Com va entrar la Cueva del Hierro a la meva vida
Recordo que, fins i tot de petita, tenia dues intuïcions força vívides. Una era que volia ser diplomàtica, i l’altra, que volia arrelar-me a la serra de Cuenca. Cap de les dues coses no era evident, perquè ningú de la meva família era diplomàtic, ni ningú havia visitat mai Cuenca. Són dues intuïcions estranyes que sempre he tingut i que mai no he aconseguit entendre racionalment.
Com ja he esmentat en aquest lloc web, el 1995 em vaig preparar per a l’examen d’ingrés al servei diplomàtic, el vaig aprovar el 1996 i vaig començar la meva carrera professional com a diplomàtica espanyola.
El cas de Cuenca era una altra història. El 1986, vaig voler veure la Serranía de Cuenca amb els meus propis ulls, així que vaig organitzar l’excursió de fi de curs a l’alberg San Blas de Tragacete juntament amb tots els meus companys alternatius de l’institut. El nostre professor de biologia, en Juan, va venir amb nosaltres. I va ser una setmana meravellosa de excursions a la font del Segura, a la font del Tajo i a molts indrets bonics i poc coneguts. I va ser allà on vaig acceptar com a veritable i vàlida aquella intuïció infantil d’arrelar-me a la Sierra de Cuenca.
Tanmateix, la meva vida diplomàtica frenètica i els canvis repetits de llar, país i continent em van anar distanciant gradualment d’aquella idea, fins que el 2009 va recuperar força dins meu i vaig decidir explorar-la.
Així que vaig agafar uns dies de permís de l’Ambaixada d’Espanya a Londres; vaig agafar un vol a Madrid-Barajas; vaig llogar un cotxe a l’aeroport; i vaig sortir pel meu compte a explorar l’Alta Serranía de Conca.
I vaig anar d’un lloc a l’altre, amb una petita llibreta vermella, apuntant totes les propietats que estaven a la venda, els noms dels seus propietaris, etcètera.De tornada a Londres, vaig començar trucant a algunes persones de Las Majadas —allà és on havia vist la casa dels meus somnis—, però hi havia tres hereus i només dos volien vendre. Impossible, doncs.
[A continuació, insereixo una foto de les vistes absolutament impressionants des de dalt de Los Callejones de Las Majadas, una foto meva d’aquell viatge]
I la meva segona opció era una casa que havia vist a Cueva del Hierro. El propietari em va donar un preu (30.000 euros) i li vaig dir de seguida que la compraria. Es va sorprendre i em va preguntar si la compraria sense veure l’interior, i vaig dir que sí: que si l’estructura era sòlida, la mantindria tal qual, i si no, la reconstruiria. Vaig volar de Londres a València; vaig agafar un tren fins a Aldaia; vaig signar el contracte de compravenda davant d’un advocat; i ja està. Ja teníem la casa.
Fer les obres va ser més complicat. No vaig trobar cap constructor fins que l’alcalde local, l’any 2011, es va oferir a fer les obres amb els seus obrers equatorians.
La meva interpretació sempre ha estat que el 2011 estàvem en plena crisi financera a la nostra estimada Espanya i les subvencions dels organismes públics s’estaven esgotant; en aquest context, la meva casa em va semblar una bona opció. A l’estiu del 2011 van fer les obres exteriors i, a l’hivern i a la primavera del 2012, les interiors, de manera que l’agost del 2012 em vaig traslladar de Londres a Cueva del Hierro.
Aquesta caseta venia amb un regal sorpresa. Un dels constructors equatorians que treballava a l’obra (‘albañil’ és una paraula bonica, derivada de l’àrab ‘albani’, que significa ‘constructor’) va acabar sent la meva parella. La meva intuïció havia començat uns trenta anys abans a preparar el terreny per guiar-me cap a un amor preciós… una història bonica, oi?
I així acaba la microhistòria de com Cueva del Hierro va entrar a la meva vida.
Per acabar, reprodueixo aquí un poema que vaig escriure per a aquell home meravellós als inicis del nostre romanç:
IMMENSA SUAVITAT
Vas entrar a la meva vida
amb una tendresa immensa.
Mentre et veia lluir i degotar de suor,
em vaig quedar fascinada, clavada,
vacil·lant, sense paraules, i mica en mica
el teu cos bell i esculpit,
lluint amb la suor al front,
es va convertir en un imant;un imant que al principi no vaig veure,
i quan finalment el vaig veure, ja era massa tard;
massa tard perquè aleshores
la teva immensa bondat
ja havia arrelat dins meu.
No acabo d’entendre
com va entrar pels porus de la meva pell,
pels canals auditius de les meves orelles,
pels meus nervis òptics o la meva traquea,
però va entrar, i ràpida com una fletxa—
una d’aquelles forjades pels teus avantpassats
indígenes a les jungles del que ara és l’Equador—
com una d’aquelles fletxes, la teva immensa
bondat va entrar i es va instal·lar dins meu.
I si habites en mi com treure’t? Com
posar límit o final a aquesta bogeria d’amor
que em té posseïda? Existeix algun remei
contra aquest estar habitada per la teva suavitat?
La meva ment diu que no haig de seguir; que el nostre
no té cap sentit; que no té present,
ni futur… I el meu Ser se somriu, li somriu a la ment
i li diu: “Agusa’t i cerca la manera de treure
aquesta suavitat, perquè fins que no la treguis no podràs
posar-li límit o final”. La meva ment desespera i la meva Ser…
la meva Ser… se somriu.
I he inclòs una foto a dalt del mirador de l’Hotel Los Tilos a Beteta, on vaig estar mentre explorava aquella part de la Serranía Alta de Cuenca. Una foto que em va fer la recepcionista de l’hotel en aquell moment. Un hotel que va fer fallida poc després i que va reobrir fa uns anys, renovat, impressionant, absolutament espectacular…