Dels 9 817 jueus que hi havia en la terra de la Palestina històrica en el cens otomà de 1881 van passar, mitjançant immigració massiva, a 554 000 en 1948, any de la creació d’Israel. Així i tot, la població palestina continuava sent majoritària i no va acceptar aquesta invasió moderna, així que van seguir sis guerres regionals; dos alçaments populars palestins (intifades); i sis guerres d’Israel sobre Gaza (sent la sisena la que va començar el 8 d’octubre de 2023 i que s’abordarà en un altre document d’aquesta web). El saldo de morts entre 1900 i setembre de 2023 ha estat de, almenys, 79 338 àrabs-palestins i 12 159 jueus-israelians.

Es recomana consultar per a bibliografia: (1) sobre Palestina i els palestins: http://www.mideastweb.org/palbib.htm; (2) sobre el sionisme: http://www.mideastweb.org/zionbib.htm; (3) sobre la història d’Israel i Palestina des de 1880: http://www.mideastweb.org/isrzionbib.htm.

La cronologia que presento a continuació només conté un nombre limitat de notes a peu i/o enllaços. La totalitat de les fonts d’informació consultades es recull en un pdf (únicament disponible en castellà) que trobaràs en la versió en castellà (castellano) d’aquesta entrada d’aquesta web.

1. Tres qüestions controvertides del passat llunyà

Hi ha tres qüestions controvertides del passat llunyà: (1) ubicació de l’Israel històric (Palestina o Asir); (2) expulsió dels jueus de la Palestina històrica (realitat o mite); i (3) puresa i superioritat de la raça jueva (mite o realitat). Aquesta primera part de la cronologia inclourà l’exposició de les dues teories principals en què es basen aquestes tres controvèrsies.

1.1. L’Israel històric se situa a Asir

(1.A) El relat tradicional jueu sosté que la Bíblia Hebrea o Tanaj [acrònim dels 39 llibres que conté, els 5 de la Llei (Torah), els 22 dels Profetes (Nevim) i els 13 dels Escrits (Ketuvim)], també coneguda en els mons cristians com “L’Antic Testament”, va transcórrer en el territori de la Palestina històrica, on se situarien els Regnes d’Israel i de la Judea. Per a accedir al relat tradicional jueu, es poden consultar innombrables fonts: suggereixo consultar el llibre “Judaism” d’Oliver Leaman o la pàgina sobre l’antic Israel en Wikipedia.

No obstant això, no hi ha evidències ni arqueològiques ni toponímiques que la Bíblia Hebrea transcorregués en el territori de la Palestina històrica. Cap inscripció trobada en Palestina pels arqueòlegs es refereix ni al Jerusalem bíblic ni a cap altre lloc de la Bíblia Hebrea o Tanaj. Així mateix, encara que en el Tanaj es recull que el poble triat va ser a Egipte, cap de les inscripcions de l’Antic Egipte recull aquest fet, la qual cosa sempre ha resultat molt estrany per a la historiografia, donada la coneguda meticulositat de la historiografia egípcia.

(1.B) Enfront d’aquest relat tradicional, es troben les recerques de l’historiador libanès Kamal Salibi que sostenen que la història del Regne d’Israel recollida en la Bíblia Hebrea va transcórrer, des de segle XI fins a VI abans de l’era comuna (a.e.c.), en el que actualment és la regió d’Asir i sud de la regió de Hijaz, en l’actual Aràbia Saudita sud-occidental.

Salibi sosté això en el seu llibre “The Bible Came from Aràbia” (“La Bíblia va venir d’Aràbia”) -llibre disponible en àrab, alemany i anglès-, sobre la base d’una minuciosa anàlisi de la toponímia (els noms dels llocs) d’aquesta zona.

El nucli de l’explicació etimològic-històrica de Salibi es basa en el fet que la Bíblia Hebrea, que ja havia d’existir en la seva actual forma escrita probablement abans del segle V a.e.c., ha estat consistentment mal traduïda. Per què? Perquè l’hebreu antic, també anomenat hebreu bíblic, va deixar de ser una llengua viva d’ús comú cap al segle VI o V a.e.c.; els jueus van passar a parlar les llengües de la zona (de fet, l’hebreu modern ho va crear Eliezer Ben-Yehuda, revolucionari de la Rússia tsarista que va emigrar en 1881 al territori de la Palestina històrica).

Com la Bíblia Hebrea només estava escrita (com passa amb totes les llengües semíticas ¹ inclosos l’àrab i l’arameu) amb les seves consonants, no amb les seves vocals; i la Bíblia Hebrea no va ser vocalitzada pels estudiosos jueus fins a la baixa Edat mitjana [es calcula que això va ocórrer entre el segle VI i el X de l’era comuna (e.c.)], els estudiosos que van vocalitzar i van interpretar aquesta Bíblia no parlaven ja hebreu com a llengua viva des de feia segles i van realitzar aquesta vocalització des de la seva tradició, però potser sense suficients coneixements lingüístics reals. D’aquí el mèrit de la recerca de Salibi, a saber: intentar rellegir la Bíblia Hebrea, posant l’accent principalment en els milers de topònims que conté, sobre la base de la fonologia i la morfologia d’una de les altres dues llengües semíticas que sí han sobreviscut de manera ininterrompuda des de l’antiguitat com a llengües vives com és la llengua àrab.

Tots els noms de lloc esmentats en la Bíblia Hebrea han perviscut fins als nostres dies concentrats en aquesta regió de l’Aràbia Saudita, com demostra Salibi en el seu llibre a través de detallades explicacions etimològiques i geogràfiques recolzades en catàlegs de topònims i mapes de l’Aràbia Saudita publicats entre 1978 i 1981. Així, documenta la pervivència, entre molts altres llocs, de: Jordán (pàg. 83 del capítol 7); la Judea (págs. 40 i 97); Jerusalem (págs. 110, 117 i 119-122 del capítol 9); Hebron (pàg. 111); Sión (pàg. 115); Jezrael (pàg. 128); o Samaria (pàg. 128).

A tall d’exemple, el mapa que es reprodueix a continuació es correspon amb el mapa contingut en el capítol 15 del llibre, concretament en la seva pàgina 167, i en el qual es mostren el que van ser els territoris que s’esmenten en la Bíblia Hebrea en la part en què es parla d’Abraham (Gènesi 15.18) i de Moisès (Números 34:1-12), l’anomenada “Terra Promesa”.

Quant a Egipte, Moisès mai va estar al Sinaí egipci, sinó que la Muntanya Horeb bíblic (Deuteronomi 1:1) es pot identificar, per la toponímia supervivent en la zona, amb l’actual Jabal Hadi en la zona costanera d’Asir (pàg. 35 i nota 8 en pàg. 204).

Finalment, encara que seria molt important que es duguessin a terme expedicions arqueològiques a Asir per a confirmar el que antecedeix, la pervivència a Asir d’aquesta toponímia, unit a la no existència en els registres històrics antics d’aquesta toponímia en el territori de la Palestina històrica, avalen la conclusió de Salibi que la Bíblia Hebrea va transcórrer a Asir, conclusió que jo comparteixo, i que enllaça amb el punt següent d’aquesta cronologia.

1.2. Emigració dels jueus cap a la Palestina, i… expulsió i diàspora?

Des de segle VIII a.e.c comença l’emigració jueva des de la zona d’Asir a la zona de la Palestina històrica després de la guerra civil entre Israel i la Judea, reforçada per la invasió de l’assiri Sargon II en 721 a.e.c. i del babiloni Nabucodonosor en el 586 a.e.c. L’historiador grec Heròdot ja descriu Palestina en “Les Històries” en el segle V a.e.c.

Les conquestes d’Alejandro Magno en el 330 a.e.c. havien posat fi a l’imperi persa en la zona de la Palestina històrica i a la mort d’Alejandro els seus territoris van ser repartits entre els seus generals, passant a estar Palestina sota control dels selèucides.

Els jueus de Palestina van iniciar una revolta contra els selèucides cap al 167 a.e.c. i van aconseguir la independència cap a 142 a.e.c., establint el regne dels hasmoneos.

Amb l’arribada dels romans a la zona en el 63 a.e.c., es va establir en Palestina el regne de la Judea tributari de Roma sota Herodes el Gran (37-4 a.e.c.).

(2.A) Roma va destruir el temple de Jerusalem que havia aixecat Herodes i va forçar l’expulsió dels jueus de la Palestina històrica, primer de Jerusalem i la Judea l’any 70 e.c., seguida d’altres deportacions fins a 135 e.c., any a partir del qual i, després de la rebel·lió de Bar Kojba (coneguda també com a tercera guerra judeo-romana o tercera rebel·lió jueva), semblaria que els jueus havien estat expulsats de la terra, una terra a la qual, precisament aquest any 135 e.c., l’emperador romà Adriano va donar el nom de Palestina. A partir de llavors, els jueus es van anar establint pel món, primer, fonamentalment, pel món àrab, el Nord d’Àfrica i Europa, donant origen a la diàspora jueva, és a dir, a la dispersió del poble jueu i els seus descendents.

(2.B) Enfront d’aquest relat històric, hi ha historiadors com l’israelià Shlomo Sand que sostenen en el seu llibre “The Invention of the Jewish People” (“La Invenció del Poble Jueu”) que “la diàspora jueva és en essència una invenció moderna”; i explica que els jueus van aparèixer per la ribera mediterrània i pel continent europeu a través de la conversió a la fe jueva de les poblacions locals, advocant perquè el judaisme era, en aquesta època, una religió convertidora (“converting religion”). Sosté que les conversions es van dur a terme, primer, pels hasmoneos sota la influència de l’hel·lenisme i van continuar fins que el cristianisme es va convertir en la religió dominant en el segle IV e.c.

(3.A) La teoria de l’expulsió i la diàspora sol venir acompanyada d’un tercer element: la puresa de la raça jueva i la seva superioritat enfront de la resta de races per ser l’única raça triada per Yaveh (Déu).

(3.B) Sand sosté que el més probable és que els ancestres de la majoria dels jueus contemporanis provinguin probablement de fora de la Terra d’Israel; que mai va existir una “raça-nació” jueva amb un origen comú; i que, similar a com la majoria dels primers cristians i els primers musulmans van ser conversos des d’altres credos, els jueus també descendeixen de conversos.

En conclusió, es donés o no l’expulsió total dels jueus del territori de la Palestina històrica en el segle II; es generés o no aquesta diàspora des de Palestina; i siguin o no els jueus una “raça-nació”, la qual cosa sí que és important tenir clar és que fets esdevinguts fa milers d’anys no poden ser usats per a justificar actes en el segle XX o XXI i que, en el segle XXI, cap raça és superior a una altra, totes són iguals.

Després de la divisió de l’imperi romà, el territori de la Palestina històrica, va estar des del segle II al segle XVIII, primer, sota la dominació de l’imperi romà d’Orient; després sota control successivament de: àrabs (636-1099), que van portar amb ells l’Islam; croats cristians (1099-1187); ayubíes (1187-1250); mamelucos (1250-1516); i imperi otomà (1516-1916).

Per part seva, els jueus sí que van ser objecte d’ulteriors expulsions d’Europa. Així, el que sí que és cert és que els jueus: (1) van ser expulsats de la península ibèrica entre 1492 i 1498 ², creant la branca jueva sefardita que va emigrar en el segle XV des de la península ibèrica cap a França, Regne Unit, el Nord d’Àfrica, Orient Mitjà i els Balcans; i que (2) a Europa central estava la branca jueva ashkenazí que també va sofrir expulsions. Atès que aquestes subsegüents expulsions són més pròximes en el temps ja hi ha sobre elles fonts fidedignes d’informació, però no estan ja directament vinculades amb la Palestina històrica.

2. Des del naixement del sionisme fins a la creació de l’Estat d’Israel

2.1. Naixement i expansió en el segle XIX del sionisme i els seus aliyot cap a la Palestina històrica

En el segle XIX es van iniciar dos processos:

1. Enunciació del sionisme polític per diversos rabins en el segle XIX i culminat per Teodor Herzel qui va publicar en 1896 el seu llibre “L’Estat Jueu” i va organitzar i va presidir en 1897 a Basilea (Suïssa) el Primer Congrés Sionista que va crear l’Organització Sionista (US). El “Programa de Basilea” recollia que: “El sionisme té per objecte establir per al poble jueu una llar segura pública i jurídicament en Palestina” i considerava per a això quatre “mitjans pràctics:

1. La promoció d’assentaments jueus d’agricultors, artesans, comerciants en Palestina.
2. La federació de tots els jueus en grups locals o generals, d’acord amb les lleis dels diferents països.
3. L’enfortiment del sentiment i la consciència jueva.
4. Mesures preparatòries per a assoliment de subsidis governamentals necessaris per a realització d’objectius sionistes.”

A aquest Congrés es van oposar dos de les tres branques del judaisme asquenazita, la reformista i l’ortodoxa. Successius Congressos Sionistes van anar creant l’entramat de suport per a finançar la compra de terres en Palestina. Aquest sionisme es contraposava a la idea prevalent fins a aquesta data que era la del asimilacionisme, és a dir, que els jueus del món havien de integrar i aconseguir viure en pau als països d’acolliment.

2. En paral·lel, es van iniciar en 1881 les migracions de jueus cap al territori de la Palestina històrica, conegudes com aliá o el seu plural aliyot: La població jueva en la Palestina històrica va anar creixent al ritme que s’indica en la següent taula: 

ANY	JUEUS	% JUEUS S/ TOTAL	ÀRABS PALESTINS	% PALESTINS S/ TOTAL	TOTAL
(1) 1881	9 817	2,3%	413 729	97,12%	425 966
(2) 1922	83 694	11%	657 560	86,84%	757 182
(3) 1945	554 000	31,4%	1 179 000	66,8%	1 765 000

Font: Elaboració pròpia amb dades dels tres censos ³.

Encara que el cens otomà de 1881 dividia la Palestina històrica en tres regions, a Europa la zona continuava sent coneguda com a Palestina. Així, a tall d’exemple, Regne Unit va crear en 1865 el “Palestine Exploration Fund”.

Un dels lemes fundacionals que va elaborar el sionisme va ser el de “una terra sense poble per a un poble sense terra”, contradit de manera categòrica en 1891 pel jueu Ahad Ha’am ⁴.

2.2. Ocupació del territori la Palestina històrica per Regne Unit i Mandat britànic des de 1922

Durant la Primera Guerra Mundial (IGM, 1914-1918), concretament al maig de 1916, França i Regne Unit (RU) havien conclòs l’Acord Secret de Sykes-Picot pel qual tots dos països es repartien Orient Mitjà i, en aplicació del qual, RU va ocupar la regió de Palestina a partir de principis de 1917.

En paral·lel, els britànics havien arribat en 1915 a acords secrets amb Husayn ibn Ali, jerife de la Meca, i amb Ibn Saud (Acord de Darin) perquè llancessin una revolta àrab contra l’imperi otomà, que va començar el 5 de juny de 1916 i que va acabar servint als interessos britànics.

Una tercera via d’acció de RU va ser negociar amb els sionistes. El llavors ministre d’Exteriors britànic Balfour va signar el 2 de novembre de 1917 una breu carta dirigida al baró Lionel Walter Rothschild, líder de la comunitat jueva sionista del RU, per a la seva transmissió a la Federació Sionista de Gran Bretanya i Irlanda, text que va portar diversos mesos de negociacions entre britànics i sionistes, i que és coneguda com la Declaració Balfour. Aquest breu text, que va ser publicat en la premsa britànica aquell 9 de novembre, conté tres paràgrafs: (1) un inicial de salutació; (2) un central en què RU afavoreix la creació d’una “llar nacional jueva” en el territori de la Palestina històrica; i (3) un tercer de comiat.

Els sionistes, al seu torn, van negociar amb part dels àrabs (Acord Faisal-Weizmann de 1919) que reconeixerien un Estat jueu en Palestina.

La Societat de Nacions (SDN) [l’organització internacional predecessora de l’Organització de Nacions Unides (ONU) que va existir entre els anys 1919 i 1946], va reconèixer formalment el Mandat britànic de Palestina el 24 de juliol de 1922. Gràcies al mandat britànic, la comunitat jueva de Palestina -el Yichouv- es va convertir en un quasi-Estat. Tal com preveia l’article 4 del Mandat, RU va reconèixer en 1922 a l’Organització Sionista com el seu interlocutor oficial en totes les qüestions econòmiques, socials i de tota índole que poguessin afectar l’establiment de la llar nacional jueva, paper que en 1929 va assumir l’Agència Jueva.

El 23 d’octubre de 1922, els britànics van publicar un Cens de Palestina. Dels 757 182 habitants d’aquesta regió multiètnica, segons la seva Taula I, la gran majoria eren musulmans (590 890, el 78,03% del total), seguits per jueus (83 694, l’11%), cristians (73 024, el 9,64%) i altres minories (9 574, el 1,33%, dels quals 7 028 eren drusos i la resta eren samaritans, bahais, metawilehs -chíies-, hindús i shijs). La Taula XXI del Cens mostra l’àrab com a llengua materna de 657 560 persones (un 86,84%), hebreu de 80 396, anglès de 3 098, armeni de 2 970, indi de 2 061, yidish de 1 946, alemany de 1 871, grec de 1 315, rus de 877 o espanyol de 357.

La població majoritàriament àrab de la Palestina històrica, que durant setanta anys -des de 1850 fins a 1920- havia acollit sense violència als jueus, es va oposar des de principis dels anys 20 a aquesta creixent immigració que implicava l’ocupació de les seves terres pels jueus i el seu sotmetiment a ells (perquè els britànics van concedir als jueus les principals licitacions de les obres públiques del Mandat començant per l’electrificació), la qual cosa va provocar successives revoltes de la població àrab local cada vegada més violentes, que van provocar entre 1922 i 1936 198 morts jueus i 193 morts àrabs ⁵ (sent la més violenta la Massacre d’Hebron de 1929 en què van morir 67 jueus). Així i tot, en aquests anys la Ayan (la intel·lectualitat d’àrabs notables) va exercir la mediació en incomptables ocasions, #salvar moltes vides.

Després de cada revolta, els britànics duien a terme comissions de recerca i elaboraven llibres blancs. En el Llibre blanc de 1922, el llavors ministre de Colònies, Winston Churchill ⁶, va explicitar que les disposicions del Mandat no significaven, com estimaven els representants sionistes, que “Palestina sencera hauria de ser convertida en una llar nacional jueva, sinó que una llar com aquest havia de ser fundat en Palestina”.

RU va obrir la porta a la legalització de les onades migratòries jueves a aquest territori i el creixement de la població jueva en el territori de la Palestina històrica va ser, a partir d’aquí i a través de successives onades migratòries, exponencial i imparable. “Entre 1917 i 1948, la part de jueus en la població passa del 12% al 34%… De 1932 a 1939, van arribar 247.000 persones, 30.000 per any, quatre vegades més que després del final de la IGM, …i es van beneficiar de l’acord anomenat Haavara aconseguit per l’Organització Sionista amb Berlín en 1933”.

Els líders palestins van presentar un Memoràndum al novembre de 1935 sol·licitant “la immediata suspensió de la immigració, la prohibició de la venda de terres als estrangers i un govern democràtic amb un parlament de representació proporcional”. Davant la negativa jueva (per a evitar quedar en minoria) i la inacció britànica, a l’abril de 1936 es va iniciar una vaga general àrab en Palestina que incloïa boicot als productes jueus. Es va crear l’Alt Comitè Àrab i es van organitzar manifestacions que van anar tornant-se cada vegada més violentes.

Després d’aquests enfrontaments, la Comissió Peel va fer públic el 7 de juliol de 1937 el primer Pla de Partició de Palestina. RU va obtenir un no a aquest Pla tant del partit jueu dominant en aquest moment (el partit Mapai sionista-socialista, partit que va controlar l’escena política fins a 1968) com dels palestins.

Les autoritats britàniques van prohibir l’Alt Comitè Àrab al setembre de 1937 i, a partir d’aquesta tardor, es van reavivar les protestes palestines que van durar fins a 1939. RU va mobilitzar 50.000 soldats per a aixafar l’aixecament àrab amb l’ajuda de 20.000 policies jueus i de 15.000 membres de la Hagana (força defensiva del Yishuv), als quals es van afegir diversos milers de militants del Irgun (l’extrema dreta sionista). La revolta àrab de 1936-39 es va saldar amb 5000 morts palestins, 500 jueus i 262 britànics.

En aquest context, RU va elaborar un nou Llibre blanc, el Llibre blanc de MacDonald de 17 de maig de 1939, que rebutjava la idea de dividir el Mandat en dos estats i advocava per una sola Palestina independent governada en comú per àrabs i jueus, amb els primers mantenint la seva majoria demogràfica. En aplicació d’aquest pla, RU va prohibir l’establiment de l’Estat jueu i va marcar el límit de migracions jueves cap a Palestina en 75.000 en els següents 5 anys. El moviment sionista va rebutjar frontalment el Pla ⁷ i els palestins tampoc el van acceptar.

El moviment sionista reunit en la Conferència de Biltmore a Nova York en 1942 va negar la validesa legal o moral d’aquest Pla i, anant més enllà de la idea difusa de “llar nacional”, va advocar per la creació d’un Estat jueu (Jewish Commonwealth) en Palestina. El sionisme va passar a ser controlat per la seva ala més radical.

A partir de 1944 es va intensificar la insurrecció sionista contra els britànics, amb actes terroristes com la comesa pel grup paramilitar sionista Lehi que al novembre va assassinar al britànic Walter Guinness. Intentat dominar la situació, els britànics van dur a terme el 29 de juny de 1946 l’Operació Agatha que va incloure l’arrest a bona part de la cúpula jueva del Yishuv, va ser l’anomenat “dissabte negre”. En reacció, el Irgun va dur a terme l’atemptat del 22 de juliol de 1946 contra l’Hotel Rei David a Jerusalem que va causar 91 morts, 28 d’ells britànics. L’opinió pública britànica, que en dos anys havia perdut 150 militars en Palestina, va pressionar, la qual cosa va accelerar la sortida de RU de Palestina.

Durant la Segona Guerra Mundial (IIGM), l’Alemanya nazi i els seus aliats van matar de manera institucionalitzada (el que es coneix amb el terme Holocaust o, en hebreu, Shoa) entre 11 i 17 milions de persones:

• Entre cinc i sis milions van ser jueves i jueus, encara que la xifra concreta és difícil de saber amb total exactitud, aquesta és l’estimació més acceptada a nivell internacional.
• Uns 220 000 gitanes i gitanos a Europa, de l’aproximadament milió de gitanos que vivien a Europa en aquest moment.
• La resta de persones assassinades pertanyien a diferents col·lectius: milions de polonesos comunistes; altres sectors de l’esquerra política; presoners de guerra soviètics; homosexuals; i discapacitats físics i mentals.

L’Holocaust va tenir un gran impacte en la consciència col·lectiva d’Occident, i va influir de manera decisiva en l’acceptació internacional de la causa sionista i l’acceptació de la colonització pels jueus de la Palestina històrica, malgrat que va ser l’Alemanya nazi qui va perpetrar l’Holocaust i no la població àrab palestina de Palestina.

2.3. Resolució AGNU 181

L’Assemblea General de Nacions Unides (AGNU) va aprovar el 29 de novembre de 1947 la resolució 181 (II) amb 33 vots a favor; 13 en contra; i 10 abstencions. Aquesta resolució anomenada “Futur Govern de Palestina” contenia un Pla de Partició de Palestina amb Unió Econòmica en dos estats sobirans i independents: un Estat àrab i un  Estat jueu; i la ciutat de Jerusalem que quedaria sota administració de Nacions Unides. Malgrat que la població àrab era en aquest moment més del doble que la mongeta, el pla assignava el 52% del territori al poble israelià, mentre que el poble palestí assumia el 46% restant, afegint a més la dificultat de no gaudir de continuïtat en el seu territori. Això va portar als palestins a rebutjar el Pla.

La resolució anava acompanyada de l’Annex A que incloïa el mapa de partició de Palestina que es reprodueix a continuació tant en la seva versió original com en una versió moderna a color d’aquesta mateixa partició; i d’un Annex B amb el mapa de les fronteres de Jerusalem, que també es reprodueix a continuació.

       

Dotze dies abans de l’aprovació de la Resolució 181, que la seva principal negociadora mongeta amb els britànics havia estat Golda Meir, aquesta havia arribat a un acord amb el rei Abdallah de Jordània per a repartir Palestina, perquè tots dos estaven en contra d’un Estat palestí a les fronteres que marcava la Resolució 181.

2.4. Declaració unilateral d’Israel

Després de l’aprovació de la Resolució 181 II de la AGNU, al gener de 1948 Golda Meir va viatjar als EUA a recaptar fons ja que la cúpula sionista entenia que la guerra era inevitable. Meir va recaptar als EUA donacions per a comparar armament per al Haganá per valor de 50 milions dòlars, armament que va ser determinant per a reforçar l’estratègia militar sionista recollida en el Pla Dalet de 10 de març de 1948; i la primera operació del qual va ser Nachshon a l’abril de 1948 destinada a aixecar el bloqueig de Jerusalem que estaven duent a terme les tropes liderades per Abd Al-Qadir Al Husseini, nebot del muftí de Jerusalem. El 2 d’abril, el Haganá va prendre el llogaret palestí d’Al-Qastal (va ser el primer llogaret àrab presa i demolida pels sionistes), i els països àrabs van negar el suport militar a Al Husseini per a recuperar-la. En aquestes setmanes, es va dur a terme també la massacre de Deir Yassin, durant la qual paramilitars sionistes de Irgún i Lehi van matar a 120 civils palestins (seria la primera massacre de moltes).

Finalment, la Declaració unilateral d’independència de l’Estat d’Israel va tenir lloc el 14 de maig de 1948. No obstant això, experts en dret internacional ⁸ sostenen que Israel es va constituir sense legitimitat sobre el territori. Malgrat la qual cosa, i en gran manera com a reacció a l’Holocaust nazi, Israel va acabar sent admès en NNUU en 1949.

3. Les sis guerres àrab-israelians

La primera guerra àrab-israeliana (1948-1949) ⁹ es va iniciar l’endemà de la Declaració d’Independència per cinc estats àrabs inconformes amb aquesta declaració unilateral (Egipte, Líban, l’Iraq, Jordània i Síria) i va suposar l’expulsió de 750 000 Palestins per tropes israelianes, l’anomenada Nakba o catàstrofe; la destrucció sistemàtica de 531 pobles palestins i d’11 ciutats palestines que van ser buidades dels seus habitants; centenars de milers d’hectàrees de terra confiscades; i l’annexió per part d’Israel del 26% de la terra que la Resolució 181 (II) assignava als àrabs palestins, arribant a ocupar el 77% del territori del Mandat. Cisjordània va quedar sota control de Jordània i Gaza d’Egipte. Va haver-hi 13 000 morts civils palestins; entre 10 000 i 15 000 morts en combat àrabs i 6 373 israelians (4 000 soldats i 2 373 civils).

Enfront de la visió tradicional israeliana que els palestins havien fugit arengats pels exèrcits àrabs, els nous historiadors israelians ¹⁰, després d’estudiar el material desclassificat parcialment en els 80 (encara que Morris va sol·licitar una desclassificació més àmplia que va ser denegada pel Tribunal Suprem israelià en 1986), sostenen que la població palestina va ser expulsada dels seus poblats i aquests arrasats i esborrats del mapa per les tropes israelianes.

El 17 de setembre de 1948, el suec Folke Bernadotte, primer mediador de la història de la #ONU va ser assassinat a Jerusalem per Yeshua Cohen, un terrorista sionista israelià que pertanyia a Lehi, en un magnicidi planificat per quatre homes, un d’ells Yitzak Yezernitsky, que seria el futur primer ministre d’Israel, Yitzhak Shamir, just el dia després que Bernadotte acabés de redactar la seva proposta de divisió en dos Estats amb un estatus especial per a Jerusalem; i lliurés un informe sobre la destrucció de llogarets.

La AGNU va aprovar l’11 de desembre de 1948 la resolució 194 (III) que recull el dret dels refugiats palestins a tornar a les seves llars i al fet que se’ls indemnitzi per les pèrdues sofertes.

En 1949, NNUU va fer un primer intent de conferència de pau: la Conferència de Lausane, que no va prosperar.

La Lliga Àrab va establir el 22 de setembre el “Govern de Tota Palestina” que només va ser efectiu a Gaza, sota control d’Egipte; mentre que Jordània s’annexionava Cisjordània en la Conferència de Jericó l’1 de desembre.

Després de l’atac d’Israel a tropes egípcies estacionades a Gaza, el president egipci Nasser va decretar el tancament de l’estret de Tirán per a vaixells i avions procedents d’o dirigits a Israel. Per part seva, Israel amb el suport de Regne Unit i França va llançar un atac conjunt a Egipte en el que es va dir la Guerra de Suez de 1956, per la qual Israel va ocupar la península del Sinaí. Va ser una guerra d’elecció ¹¹ dissenyada per a aconseguir objectius nacionals. Va haver-hi entre 1 650 i 3 000 morts en combat àrabs, 172 israelians, 16 britànics i 10 francesos.

L’acostament franc-israelià va portar també aconsegueixo el desenvolupament de l’energia nuclear israeliana, que es va materialitzar en 1958 en la creació de la central nuclear de Dimona. Des de llavors, el programa nuclear israelià s’ha mantingut al marge de la legalitat internacional com han criticat tant organismes internacionals com experts israelians.

En aquest context, els palestins van començar a s’organitzar en diferents associacions per a resistir. La més important va ser la OLP (Organització per a l’Alliberament de Palestina), fundada al maig de 1964 a Jerusalem amb el suport de la Lliga Àrab i a instàncies del president egipci Nasser, com a organització palestina unificada.

En 1967 Egipte va mobilitzar soldats al Sinaí el que va tornar a posar en perill la sortida dels vaixells israelians al Mar Roig. El 5 de juny de 1967, davant la negativa egípcia de desbloquejar el golf de Aqaba, Israel va bombardejar l’aviació egípcia situada en la península del Sinaí, donant principi d’aquesta forma a la Guerra dels Sis Dies. En els 6 dies que va durar la guerra, Israel va conquistar la Franja de Gaza, Cisjordània, Jerusalem Oriental, la península del Sinaí i els Alts del Golán (Síria). La guerra va ocasionar una segona onada d’entre 300.000 i 400.000 refugiats palestins, la Naksa, dels quals gairebé un terç es van convertir en refugiats per segona vegada. La majoria es va exiliar a Líban, Jordània, Síria i els estats del golf Pèrsic. Va haver-hi entre 11 510 i 18 214 morts en combat àrabs i 777 israelians.

Els països àrabs reunits a Khartum (Sudan) al setembre de 1967 van acordar una Resolució l’article de la qual 3 contenia la doctrina dels 3 nos: no negociar, no reconèixer i no fer la pau amb Israel.

El Consell de Seguretat de Nacions Unides (CSNU) va aprovar per unanimitat el 22 de novembre de 1967 la resolució 242, que consagra el principi de “pau per territori”, és a dir, que Israel aconseguirà la pau quan retorni el territori que va ocupar militarment per la força durant la Guerra dels Sis Dies.

Entre 1967 i 1973 es va dur a terme la denominada “guerra de desgast”. Israel va mantenir l’ocupació militar de tots els territoris conquistats durant 1967, sotmetent a la població palestina a la llei marcial i incentivant els assentaments de jueus en els territoris ocupats, en una clara violació de la Quarta Convenció de Ginebra, que en el seu article 49 prohibeix el trasllat de població civil de la potència ocupant al territori ocupat. Quant a Jerusalem Oriental, Israel es va annexionar aquesta part de la ciutat a la conclusió de la guerra de 1967 i va començar la demolició de barris palestins i la construcció de barris jueus el seu lloc.

Al setembre de 1970 va tenir lloc a Jordània el “Setembre Negre” que va ser una guerra de baixa intensitat entre la OLP i el règim d’Hussein de Jordània, que es considera el començament de l’expulsió de la OLP de Jordània.

En paral·lel, durant aquests anys, la OLP va intensificar els atemptats contra els interessos israelians dins i fora d’Israel, com van ser: el segrest palestí de l’avió Sabena (8/05/1972); massacre de l’Exèrcit Roig japonès, liderat per la republicana japonesa propalestina Fusako Shigenobu, en l’aeroport de Lod, amb 26 morts israelians (30/05/1972); i massacre de Munic, amb 11 morts israelians, onze atletes que participaven en els Jocs Olímpics de Munic, Alemanya (5 i 6/09/1972).

La llavors Primera Ministra Golda Meir es va negar a negociar l’alliberament dels presos palestins a canvi dels atletes israelians, que lamentablement van acabar morint, i va ordenar als serveis d’intel·ligència israelianes donar aconsegueixi tots els capitostos palestins amb l’operatiu “Còlera de Déu”.

Entre 1970 i 1973, la política exterior de Golda Meir va permetre l’emigració russa i soviètica de jueus des de l’antiga Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) cap a Israel a través d’Àustria, calculada en unes 200.000 persones. El 28/09/1973 set d’aquests emigrants jueus van ser presos com a ostatges a Àustria per àrabs de Síria que demanaven el tancament del Centre de Trànsit de Jueus; i un salconduit a un país àrab. La llavors primera ministra israeliana Golda Meir va intentar convèncer a Viena al llavors canceller austríac, Bruno Kreisky, també jueu, que no cedís al “xantatge terrorista”, però Kreisky va aconseguir estar per sobre de les pressions d’Israel i salvar amb aquesta decisió set vides humanes, a diferència del que havia passat a Munic l’any anterior.

La Guerra de Yom Kipur, Guerra del Ramadà o Guerra d’Octubre va ser un conflicte armat entre Israel i els països àrabs d’Egipte i Síria, els qui van llançar el seu atac per a recuperar els territoris que Israel ocupava des de la Guerra de 1967 el 6 d’octubre de 1973, dia de la festivitat jueva del Yom Kipur. L’exèrcit egipci va creuar el canal de Suez superant ràpidament les defenses israelianes. Al mateix temps, les forces sirianes van avançar en els Alts del Golán. Una vegada recuperada la península del Sinaí, el president d’Egipte Sadat va decidir parar el front egipci, la qual cosa va permetre a Israel concentrar totes les seves forces en el front nord, va envair Síria i va amenaçar la capital, Damasc; al mateix temps, Israel va avançar en la contraofensiva del Sinaí, fent retrocedir als egipcis més enllà de les seves fronteres i creuant el Canal de Suez. Va haver-hi entre 8 000 i 18 500 morts en combat àrabs i entre 2 521 i 2 800 israelians.

Els països àrabs, davant aquesta realitat, van decidir iniciar una guerra econòmica i van embargar el petroli dels països que ajudaven a Israel, al mateix temps que reduïen les vendes amb el propòsit d’aconseguir un augment dels preus. El seu efecte, que va passar a la història com la crisi del petroli de 1973, va ser una desestabilització de l’economia internacional, que va pressionar als EUA i l’URSS a aconseguir un acord a través de la ONU que es va concretar en la resolució del CSNU 338 de 22 d’octubre de 1973 que va permetre que s’arribés a un alto-el-foc aquest 25 de novembre, i recomana l’inici de les negociacions en vista de “instaurar una pau justa i duradora a l’Orient Mitjà”. Egipte va començar a s’allunyar de les tesis soviètiques i s’acostar als EUA, mentre que Síria va mantenir les seves posicions vinculades a l’URSS.

El 21 de desembre de 1973 va tenir lloc la Conferència de Ginebra organitzada per NNUU per a articular la pau, però tampoc va prosperar.

L’11 de novembre de 1974, Yaser Arafat va intervenir, com a líder de la OLP, davant la AGNU a Nova York en un discurs en què explicava l’origen històric del conflicte i tendia la mà a la negociació d’una pau justa.

La gran sensació de vulnerabilitat que va causar l’ofensiva egipci-siriana va empènyer a Israel a començar a negociar unilateralment amb Egipte una pau i el 17 de setembre de 1978, el president egipci Sadat i el primer ministre israelià Begin van signar els Acords de Pau de Camp David, en presència del president dels EUA, Jimmy Carter. Aquest acord va suposar el primer tractat de pau d’Israel amb un país àrab i l’aplicació per primera vegada en la història d’Israel de la doctrina de pau per territoris establerta en la resolució 242 del CSNU. Israel va haver de retornar el territori conquistat en 1967, la qual cosa va incloure el desmantellament de diversos assentaments establerts al nord de la península del Sinaí. Egipte va ser percebut com a traïdor a la causa àrab; el seu President Sadat assassinat en 1981; i el país suspès de la Lliga Àrab fins a la seva readmissió en 1989.

Després del Setembre Negre de 1970, milers de guerrillers palestins van ser expulsats de Jordània, i la OLP va decidir establir les seves bases al Líban. En 1978 la ONU va desplegar una força d’interposició (UNIFIL) en la zona, però les tensions van continuar.

Al juny de 1982 Israel va envair Líban, en la “operació Paz per a Galilea”, secundat pels cristians-maronites. Amb mediació estatunidenca, es va produir l’evacuació de combatents palestins, establint-se la cúpula de la OLP a Tunísia. L’assassinat del president cristià-maronita Gemayel per un agent sirià va provocar l’entrada de les Falanges Libaneses amb suport israelià en els campaments de refugiats palestins de Sabra i Chatila, provocant la “Massacre de Shabra i Shatila” que va causar uns 6 000 morts palestins i que es pot emmarcar en la llarga guerra civil libanesa (1975-1990).

Israel va bombardejar la seu de la OLP a Tunísia a l’octubre de 1985 el que va ser durament criticat per la ONU (resolució CSNU 573).

4.La primera intifada palestina i l’esperança de la pau amb els Acords d’Oslo de 1993 i de Taba de 1995

Al desembre de 1987 es va iniciar el que va anomenar Primera Intifada, moviment popular palestí en la Franja de Gaza, Cisjordània i Jerusalem Oriental en contra de les forces israelianes d’ocupació amb l’objectiu de posar fi a l’ocupació, encara que el detonant directe va ser l’assassinat de quatre treballadors de Yabalia (Gaza) quan el seu vehicle va ser envestit per un camió militar israelià. En aquestes dates el clergue Ahmed Yassin va crear Hamas, moviment islamista sunnita afiliat als Germans Musulmans, que Israel va encoratjar en els seus inicis per a esperonar la rivalitat amb la OLP liderada per Yaser Arafat.

La Primera Intifada es va estendre fins a 1993 i es calcula que va produir 1 374 morts palestins i 93 israelians.

El 15 de novembre de 1988 va ser proclamada a Alger la Declaració unilateral d’independència de Palestina, que havia estat prèviament aprovada pel Consell Nacional Palestí (CNP), l’òrgan legislatiu de la OLP. Va encoratjar el reconeixement de Palestina per diversos Estats de Nacions Unides.

Entre el 30 d’octubre i l’1 de novembre de 1991 va tenir lloc la Conferència de pau de Madrid que va reunir delegacions d’Israel, Síria, Líban, Egipte i una jordà-palestina, afavorides pels EUA i l’URSS; i que van ser seguides de deu rondes negociadores a Washington. Les rondes de converses no van arribar a bon port: (1) en el seu primer tram, quan el negociador principal israelià era Shamir, “perquè el seu compromís ideològic amb el Gran Israel deixava poc marge per al compromís”; i (2) en el seu segon tram, quan va haver-hi canvi en l’equip estatunidenc després de les eleccions, perquè Clinton va passar a secundar novament de manera unilateral les tesis israelianes i va deixar de poder exercir com a mediador honest ¹².

En paral·lel, van tenir lloc converses de pau secretes directes entre Israel i la OLP, afavorides per Noruega, que van conduir als Acords d’Oslo, a un primer entre Israel i la OLP de 13/09/1993, signat a Washington; i un segon, rubricat en Taba el 24/09/1995 i  signat a Washington el 28/09/1995. Aquests acords establien l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) que s’encarregaria de gestionar diverses polítiques públiques a Gaza i Cisjordània que es dividia en àrees A, B i C; Israel retenia la política exterior, defensa i fronteres; i es donaven cinc anys per a negociar un acord permanent que abordaria ja qüestions com l’estatus de Jerusalem, els refugiats palestins o els assentaments israelians.

Així i tot, i segons va assegurar el llavors MAE Peres durant el Consell de ministres de 13 d’agost de 1995, l’acord de Taba permetia “retenir en mans israelianes el 73% de la terra palestina de Cisjordània; el 97% de la seva seguretat; i el 80% dels seus recursos hídrics” ¹³.

El 26 d’octubre de 1994 Israel i Jordània van signar un Acord de Pau que va normalitzar les seves relacions i va posar fi a les disputes territorials.

No obstant això, quan la pau semblava començar a penetrar -i els seus artífexs obtenien el Premi Nobel de la Pau de 1994-, va tenir lloc, primer, al febrer de 1994, la massacre d’Hebron en què un israelià-estatunidenc va matar a 29 palestins, i arrel de la qual es van iniciar els atemptats suïcides palestins; i, el 4 de novembre de 1995, l’assassinat del llavors primer ministre laborista israelià, Issac Rabin, per un extremista/ terrorista sionista religiós israelià ¹⁴.

5. La radicalització de la política israeliana, la segona intifada i l’ombra de la pau

En 1996, a Israel, el partit Likud (dreta sionista) va arribar al poder a Israel amb Benjamí Netanyahu, qui va tornar a impulsar la creació i l’ampliació d’assentaments jueus en territori palestí.

En paral·lel, aquest 1996, van tenir lloc les primeres eleccions presidencials i parlamentàries palestines: les primeres les va guanyar Arafat amb un 88% del vot i les segones el seu partit Fatah va obtenir 55 dels 88 escons.

En 1999 va tornar a guanyar el laborisme a Israel amb Ehud Barak i es van reprendre les negociacions de pau: les de Camp David afavorides pels EUA al juliol de 2000 i les de gener de 2001 entre Israel i la #ANP en Taba (Egipte) per a abordar les qüestions pendents, encara que no es va arribar a un acord davant la proximitat d’eleccions parlamentàries a Israel.

El 29 de setembre de 2000, el llavors candidat del Likud, Ariel Sharon, va visitar, en un gest reptador, la mesquita d’Al-Aqsa de Jerusalem, tercer lloc sagrat de l’Islam, la qual cosa, unit a l’enorme frustració per la falta d’avanços tangibles per a la causa palestina, va deslligar la Segona Intifada. Es va estendre fins a 2005 i es calcula que va produir 3 368 morts palestins i 1 008 israelians.

La resolució 1397 del CSNU de 12 de març de 2002 secunda que Palestina com a Estat visqui al costat d’Israel “amb fronteres reconegudes i segures”; exigeix el cessament de la violència i la volta a les negociacions de pau.

La Iniciativa Àrab de Paz aprovada per en el Cim de Lliga Àrab de Beirut del 27 de març de 2002 ofereix establir les bases per a la pau.

Els EUA, la UE, Rússia i la ONU van crear a l’abril de 2002 a Madrid l’anomenat Quartet de Madrid, amb oficines a Jerusalem Oriental, per a intentar abordar l’espiral de violència i canalitzar el procés de pau. El Quartet va presentar el 30 d’abril de 2003 un Full de ruta per a la Pau en tres fases que incloïa crear un Estat palestí sobirà i independent per a 2005; i que va ser avalada per Israel, la ANP i els EUA, i també pel CSNU a través de la Resolució 1515 de 19/11/2003.

6. Preparant l’objectiu final per a Gaza i el final del somni d’un Estat palestí

Sharon va assumir el càrrec de primer ministre israelià al març de 2001 i, durant el seu mandat, d’una banda, va iniciar la construcció del mur que separa Israel de Cisjordània i que ha estat declarat contrari al dret internacional i il·legal per la Cort Internacional de Justícia (CIJ) ¹⁵ el 9/07/2004 i, per un altre, va dur a terme a l’agost de 2005 la retirada unilateral de Gaza i el desmantellament de 21 assentaments israelians a Gaza, encara que Israel ha continuat controlant 6 dels 7 passos fronterers de Gaza (sent el restant, Rafah, controlat teòricament per Egipte, encara que en la pràctica Israel exerceix el control últim), així com el seu espai aeri, marítim i els seus serveis públics (aigua, electricitat, telecomunicacions, etc).

Al gener de 2006 va haver-hi, per segona vegada, eleccions en Palestina: Mahmud Abas de Fatah va guanyar les presidencials amb el 62% dels vots; i Canvi i Reforma (Hamas) les legislatives amb 72 dels 132 escons. Ismail Haniya de Hamas va ser nomenat primer ministre palestí al març de 2006. La reacció d’Israel va ser tallar les transferències financeres a la ANP i pressionar al Quartet perquè, al seu torn, pressionés a Abas, qui va acabar dissolent el govern palestí de Haniya al maig de 2007. Així i tot, si es llegeixen les declaracions de Haniya no demana “la destrucció d’Israel”, sinó que Israel reconegui un Estat palestí i els drets de la seva gent i considera que, mentre continuï l’ocupació israeliana, la resistència palestina és legítima. Des de 2006 no ha tornat a haver-hi eleccions parlamentàries en Palestina; la ANP ha gestionat Cisjordània i Hamàs Gaza, després de la qual cosa tant Israel com Egipte van decretar el bloqueig de Gaza. Tots els intents ulteriors de reunificar als polítics palestins (2017 Caire o 2022 Alger) no han arribat a bon port.

Una vegada buidada Gaza de colons jueus i una vegada dividida la classe política palestina, Israel va començar a centrar les seves operacions a Gaza.

Durant l’operació Plom Fos, Israel inicia bombardejos sobre posicions de Hamas a Gaza, seguida d’ofensiva per terra, mar i aire entre 27 de desembre de 2008 i 18 de gener de 2009 que es va saldar amb 1 300 morts palestins i 11 israelians.

Entre el 14 i el 21 de novembre de 2012 Israel llança l’operació Pilar Defensiu contra Gaza i va matar a 162 palestins, entre ells el dirigent de Hamas, Ahmed Yabari.

Del 8 de juliol al 26 d’agost de 2014 Israel va llançar l’operació Penya-segat Poderós sobre territori gazatí en què van morir entorn de 2 200 palestins i 73 israelians.

La Gran Marxa del Retorn a Gaza, que advocava pel dret dels refugiats palestins al retorn, va enfrontar als gazatíes amb Israel entre 2018 i 2019 i va deixar uns 312 palestins morts.

Entre el 6 i el 21 de maig de 2021 es produeix un nou conflicte després del llançament de coets des de Gaza en resposta als desnonaments de famílies palestines de Sheikh Jarrah a Jerusalem Oriental i els subsegüents atacs israelians que se salden amb 253 morts palestins i 13 israelians. Agregant les dades que antecedeixen, entre 2008 i 2021, va haver-hi 4 200 morts civils palestins a Gaza.

A partir del 7 d’octubre de 2023 està en curs la sisena guerra a Gaza des de la retirada unilateral israeliana de la Franja en 2005. Aquest conflicte s’aborda en un document específic d’aquesta web.

En paral·lel, Israel duu a terme regularment, sobretot a Cisjordània i Jerusalem Oriental:

1. Restriccions de moviments i confinaments domiciliaris forçosos;
2. Demolicions de cases (5 598 entre 2006 i setembre de 2023);
3. Detencions administratives arbitràries (al setembre de 2023 ascendien a 1 310);
4. Detencions per motius de seguretat (4 764 al setembre de 2023), dades tots ells quantificats per la ong de drets humans (ddhh) israelià Btselem.
5. També quantifica els morts palestins en mans d’Israel víctimes d’assassinats extrajudicials. Així, aquesta mateixa ong ha quantificat en 10 672 la població palestina assassinada per israelianes, tant per autoritats oficials israelianes com per colones, entre l’any 2000 i setembre de 2023 (enfront de 1 330 israelians assassinats per palestins).

Així mateix, la conculcació per part d’Israel dels drets humans de la població palestina es recull en successius informes de NNUU ¹⁶.

Per part seva, la comunitat internacional ha seguit, al mateix temps que permetia que continués la impunitat d’Israel, avalant proposades de pau que no han quallat.

Conferència d’Annapolis al novembre de 2007 afavorida pels EUA va fixar finals de 2008 com a data límit per a un acord definitiu sobre totes les qüestions pendents de l’estatut permanent.

El president dels EUA Obama va intentar rellançar les converses de pau #reunir al març de 2014, per separat, amb el primer ministre Netanyahu i amb el president Abas, però no va haver-hi avanços.

La resolució del CSNU 2334 de 23 de desembre de 2016 dóna suport a la solució de dos Estats i assenyala que “l’establiment d’assentaments per part d’Israel en el territori palestí ocupat des de 1967, inclosa Jerusalem Oriental, no té validesa legal”.

El president dels EUA Trump va donar suport a la signatura en 2020 d’acords de pau entre Israel i diferents països àrabs, coneguts com els Acords d’Abraham, com va ser amb Unió dels Emirats Àrabs (EAU) el 13 d’agost; amb Bahrain el 15 de setembre; amb Sudan el 23 d’octubre; i amb el Marroc el 10 de desembre.

Al setembre de 2022 la Comissió Independent de Recerca en els Territoris Ocupats va emetre un informe en què descriu detalladament la situació de l’ocupació. El 30 de desembre de 2022 la AGNU va aprovar la resolució A/77/247 el punt de la qual 18 demana opinió a la CIJ sobre les conseqüències jurídiques de l’ocupació, és a dir, sobre la il·legalitat de l’ocupació israeliana i l’obligatorietat de #retirar. Està previst que la CIJ doni la seva opinió en la segona meitat de 2024.

7. Breu síntesi històrica en termes de territori, població i ideologia

En l’exposat en aquesta “Breu Cronologia” s’observa una sèrie de fils conductors que permeten resumir l’esdevingut en la terra de la Palestina històrica des de l’arribada del sionisme polític en 1900 en termes de:

7.1. Territori

Dels aproximadament 26.300 Km² que tenia la Palestina històrica, el pla de partició de 1947 atorgava el 46% als àrabs i el 52% als jueus. No obstant això, Israel ha anat incrementant el territori en el seu poder per diferents vies:

1. Compra de terrenys: intensa des de 1881 i fins a 1948. Així i tot, en 1948 només el 6% del territori de la Palestina històrica estava en mans jueves.
2. Destrucció de 500 pobles palestins durant la Nakba de 1946-49, apropiació d’aquests territoris i esborrat de la identitat palestina d’aquests llocs.
3. Annexió de territori per les successives guerres, annexionant-se un 26% de la terra palestina en 1948; i exercint com a potència ocupant en la totalitat del territori palestí des de 1967, ocupació que és il·legal.
4. Annexió de territori per assentaments sionistes en terres ocupades palestines, construïts des de 1967. Aquests assentaments i les infraestructures que els donen servei suposen un control directe per part d’Israel i dels colons israelians del 40% de Cisjordània i del 63% del Area C cisjordana, segons denúncia la ong de ddhh israeliana Btselem. Israel va augmentar el nombre de colons a Cisjordània, excloent Jerusalem, de 800 en 1973 a 111 600 en 1993; a 234 000 en 2004; i a 468 300 en 2022; i el nombre de colons, a Jerusalem Oriental, ha passat de 124 000 en 1992 a 236 200 en 2021. Malgrat aquesta contínua expansió, els assentaments són il·legals segons art. 49 de la IV Convenció de Ginebra de 1949 i la Resolució del CSNU 2234 de 2016, com ve monitorant i denunciant també la UE.

La contínua ocupació de territori palestí per Israel fa que la terra a la disposició del futur Estat palestí sigui cada vegada menor.

Font: https://www.newtral.es/territorio-israel-palestina/20231010/

7.2. Població

En termes de població caldria destacar:

1. Increment exponencial de la població jueva que ha passat de 9 817 en 1881 a 6 982 000 en 2021. Aquest fort increment poblacional jueu s’ha degut a dues raons: (a) d’una banda, a les onades migratòries que va encoratjar el sionisme polític i que el Regne Unit va esperonar des de la seva ocupació de Palestina en 1917; i, (b) d’altra banda, a les elevades taxes de natalitat de les dones jueves ultraortodoxas (haredíes) que ronda el 4%, i que fa que la població haredí d’Israel fora de 750 000 en 2009, d’1 280 000 en 2022 i s’estimi en amb dos milions en 2033.
2. La població àrab palestina, que en el Cens britànic de Palestina de 1922 era de 657 560 persones, un 86,84% del total, ascendeix en l’actualitat a 7 478 450, que viuen en Palestina i a Israel.
3. De cara a qualsevol acord de pau definitiu és fonamental tenir present a la població palestina expulsada abans (250 000) i durant (750 000) 1948, i en 1967 (350 000) i els seus descendents, població que UNRWA (Agència de Nacions Unides per als Refugiats Palestins a Orient Pròxim) calcula en 5,9 milions de persones refugiades.
4. El conflicte ha tingut un molt elevat cost en vides humanes, sobretot per a la població palestina. Segons els meus càlculs ¹⁷ han mort 79 338 àrabs-palestins i 12 159 jueus-israelians entre l’inici del conflicte a principis del segle XX i setembre de 2023, en total 91 497 éssers humans.

7.3. Ideologia: Sionisme

La ideologia que ha guiat tant la creació com el desenvolupament d’Israel ha estat el sionisme. El sionisme ha buscat des del principi, com ja avisava Churchill en el seu Llibre blanc de 1922, la creació de l’Estat jueu en tot el territori de la Palestina històrica, és a dir, el Gran Israel (Greater Israel), la qual cosa jo anomeno el “objectiu final del sionisme”.

Per a articular aquest objectiu, incompatible amb un Estat palestí, el sionisme, tant laic com religiós, ha recorregut a la violència per a fer fracassar les successives estratègies polítiques en relació amb l’estatalitat compartida:

1. Estratègia d‘estat binacional que va propugnar Regne Unit en 1939 amb el Pla MacDonald, a la qual el sionisme laic es va oposar des del principi i que va portar al sionisme a recórrer al terrorisme per a expulsar als britànics d’aquí (magnicidi de Guiness en 1944 i atemptat de l’Hotel Rei David en 1946).
2. Estratègia de la ONU per a la internacionalització de Jerusalem va provocar un nou magnicidi per part dels sionistes laics, el del primer mediador en la història de NNUU, el suec Bernadotte, en 1948, l’endemà de presentar el seu Pla que incloïa un estatus especial per a Jerusalem.
3. Estratègia de dos Estats (Acords d’Oslo de 1993 i de Taba de 1995) va ser frenada per un nou magnicidi sionista, aquesta vegada religiós, en 1995, el del primer ministre israelià, Isaac Rabin, que els havia signat.

Així mateix, el sionisme ha aconseguit articular una política d’impunitat envers Israel, qui en el binomi ocupant-ocupat ostenta la posició de força tant política, com a econòmica, militar i informativa, i que s’ha recolzat en elements com:

1. Incompliment sistemàtic de la legislació internacional emanada de Nacions Unides que commina a Israel a posar fi a l’ocupació, desmantellar el mur, frenar els assentaments o respectar els drets humans de la població palestina per al que ha comptat amb la sobreprotecció polític-militar incondicional dels EUA i el seu suport econòmic (77.000 milions de dòlars entre 1948 i 1992, i entre 3 i 4 mil anuals des de llavors, és a dir, uns 180 mil milions de dòlars).
2. Un aprofitament interessat del tremend efecte que l’Holocaust va tenir en la consciència col·lectiva d’Occident per a paralitzar una part important d’actors internacionals, inclòs en el si de la UE.
3. La confusió intencionada de les crítiques a la raça jueva (conegut com a antisemitisme i equivalent a una mena de racisme que està penat en la majoria de les legislacions nacionals) amb les crítiques al sionisme (conegut com antisionisme i equivalent a una crítica a una ideologia política i per tant permès en la majoria de les legislacions nacionals). I sobre aquesta base aconseguir desprestigiar, arraconar i, finalment, fer callar qualsevol crítica. Criticar la conculcació per part d’Israel dels drets humans o la seva falta de voluntat de contribuir a crear un Estat palestí sobirà i viable no és anitsemitismo, és antisionismo, i és legítim. Hi ha molts jueus que són crítics amb el sionisme, jueus que òbviament no són antisemites.
4. Un hàbil maneig del concepte terrorista per a penjar-l’hi a la població ocupada i els seus dirigents, fent oblidar intencionadament que la causa palestina és una causa de descolonització pendent segons la “Quarta Comissió: Comissió de Política Especial i de Descolonització” que segueix la qüestió palestina; i que la resolució de la AGNU 37/43 de 3 de desembre de 1982 al punt 2 reafirma “la legitimitat de la lluita dels pobles per la independència i… l’alliberament… de l’ocupació… per tots els mitjans al seu abast, inclosa la lluita armada”.
5. Un encara més hàbil maneig dels lobis o grups de pressió sionistes en el món, com el poderosíssim AIPAC estatunidenc; i, a través d’aquests lobis, una hàbil estratègia de posicionament en les cúpules de poder tant a nivell nacional com internacional, tant polítiques, com a econòmiques, financeres i mediàtiques. En concret, i a tall d’exemple, als EUA, malgrat que els jueus són només el 2% de la població, l’administració del president Biden té jueus en molts dels seus llocs clau com el secretari d’Estat (Blinken), la secretària del Tresor (Yellen), el secretari d’Interior (Mayorkas), el fiscal general (Garland), la directora d’Intel·ligència Nacional (Haines), el cap de Gabinet de la Casa Blanca (Klain) o el director Adjunt de l’Agència Central d’Intel·ligència (Cohen).

Notes a peu de pàgina

1. El concepte semítico era, a l’origen, un concepte lingüístic referit a unes llengües que tenien un origen comú (hebreu, àrab, arameu, etc). En el segle XIX aquest concepte va passar a tenir una accepció racial i a ser identificat amb la raça jueva. Per aquest motiu el terme antisemita s’apliqui avui dia al fet d’estar en contra dels jueus, encara que, sense embuts, seria estar en contra de qualsevol semita, inclosos els àrabs.[↩]
2. Els jueus van ser expulsats de la península ibèrica (zona que en hebreu es deia “Sefarad”) en, consecutivament, 1492 de Castella i Aragó, 1496 de Portugal i 1498 de Navarra.  Aquests jueus expulsats de la península ibèrica van rebre posteriorment el nom de sefardites; continuen parlant ladí (una variant del castellà antic); i en 2015 les Corts Generals espanyoles van aprovar una llei per la qual es reconeixia com a espanyols als descendents directes dels jueus sefardites expulsats entre 1492 i 1498. Els jueus que no van ser expulsats, van ser forçats a convertir al cristianisme.

   No obstant això, no van ser els jueus els únics, també els musulmans van ser expulsats de la península ibèrica cristiana. Així, en 1502 es va ordenar l’expulsió de Castella de tots els musulmans adults i en 1527 es va forçar la conversió de tots els musulmans d’Aragó (moment des del qual l’Islam deixa d’existir oficialment en la nounada Espanya), però, com no era suficient per a erradicar l’Islam, en 1609 el llavors rei d’Espanya i Portugal, Felip III, va expulsar a 300.000 moriscos (musulmans batejats per força al catolicisme, però que continuaven practicant l’Islam). Encara no hi ha hagut cap llei ni a Espanya ni a Portugal que reconegui com a espanyols i/o portuguesos als descendents directes dels musulmans i/o dels moriscos expulsats entre 1502 i 1609. Pot ser degut això a una menor capacitat de pressió del lobi muslmán enfront del lobi jueu, entenent per lobi (de l’anglès lobby) “grup o organització dedicats a influir en els polítics o els poders públics en favor de determinats interessos”? Pot ser…[↩]

3. Fonts:

   (1) El cens otomà de 1881-1882 recollia, en els tres districtes que en aquest moment configuraven la Palestina històrica (Akka, Belka i Kudus), una població total de 425 966 habitants, dels quals àrabs palestins serien 413 729 (371 969 musulmans i 41 760 cristians) i 9 817 jueus segons la informació disponible en el llibre de Kemal Kerpat “Ottoman population 1830-1914 demographic and social caracteristics”, University of Wisconsin Press, 1985 . He elaborat una taula amb les correspondències entre aquests tres districtes otomans i els actuals Palestina i Israel: Maps que complementin el cens otomá 1881. Així mateix, he extret del llibre de Kerpat totes les dades relatives a la població en la Palestina històrica en 1881 distribuïda per religions i el pots descarregar aquí: Cens general otomá 1881.

   (2) Per al cens britànic de 1922, veure:  https://ia804709.us.archive.org/3/items/palestinecensus1922/palestine%20Census%20(1922).pdf. En concret en Taules fonamentals, la I i la XXI (págs. 8 i 59) del propi Cens les pots consultar aquí, encara que aquest original només està disponible en anglès: 1922 Palestine British Census pags 1-8 & 59.

   (3) Les “estadístiques dels pobles” britàniques de 1945 [descargables en: https://users.cecs.anu.edu.au/~bdm/yabber/census/VillageStatistics1945orig.pdf] recullen, en la seva primera pàgina, les dades de població (per a facilitar la seva lectura pots punxar aquest arxiu simplificat que només està disponible en anglès:1945 Village Statistics original-1-3; i en en aquestes estadístiques els britànics també constaten que en 1945 la població jueva només era propietària del 6% de la terra palestina.

   En qualsevol cas, com els paràmetres no són exactament els mateixos en els tres documents la comparació ha de #fer amb cautela, per exemple en: (1) es parla de jueus, musulmans, cristians, llatins, protestants, etc, és a dir, religions; en (2) es parla de les diferents religions en la Taula I i de les llengües, sent la majoritària l’àrab, en la Taula XXI; i en (3) de jueus i àrabs, és a dir, barreja religió amb raça.[↩]

4. El jueu Arthur Ginsberg, que el seu pseudònim era Ahad Ha’am, va escriure en 1891, després de la seva primera visita a la Palestina històrica: “Tenim el costum de creure… que allí la terra és ara completament desèrtica, àrida i incultivada… però la veritat és molt altra. En tot el país és difícil trobar camps cultivables que no estiguin ja conreats.” https://www.jewishvirtuallibrary.org/ahad-ha-rsquo-am[↩]
5. Resulta molt complicat obtenir dades agregades fidedignes de les morts àrabs i jueus durant el Mandat britànic. Veure la pàgina 26 del llibre de Dominique Vidal, « Antisionisme=Antisémitisme? Réponse à Emmanuel Macron », Libertalia, 2018 i la pàgina de Wikipedia que contenen llistats parcials.[↩]
6. https://www.un.org/unispal/document/auto-insert-196917/ Dins d’aquest enllaç cal anar al document nº5 i concretament al seu annex (enclosure in nº5), al seu segon paràgraf, sisena frase.[↩]
7. En la web del Museu de l’Holocaust d’Israel s’afirma que, després del Llibre blanc de 1939, “els sionistes es van veure confrontats amb una situació que exigia noves decisions… els sionistes van haver de reconèixer que l’alternativa cap a un estat en Palestina -l’opció activa, fins i tot violenta- els havia estat imposada… Ara, després de maig de 1939, la “opció revolucionària” esmentada per Chaim Arlosoroff en 1932 estava a mà…Durant el 21a Congrés Sionista (Ginebra, agost 1939)…David Ben-Gurion, President de l’Agència Jueva va proclamar: “El “Llibre blanc” ha creat un buit en el Mandat. Per a nosaltres, el “Llibre blanc” no existeix sota cap forma, sota cap condició i sota cap interpretació… i depèn de nosaltres omplir aquest buit, nosaltres sols… Nosaltres sols haurem d’actuar com si fóssim l’Estat en Palestina; i haurem d’actuar així fins que ho siguem i de manera que arribem a ser l’Estat en Palestina”. https://www.yadvashem.org/articles/academic/holocaust-factor-birth.html[↩]
8. Veure el llibre “El proceso de paz en Palestina” (“El procés de pau en Palestina”) del catedràtic de dret internacional públic de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM), Alfonso Iglesias Velasco (edicions UAM, 2000, pàg. 36-37). Per a una anàlisi més detallada d’aquesta qüestió veure un altre document d’aquesta secció de la web titulat: “Proposta de Solució al Conflicte entre Israel i Palestina”.[↩]
9. Aquestes dues pàgines web, a les que pots accedir a través dels hipervincles, recullen, respectivament, totes les guerres àrab-israelianes i israelopalestines des de 1948 fins a l’actualitat.[↩]
10. Entre aquests historiadors i les seves obres, es pot destacar: Ilan Pappé amb “The Ethnic Celansing of Palestine”, Oxford Oneworld, 2006  i  Benny Morris amb “The Birth of Palestinian Refugee Problem Revisited”, Cambbridge University Press, 2004. En la següent pàgina es recull un mapa interactiu amb els poblats i llogarets dels quals va ser expulsada la població palestina durant la Nakba: https://en.wikipedia.org/wiki/list_of_towns_and_villages_depopulated_during_the_1947%E2%80%931949_Palestine_war. També es poden visitar webs com: https://www.zochrot.org/articles/view/56528/en?ireturn; https://www.palestineremembered.com/index.html[↩]
11. Ein breira: Principi jueu de “no existència d’alternativa”. Aquest principi, que era la base del relat sionista sobre la participació d’Israel en les successives guerres, es va trencar en 1982 quan el primer ministre israelià Menachem Begin va donar una xerrada en l’Acadèmia Militar sobre guerres d’elecció i guerres de no elecció i va argumentar que tant la Guerra del Sinaí de 1956 com la Guerra a Líban en 1982 havien estat guerres d’elecció dissenyades per a aconseguir objectius nacionals. https://www.gov.il/en/pages/55-address-by-pm-begin-at-the-national-defense-college-8-august-1982[↩]
12. Sobre l’anàlisi que fa l’historiador israelià Avi Shlaïm sobre Shamir i sobre com i per què els EUA va deixar de ser un mediador honest vegeu el capítol 7 del seu llibre “War and Peace” de 1995. Es pot llegir el llibre en anglès en: https://archive.org/details/warpeaceinmiddle0000shla/mode/1up. Per a més informació sobre els Acords d’Oslo, veure: https://ca.wikipedia.org/wiki/Acords_d%27Oslo . Per a una anàlisi més detallada tant d’aquesta conferència de pau com de tot l’entramat d’acords que van seguir a la mateixa veure un altre document d’aquesta secció de la web titulat: “Proposta de Solució al Conflicte entre Israel i Palestina”.[↩]
13. Quan no existia internet, la informació calia verificar-la en diferents anuaris internacionals. Un d’ells i potser el més famós era el “Keesing’s Rècord of World Events” o anomenat també simplement “Keesing”. Doncs bé, en el seu volum 41, número 7/8, de 25/09/1995, pàg. 40704, es troba l’afirmació que s’acaba de replicar. S’adjunta a continuació aquest document i cal anar a la tercera pàgina d’aquest pdf i veure el ressaltat en groc:1995 Páginas del Keesing’s Recorld of World Events.[↩]
14. “Religious Zionism and the Rabin Assassination.” Tradition: A Journal of Orthodox Jewish Thought, vol. 48, no. 4, 2015, pàg. 12–17. JSTOR, http://www.jstor.org/stable/44821371. Aquí s’explica que Rabin va ser assassinat perquè el seu assassí, Yigal Amir, ho considerava un rodef, un perseguidor que posava en perill vides jueves, d’acord amb la “din rodef” jueva o “llei del perseguidor” jueva que va enunciar Maimónides i que obliga a salvar a qualsevol persona perseguida del seu perseguidor, encara que impliqui matar a aquest. Mateix principi que Israel aplica als seus assassinats selectius dins i fora de les fronteres d’Israel, assassinats que són il·legals d’acord amb el dret internacional.[↩]
15. L’opinió consultiva de la CIJ, només disponible en anglès i en francès, es pot trobar en la web de la CIJ: https://www.icj-cij.org/case/131, punxant en la columna de la dreta en “Advisory opinió”, l’essencial es troba en paràgraf 163; i en castellà es pot accedir a través de la resolució ÉS-10/273 que va emetre la AGNU el 13/07/2004: https://undocs.org/es/a/es-10/273, par. 163 (págs. 59-61).[↩]
16. Hi ha infinitat de documents de NNUU i, concretament del seu Alt Comissionat per als Drets Humans, ACNUDH (OHCHR en les seves sigles angleses) que aborden aquesta qüestió; com a “botó de mostra” es poden consultar: https://www.ohchr.org/en/special-procedures/sr-palestine; https://undocs.org/en/a/73/447; https://undocs.org/es/a/77/356. La qüestió de la conculcació per part d’Israel dels drets humans de la població palestina s’analitzarà més en profunditat en un altre document d’aquesta secció de la web titulat: “Proposta de Solució al Conflicte entre Israel i Palestina”.[↩]
17. No hi ha cap estadística que jo conegui que reculli el nombre total d’àrabs-palestins i jueus-israelians que han mort en el conflicte israelopalestí. Amb la suma aritmètica de les xifres ofertes en aquesta “Breu Cronologia” (trobant la mitjana aritmètica allà on s’oferia una forqueta), s’obté que, com a mínim, 68 666 àrabs-palestins i 10 829 jueus-israelians han perdut la vida per aquest conflicte des de 1900 fins a 1999. Totes aquestes xifres han estat extretes de les corresponents pàgines d’internet i/o llibres les referències dels quals es troben totes com a notes a peu de pàgina en el pdf que acompanya a aquesta entrada de la web en castellà. Per part seva, si se sumen aquestes rúbriques als quals facilita la ong B’tselem, entre 2000 i setembre de 2023, la suma de totes dues rúbriques donaria la xifra total de morts entre 1900 i setembre de 2023 de 79 338 àrabs-palestins i 12 159 jueus-israelians.[↩]