirada es va perdre a l’horitzó. Jo vaig fer el mateix i em vaig deixar portar per la bellesa del sol ponent. Entre percepció i percepció la meva cavilante ment va demanar ajuda i després va callar. Vaig veure un dels capvespres més bells de la meva vida.

Es va aixecar, va tornar a elevar el braç i, mentre llançava la pedra, van fluir els seus pensaments cap a mi en forma de paraules. “Si vols tornem a Aman, et quedes a casa meva, i demà et torno a acostar a la frontera”. El vaig mirar i vaig somriure.

Vaig entrar a casa seva. No sabien qui era, ni d’on venia, però no semblava una cosa important. El més important és que havia entrat un hoste a casa seva i s’havia d’afanyar. Em vaig asseure al pati sobre uns coixins. Al voltant meu, en cercle, la família: pares, germans, cunyats i molts, molts nens.

A l’instant van posar davant meu una tauleta baixa plena d’aquelles delicioses menges àrabs. Aquest és el paradís de les vegetarianes. Un humus acabat de fer, aquesta pasta de cigrons amb una textura intermèdia entre crema i paté, que es recobreix d’oli d’oliva i es menja convertint mañosamente amb les mans un tros de pa en cullera i submergint-lo. La mutabbal i el ful, similar a l’anterior, però d’albergínies i faves respectivament. El falafel, petites boletes fetes de cigrons i julivert, empanades i sofregides; a mig camí entre croquetes i mandonguilles, però amb un gust molt particular. Exquisits carbassons i albergínies farcits d’arròs. Platets amb olives i amb tot tipus d’espècies que es mengen untant primer el pa en oli i després al platet corresponent. Pesat per a aquestes tardanes hores del dia, però deliciós.

La família era encantadora. Són tots palestins que porten vivint aquí des de la Guerra del seixanta-set. El seu pare tenia l’aspecte d’un gran patriarca, pare de sis fills i set filles, era tot un jadsh. Jadsh és el màxim títol socioreligiós que pot rebre un musulmà i que obté després de la seva peregrinació a la Meca. El pare d’Ibrahim ja havia pelegrinat dues vegades a la Meca, cosa que l’equiparava amb un sant devot. La mare, que segurament no tenia més de cinquanta-cinc anys, aparentava uns setanta o setanta-cinc. És el trist sinó de la dona musulmana d’aquesta generació, tenir com més fills millor i treballar en gran manera, per la qual cosa els seus cossos acaben sent preses de la deformació.

Només quan jo havia acabat de menjar, es van atrevir a provar les restes. Encara sort que no vaig seguir la dita castellana de “a casa del pobre rebentar i que no sobri”, sinó pobrets. Jo els havia insistit perquè mengessin amb mi i com que només la mare va picar alguna cosa, vaig pensar que la resta ja hauria sopat. No coneixia el costum àrab per on només l’hoste i les persones de més rang de la llar tenen dret a menjar primer. La resta ha d’esperar les restes, si és que en queden.

Vaig dormir a l’habitació de les noies. És pràctic el sistema. Els mateixos matalassos que usen per seure-hi durant el dia, són els seus matalassos nocturns. Només necessiten treure de darrere de la porta les mantes i estendre-les sobre els matalassos i en un plis plas has fet quinze llits.

Al matí quan sortiríem, va venir fins a mi la seva neboda petita i em va ficar a les mans una butxaca. La combinació de colors era una mica cridanera, amb roses, grocs i daurats, però la cara de felicitat i l’afecte amb què m’ho donava em van estovar el cor. La vaig aixecar als braços i li vaig donar un potent gust.

Aquesta vegada el pas fronterer no era un erial com el dia anterior, sinó que estava ple de files immenses de cotxes.  Vam aparcar el seu i vam anar caminant. “Encara que encara queden dos quilòmetres fins a la frontera arribem abans si anem caminant”. I darrere seu que me’n vaig anar, amb el meu bonic motxill a l’espatlla. Avancem tota la fila de moribunds cotxes, que per la pinta que tenien es podria haver pensat que feien cua a la porta d’un desballestament. Ibrahim va parlar amb el policia que estava retenint la cua i em va fer un gest perquè el seguís. Als tres-cents metres de marxa en solitari, el primer cotxe que va passar ens va aturar i gentilment ens va acostar fins a la frontera.

La frontera era una estació d’autobusos on compraves el teu bitllet, et segellaven el passaport, pujaves a un autobús i esperaves. Em vaig acomiadar d’Ibrahim i em vaig disposar a esperar. Just quan el bus anava a arrencar, el vaig veure tornar corrents. “Què passava? ¿M’havia oblidat alguna cosa?”. Vaig demanar al conductor que m’obrís un segon i vaig baixar. “Això és per a tu; se m’havia oblidat donar-t’ho”. I, igual que al matí, em va plantificar un ganxo de pèl rosa i daurat entre les mans. Si et dic la veritat, mai no vaig creure que la gent aquí fos tan dolça. “Alf shokran” (mil gràcies) i vaig tornar a pujar al bus.

Est era el pas fronterer del famós Pont del Rei Hussein per als jordans i d’Allen-by per als israelians. La meva teatrera ment sempre s’ho havia imaginat com un pont de pel·lícula, gran, ample, amb policies a banda i banda i sota el qual fluïen majestuoses les aigües del llegendari riu Jordà. Però no. Una pujava al bus, aquest avançava per caminades, entre ells un raquític pontet sobre un rierol diminut, que a la estoneta aterrava en una altra estació d’autobusos i ja estava una a Israel, bé, no, en puritat una arribava a una altra estació d’autobusos a la Palestina ocupada per Israel, no a Israel.

 

VI. El mar sagrat

Recordes quants éssers de llum, tant àrabs com jueus, van habitar aquestes terres semites a la nit dels temps? Quan encara el món vivia a les cavernes, en aquestes terres semites (i em refereixo a aquestes terres semites en sentit ampli… des del Mediterrani a l’Índic) resplendia esplèndida la llum. De vegades jugo a recordar com vivíem. La vida era més relaxada que ara, més harmoniosa, però continuava tenint moments durs. Encara que Ibrahim, el nostre gran patriarca Abraham, era sens dubte un ésser de llum, recordo que vaig plorar molt quan va fer fora la seva dona Agar i el fill de tots dos Ismael al desert. Vaig témer que no anessin a sobreviure. Encara sort que van sortir d’aquesta i Agar puc convertir-se en l’àvia del poble àrab.

Un altre record que pessigolleja la meva ment és d’aquells temps posteriors en què formàvem part dels essenis. Vaig conèixer un home meravellós on n’hi hagi que es deia Aisa, el nostre venerat Jesús, que de seguida va destacar per la immensa puresa de la seva aura. Un altre ésser de llum.

Se’m feia estrany ser aquí de nou, després de tants segles de visitar aquestes regions només amb els meus records. Ha canviat tant! Des del cel ja no es veuen botigues de beduïns per tot arreu, sinó trossos de teles de colors. Unes blanques i blaves, altres blanques, negres, vermelles i verdes. Les primeres semblen ser les banderes israelianes, les segones les palestines.

Efectivament, va ser sortir del pas fronterer-estació d’autobusos israelians i començar un rosari de llocs de control policial, amb les seves multicolors insígnies, tots enmig de carreteres desèrtiques vorejades pel no-res. Primer un lloc israelià, al qual seguia un de palestí. A la miqueta travessem un petit poble ple de gom a gom de banderes palestines i de palmeres. Això ja començava a mosquejar-me i vaig preguntar: “On som?”. “A Arija”. “Arija, Arija… mmmm… ¡Ah! és clar, Jericó. Estem passant per la capital del territori recentment declarat sota jurisprudència palestina”. Vaig comunicar el meu descobriment als turistes que viatjaven amb mi, ja que tenien a les seves cares la mateixa expressió de distracció i al·lucine que la menda feia uns instants i es van posar molt contents. Al ratí, un altre lloc palestí i darrere seu un altre israelià. Ara ja ni preguntava, directament explicava a la penya que entràvem de nou a Israel. “Adéu, Jericó, trosset de la meva terra palestina!”…

En un obrir i tancar els ulls estàvem a Quds, la Ciutat Sagrada, Jerusalem. És una ciutat sobre la qual mai no m’havia posat a fantasiejar i que potser per això em va impressionar tantíssim. Intentarem reconstruir la meva vivència. Agafa’m de la mà i deixa’t portar. Acabes de deixar Jericó i avances amb el teu cotxe a trompades entre una marabunta humana per carrerons pels quals amb prou feines passa un carro… plens d’àrabs venent, comprant, asseguts a les voreres, parlant a la porta dels locals… les dones amb els seus vestits llargs i els homes amb les seves gel·labes… tots tapats fins a les dents en ple estiu… “On sóc?”. “A Quds, a Jerusalem”, et responen. La teva ment cavila si no és potser aquesta la mateixa ciutat que els israelians reivindiquen com a capital. “Jueus? Però si és la ciutat més àrab que he vist a la meva vida. No pot ser. He d’estar somiant”. “No estàs somiant. Espera que encara no has vist el millor”.

De sobte s’estenen davant teu uns jardins verds carregats de flors i palmeres i més enllà unes muralles blanques. Ja podeu mirar a dreta o esquerra que les muralles toquen l’infinit. Emanen una inefable harmonia. Les seves pedres competeixen en riquesa pictòrica amb els núvols del cel. Semblen formar part d’un complicat equilibri de rectangles perfectes… Suspeses de l’aire per fils fins, semblen tenir cadascuna un lloc preestablert en aquest concert de simetries. I ja pots caminar al costat de les seves faldilles que no trobaràs ni un sol pedaç, ni un sol arrufat. Setí de brillantor constant, només interromput per la majestuosa incisió de set portes. Les set entrades a la ciutat sagrada.

La més esplendorosa de totes, si és que entre coses igualment belles es pogués triar una vencedora, és el Bab Alamut o Porta de Damasc. “Que quan passes per sota d’ella trepitjada entre éssers humans i entres a la ciutat amb els seus estrets carrers plens de botigues i posats a banda i banda, amb les seves casetes baixes totes emblanquinades… a què fa la sensació d’haver entrat a un país de joguina? . En aquesta Ciutat dels Esglaons no hi ha cotxes ni modernitats que valguin.

Viure aquí pot ser un paradís o un infern, depèn per a qui. T’explico. Dins d’aquestes muralles medievals passa que conviuen molts cultes i races diferents. Per començar, la ciutat està dividida, semblant a com ho va estar Berlín, la capital d’Alemanya, durant el període entre la Segona Guerra Mundial i la caiguda del comunisme, en dues parts, ja que Quds ho està però en quatre parts: una cristiana, una musulmana, una armènia i una altra jueva. Per continuar, passejant pels seus carrers notes on fa olor de diners i de pobresa… Sovint exploten cases a la zona musulmana com per art de màgia i l’endemà hi ha un jueu a la porta volent comprar la casa. ¡Deleznable forma de recomprar la ciutat! No et sembla?

M’agradaria poder ser més equànime i poder dir meravelles dels jueus, però… malauradament vaig passar tres dies picant aquesta ciutat i parlant amb la seva gent… i per a molts àrabs s’ha tornat lentament un infern.

I pensar que són dos pobles tan semblants, els idiomes dels quals provenen d’una mare comuna i que no obstant senten un odi mutu tan gran que se’t fica al cos amb cada glopada d’aire! És trist que tots dos pobles tinguin dins seu la mateixa predisposició a l’odi.

Ni resar al costat del mateix mur, els ha acostat. Si quan resem, tirem al cel fletxes que surten dels nostres cors i apunten a les deïtats, que teòricament són amor, haurien de les esteles que deixen les fletxes ser vibrants esteles d’amor. I, no obstant, encara que ells resen al costat del mateix mur al mateix Déu (doncs el Yaveh jueu és el mateix Déu que l’Alah musulmà i que el Déu cristià), les seves fletxes semblen pesades pedres que s’eviten, que lluiten per no creuar-se, que… Per què ho fan? Perquè en aquesta bella Terra, la de la Palestina històrica, s’ha recargolat la Història, la Història amb majúscules, per privar-la de la seva justícia… Tant de bo si es restableix primer la justícia històrica, el mateix Déu de totes aquestes religions germanes aconsegueixi, per fi , unir-los, i no ser una causa més de discòrdia entre ells.

Els uns, els jueus, sostenen que el mur davant del qual resen, o com bé sembla, davant del qual es lamenten (doncs es queden drets al costat d’ell, es balancegen cap enrere i cap endavant, alhora que el van colpejant amb el seu cap en senyal de penitència) és la darrera resta de la que segons els jueus va ser el temple del Rei Salomó.

Atenció a la dada: el susdit Salomó va viure al segle novè abans de Crist, i, d’una banda, des d’aleshores aquesta pobra ciutat ha estat arrasada completament en dues ocasions -pel sirià Tiglatfalasar i pel romà Tito- i assetjada i ferida de mort una altra infinitat de vegades. Com creure que aquest tros de mur és el primigeni! Per què defensar-ho fins a la mort? Valen més un conjunt de pedres que les vides d’éssers humans?… Però… i, d’altra banda, res (en termes d’excavacions arqueològiques) ni ningú no ha pogut demostrar, amb proves irrefutables a la mà, que va viure realment Salomó… Jo personalment dono més credibilitat a la tesi que Salomó va viure (i l’Antic Testament va transcórrer) a Asir, actual Aràbia Saudita.

Els altres, els musulmans, controlen la Mesquita de la Roca, amb la seva preciosa cúpula daurada, circumdada de jardins, amb una extensió que ve a ser la meitat del Jerusalem antic, i emmurallada. Un d’aquests murs es recolza contra el Mur de les Lamentacions, però sembla que els seus laments s’esquiven per no unir-se mai. Els musulmans afirmen que aquesta bella mesquita construïda per Abu al-Malik l’any 691 s’erigeix ​​sobre la pedra des de la qual Mahoma es va elevar al cel. Per això després de Meca i Medina, aquest sigui el tercer Lloc Sant de l’Islam.

Però, atenció a la dada; Mahoma va morir a l’actual Aràbia Saudita el 632… molt lluny de Quds. I com explicar que vingués fins aquí per pujar fins al cel? Una mica de volta no? A inventiva no sé qui s’emporta el palmell si els jueus o els musulmans…

Però espera que encara no t’he explicat el millor. A la part cristiana de la ciutat, tota ella en el mateix estil de belles casetes baixetes, d’un o dos pisos, pintades de blanc, hi ha l’església del Sant Sepulcre. És un altre testimoni fefaent del que la imaginació humana pot llaurar, no només per la barreja de cultes que hi ha, reivindicant cadascú la seva superioritat, des d’ortodoxos grecs, a armenis, a ortodoxos sirians, a catòlics, a pares franciscans, cada amb els seus hàbits i sotanes diferents, marcant el seu especial toc de distinció… sinó per la seva singular arquitectura.

En entrar a la dreta hi ha unes escales que porten al primer pis que, segons expliquen, està construït sobre la Muntanya del Calvari. Fins i tot podeu ficar la mà per un forat i tocar una veta de la roca originària.

Si baixem de nou, tornem a l’entrada i girem a l’esquerra, arribem a una gran sala circular, al mig de la qual hi ha un sepulcre. L’emplaçament d’aquest sepulcre, segons expliquen, coincideix amb el lloc on van enterrar Jesús. Si es recorda el que posa a la Bíblia, el van baixar de la creu muntanya avall i el van ficar en una cova-sepulcre que hi havia a les faldes del turó següent. Conclusió: han aixecat l’Església sobre les dues muntanyes, polint les muntanyes quan aquestes feien nosa i deixant-les quan era interessant per al fidedigne record de la posteritat.

Altres qüestions que al meu parer sorprenen: Com saber quines muntanyes eren i on eren? Per què carregar-los i edificar al seu lloc un temple tan artificial, on cada culte ven les seves creences com les veritables i úniques? ¿No va ser potser Jesús qui, segons diuen, va expulsar els mercaders del temple dient que a casa del seu pare no es comerciava?

No dubto que Salomó, Mahoma o Jesús fossin éssers de llum, éssers meravellosos, ungits per la llum divina de Déu, però el meu cor esclata quan veig que els homes són incapaços de considerar-se fills d’un mateix Déu i lluiten a mort per defensar la parcel·la de la realitat. Com si la seva visió del món fos l’única veritable… Quan al fons només la humanitat sencera pot percebre la totalitat de la divinitat… El teu trosset de divinitat, més el meu, més el de l’altre, més el del de més allà, sigui cristià, jueu, musulmà, ateu o agnòstica (com jo); només la suma de tots aquests trossets ens pot mostrar la veritable faç de Déu.

Relaxa els teus membres… respira profundament… veu imaginant un fum blau que entra per la planta dels teus peus i que amb cada glopada d’aire va pujant a poc a poc pel teu cos, netejant-lo i eliminant tota tensió que hi pogués haver … Quan hagis netejat tot el teu cos, intenta conservar aquesta sensació d’estar embolicat en una bombolla blava…

Ara concentra’t… La concentració és l’únic instrument que tenim a la nostra disposició per relaxar la ment… Ancora el vaixell dels teus pensaments al teu cor… Escolta i sent el batec del teu cor fins a fondre’t amb ell… Mantingues la teva ment ancorada, no la deixis anar a la deriva; si anés a naufragar, treu-la de nou a flotació…

Quan hem alliberat el nostre ésser de les tensions del nostre cos i de les divagacions de la nostra ment i que tots dos descansen, podem intentar que la nostra ànima surti del cos a la recerca de l’Infinit… Meditem, doncs…

Vas arribar a unir-te a Déu en la teva meditació? I que et va xiuxiuejar tendrament a l’orella que és possible unir-se amb ell siguis on siguis sobre la faç d’aquesta terra. Déu, allò Sagrat, allò Diví, la Mare Terra o Pachamama, allò Inefable, no només estan en aquesta Església o al costat d’aquest Mur, estan abans de res i sobretot al costat de l’ànima de cada ésser humà i és allà on hem d’aprendre a cercar la seva presència.

Vine, dóna’m de nou la mà, volem. Ara que ens estem enlairant sobre les teulades de Quds pots veure amb claredat les seves belles construccions monocromàtiques… El blanc és el rei d’aquesta ciutat. T’adones com és un cercle gairebé perfecte el que formen les muralles d’aquesta ciutat? Allà al nord hi ha la porta per on entrem, el Bab Alamut. Girant en el sentit de les agulles del rellotge, als peus de les muralles orientals es troben les faldilles de la Muntanya de les Oliveres…

Encara que costa força pujar a aquesta muntanya, ja gairebé arribem. A què és preciosa la vista des d’aquí amb l’exultant cúpula daurada de la Mesquita de la Roca en primer pla i darrere la resta de la ciutat… una infinitat de punts blancs? Has vist quantes oliveres? Diuen que juntament amb aquest va passar Jesús les últimes hores abans de ser ajusticiat.

Això ja està millor, des d’aquí a dalt la vista és molt més txachi. Veus aquesta enorme carretera que passa vorejant la muralla per la seva banda occidental i va tota recta fins a perdre’s a l’horitzó? És l’anomenada Línia Verda, aquella línia que, igual que el Mur de Berlín a què em referia abans, separava els bons dels dolents. A la dreta, el sector palestí; a l’esquerra, l’israelià. Des que el 1980 Israel va declarar Jerusalem com la capital del seu Estat i es va annexionar Quds, Jerusalem Est (annexió que va contravenir i segueix contravenint la legalitat internacional), aquesta separació física ja no és tal.

No obstant, continuen semblant dos mons a part. Encara que ara tots els rètols estiguin escrits en hebreu, fins i tot a la part musulmana, tot Jerusalem Est, tots aquests carrerons que travessem en arribar a la ciutat i que envolten el recinte emmurallat són inconfusiblement àrabs. Jerusalem Oest, la part israeliana, tot i ser alhora un mar de contrastos, sobretot al capvespre, manté sempre l’inconfusible toc de la sobrietat jueva.

Amb els primers raigs de negror de la nit Jerusalem Est mor; els seus carrers es converteixen en mars de negror, mentre que Jerusalem Oest comença a reviure. Al centre s’il·luminen tots els carrers comercials. Al costat del centre, al Russian Compound, el barri de marxa de la ciutat, es reuneixen masses enormes de joves. Igual que en qualsevol altra zona de gresca d’Occident, només que amb una vestimenta tan estrafolària que et creuries en carnaval.

En una altra zona de la ciutat, també molt a prop del centre, hi ha el Mea Sharim, el barri ortodox jueu. És tot un espectacle transitar pels seus carrers al capvespre. Estan plenes d’homes tots vestits de negre, amb els seus barrets negres en forma de palangana i aquests dos tirabuixons de pèl que els pengen cobrint les dues orelles… I les seves dones, tapades completament… Han de portar mitges en ple estiu… Impressiona. .. Semblen fantasmes a la nit.

Que difícil és reconciliar dos mons aparentment irreconciliables, sobretot quan hi ha tants interessos creats a Occident perquè aquests dos mons mai no es reconciliïn… i que fàcil seria reconciliar-los amb amor al cor i amb legalitat internacional i justícia històrica a la ment!

A Cisjordània en diuen en àrab Daffa algarbia: la Ribera Occidental. Aquesta terra que queda a la ribera occidental del riu Jordà s’estén formant un elevat altiplà fins a arribar a uns quaranta quilòmetres del mar en què suaument comença a baixar. Quds/Jerusalem sembla una gota penetrant aquest altiplà.

Un matí vaig decidir visitar Betlem, en àrab, Baitallahem, nom que significa la Casa del Pa, una petita i bonica ciutat palestina situada al cim i el vessant d’una muntanya molt pocs quilòmetres al sud de Quds/Jerusalem i part ja de la Cisjordània Ocupada. Entranyable ciutada amb les seves cases emblanquinades i la seva gran església destacant per sobre de totes les teulades. En tornar a Quds/Jerusalem, control policial a la carretera. Ineluctable inspecció de tot vehicle i tota persona.

Aquella tarda vaig marxar direcció al nord, tornada a Cisjordània. Només sortir de Jerusalem comença l’ascensió. A cada racó del camí la vista és més espectacular… Als peus una pedra preciosa que es va difuminant en els colors de la tarda fins a convertir-se en un punt diminut a l’infinit. La carretera anava serpentejant per l’altiplà cisjordà fins arribar a Ramallah, una altra bellíssima ciutat palestina tota emblanquinada de blanc.

Em pregunto per què es dirà Ramallah, o què és el mateix: Déu es va inclinar. Potser és perquè està situada a la vora de l’altiplà i davant seu es postra la terra, es doblega i s’inclina cap al mar. En tardes clares, si des dels seus turons mires cap a ponent, es veuen entre les boires retalls de mar.

Ramallah és el centre polític i universitari palestí, alhora que hi tenen la seva residència moltes famílies ben establertes palestines, així com molts que viuen a l’estranger i les fan servir només com a residència d’estiu. En aquesta petita ciutat perduda de Cisjordània vaig veure les mansions més luxoses que hagi vist a la meva vida i vaig conèixer una parella de palestins, a la casa dels quals em vaig quedar, que són dels éssers més deliciosos que em va regalar aquesta terra. Amb quina tendresa em tractava ella! Semblavem que ens hem convertit en qüestió d’hores en germanes d’ànima.

 

VII. Les flors del Mediterrani

Si fem un salt al buit des dels turons de Ramallah amb una perxa de goma direcció al mar caiem a la vora del Mar en un mar de contrastos. Em refereixo a Tel Aviv i Yafo, posades l’una al costat de l’altra a la vora del Mar Mediterrani. Tel Aviv, única capital d’Israel reconeguda fins avui per gairebé la totalitat de la comunitat internacional, una ciutat moderna, amb els edificis de diverses plantes, els centres comercials, els bons restaurants, marxa paral·lela a una llarga platja. Iafo, antiga ciutat portuària palestina, amb les seves casetes baixes emblanquinades de blanc, situada sobre un turó per sobre del port, sembla un ganxo de plata que es fica al mar.

La zona de Yafo que mira Israel s’ha convertit en un barri bohemi molt cotitzat on la crème dels artistes jueus s’ha refugiat per buscar la inspiració. La vista és tan bonica que segur que la troben. Però… quantes famílies palestines ha conegut que van ser expulsades d’aquí i relegades a camps de refugiats i per a les quals aquesta panoràmica romandrà per sempre aquest ganxo rovellat amb què es punxaran cada vegada que s’atreveixin a obrir el bagul dels records !

Per arribar a Gaza jo vaig haver de tornar a Jerusalem i d’aquí me’n vaig anar al cotxe oficial de l’ambaixada espanyola, amb banderetes i tot i amb els cotxes de policia obrint-nos el pas. El cònsol era amic meu i aprofitant que havia de visitar Arafat, em va portar. Però ja que som a Yafo a la vora del mar, per no fer-te fer una volta, imagina que ens asseiem sobre una onada i que les aigües ens porten mar avall fins dipositar-nos acuradament sobre la immaculada sorra de les precioses platges de Gaza.

Saps que he vist món, però crec que mai no havia vist platges tan boniques. Entre que a causa de les seves tradicions (ia Gaza estan extremadament aferrats a les seves) no es banyen i que a causa de la Intifada feia anys que no podien trepitjar la platja, la seva sorra és pur or. Creixen fins i tot flors enmig de la sorra!

La Franja de Gaza, Kitaa Gazza, és un minúscul territori d’uns quaranta quilòmetres de llargada per dotze d’amplada i igual de verd i florit que el Baix Segura alacantina. Les seves tres ciutats, totes tres a la vora del mar són de nord a sud: Gaza capital, Jan Yunis i Rafah que fa frontera amb el Sinaí egipci (a poc a poc el cercle es va tancant), encara que la Franja en si està dividida en cinc governacions (Gaza del Nord, Gaza, Deir el-Balah, Jan Yunis i Rafah).

És curiós que, en principi, sigui un dels llocs de més densitat de població del planeta (prop de dos mil habitants per quilòmetre quadrat) i, tanmateix, quan vas pels seus camins els ulls només perceben regadius, hortes i hivernacles. “I els éssers humans? On són?”. Amuntegats a camps de refugiats. Al nord de Gaza capital n’hi ha dues: Shati, Costero, a la vora del mar i Yabalia, Montañoso, a l’interior; a Jan Yunis un altre enorme, immens; i Rafah va ser des del principi, des que va ser creat el 1949 per atendre els 41.000 refugiats de la primera guerra araboisraeliana, un camp de refugiats.

A Jan Yunis vaig estar vivint un temps a casa d’Ismail Elfaqawi, un estimat amic a qui vaig conèixer el 1992 mentre jo estudiava el cinquè curs d’Econòmiques i ell feia una Màster en literatura anglesa, tot això a Edimburg, Escòcia I aquell any que Ismail va faltar de casa, la seva aguerrida esposa, Um Wisam, va tenir cura dels vuit descendents d’aquesta meravellosa família: Hanan, la gran, que era gairebé de la meva edat; Wisam; Afaf; Meisoon; Mahmoud; Sharaf; Muhammed; i el petit Rajaa.

És dur veure com gairebé totes les famílies amb vuit, deu i dotze fills viuen a petites cases amb dues habitacions, saló i cuina. El luxe occidental duna habitació per a cada fill o filla és impensable aquí. La Intifada va construir un mur gegant de ciment i silencis al voltant de Gaza. Set anys d’aïllament han servit per forçar els éssers que l’habiten a buscar els claus, per ardents que siguin, per agafar-se per poder sobreviure. I quin refugi sol quedar a l’ésser humà quan la vida ofega sinó Déu! El més trist és que aquests pobres éssers que en la seva recerca desesperada apel·laven a Déu han estat manipulats pels entramats religiosos. Ha tornat la llei islàmica a Gaza i amb ella el fanatisme a la seva faceta més virulenta. Mentre que fa vuit anys les dones podien anar vestides com volguessin, avui això ha tornat a ser un infern. Tot i anar amb vel i faldilla fins als turmells, només per portar la camisa que m’arribava fins al colze, em van lapidar verbalment de manera que em van deixar perplexa.

Però això no em va impedir ser molt feliç el temps que vaig passar amb la gran família Elfaqawi. Fins i tot anàvem amb Hanan a la platja i li vaig estar ensenyant a fer ioga… Quina sensació tan intensa de completa felicitat quan unies el benestar del cos a través del ioga amb el benestar de l’ànima a través d’una bella amistat i uns paisatges plens de bellesa!

Jo, malgrat tot i malgrat que Occident ha invertit milers de milions a tallar d’arrel els moviments àrabs democràtics i ha alimentat tant l’extremisme islamista com a règims, tant monàrquics com republicans, corruptes i molt poc democràtics, jo, a puritat, segueixo dient-li al món que el poble àrab té llum a la seva ànima…

He conegut tants éssers meravellosos, capaços de donar tant, de compartir sense demanar res a canvi fins al seu darrer rosegó de pa, d’obrir-te les portes de casa seva i els porticons de la seva ànima amb una sinceritat plena, disposats a bolcar-se per una desconeguda , ia donar-ho tot per tu quan ja ets la seva amiga, amistat que a més avança ràpid i amb fonaments ferms… Així mateix, i en contra de l’opinió generalitzada, he conegut molts éssers instruïts, dotats d’una infinita lucidesa mental i capaços d’exposar-te els mals de la seva societat i les seves causes amb tota objectivitat… He sentit la meva ànima vibrar d’una felicitat sense límits… I, encara que els vaig voler deixar els meus somriures, els meus pensaments carregats d’amor i un afecte enorme, crec que em he portat amb mi molt més del que els vaig donar.

Com et vaig dir, el cercle es va tancant. Després de convèncer amb precs i llàgrimes els guàrdies de la frontera de Raffah, que en no portar visat no volien deixar-me passar a Egipte, vaig anar vorejant el mar, amb els seus fantàstics palmerars, fins a creuar amb ferri el canal de Suez i arribar a Alkahira. La profecia es va complir.

…

L’avió s’enlairava lentament sobre el Caire. El sol del migdia il·luminava radiant el cel. Primer només es veia el ciment de la ciutat. A poc a poc s’anava percebent el verd verger de l’estuari del Nil, eixamplament final d’aquella fina franja de verdor que acompanya el riu en tot el recorregut. Tot eren taques de colors; les taques blaves del mar, les verdes dels horts i més enllà, el no-res, una infinita i ocríssima res.

…