Era l’agost del 2016. L’Ainoa acabava de treure’s el carnet de conduir i em va dir que li comprés un MINI, i si era possible, un de blanc.
Vaig començar a mirar els preus dels MINI a Espanya, però cap no baixava dels deu mil euros i, en aquell moment, senzillament no em podia permetre una despesa tan gran.
Per curiositat, vaig consultar els preus dels MINI de segona mà a Alemanya… i vaig trobar un encantador MINI ONE blanc per cinc mil euros.
Algunes de les persones a qui ho vaig comentar em van dir que ni m’ho plantegés, que era massa arriscat. Altres em van aconsellar que només el comprés si passava per un concessionari. I finalment, d’altres em van dir que només el comprés si el venedor era alemany, mai si era turc.
Qui venia aquell MINI ONE? Un home turc anomenat Ali. Ho vaig rumiar llargament i, al final, em vaig dir que tirés endavant.
Vaig reservar dos vols barats a Stuttgart; l’Ali va venir a recollir-nos a l’aeroport; ens va portar al que seria la nostra llar durant la nit: un petit hotel rural anomenat Els Set Dormilegas (Gästehaus Sieben Schläfer) a Ludwigsburg; i vam passar una estona fent una prova de conducció del cotxe per la zona.
Ens va semblar – amb el nostre coneixement extremadament limitat de mecànica – que el cotxe funcionava bé; i vam tancar la venda.
L’endemà, ens vam retrobar amb l’Ali ben d’hora, cap a les 7.30 del matí, a l’Oficina de matriculació de vehicles de Ludwigsburg. Tot i que no era necessari que l’Ali vingués a ajudar-nos amb els tràmits d’exportació del vehicle, es va oferir a fer-ho i li ho vaig agrair.
Ja havia demanat una cita en línia des d’Espanya i el procés va anar com un rellotge. En menys d’una hora, havíem solucionat tots els tràmits i teníem la matrícula d’exportació. Ens vam acomiadar de l’Ali i vam emprendre el viatge per Europa…
Vam sortir de Ludwigsburg mateix i vam conduir per les fantàstiques autopistes alemanyes fins a la frontera francesa. Vam creuar a França i vam continuar. En una àrea de servei on ens vam aturar a descansar una estona, ens van fer aquesta primera foto dels tres (l’Aino, el cotxet i jo):
Cap al vespre vam arribar a Perpinyà, gairebé a la frontera espanyola. Vam passar la nit a la residència del Cònsol General d’Espanya, ja que un company de classe meu ocupava aquell càrrec en aquell moment. Ell, la seva dona i les seves filles ens van tractar amb molta calidesa, i l’endemà al matí vam continuar el viatge.
Però… tan bon punt vam creuar la frontera d’Espanya, pam! Es va encendre un llum d’advertència —vermell com la sang— que no parava de parpellejar i feia un soroll bastant desagradable.
Vam aturar el cotxe i vam treure el manual que teníem a la guantera i… era el llum d’advertència de ‘fallada del motor’. Ens vam mirar, una mica desanimades, però havíem de fer alguna cosa. Així que vaig fer servir el mòbil per buscar el taller més proper per a aquella marca de cotxe i, just allà, al poble de Figueres, n’hi havia un. Hi vam anar.
Quan vam arribar al taller, van fer unes proves al cotxe i ens van dir que el motor estava malmès i que el millor era substituir-lo completament. Per la modesta suma de 8.000 euros. Trigarien una setmana a arreglar-ho.
Vaig trucar a la meva parella d’aleshores i em va dir que comprovés el nivell d’oli del motor; que si estava baix, en comprés i el complementés; i que continuéssim el viatge. I això vam fer.
I d’una tirada (tot i que, òbviament, aturant-nos per dinar i berenar, per omplir el dipòsit de benzina i per estirar les cames) vam arribar a Cueva del Hierro, la nostra casa d’estiu a la Regió Muntanyenca Alta de Conca, viatjant per Saragossa i Molina d’Aragó.
Ho havíem aconseguit!
L’endemà vam baixar en cotxe a la ciutat de Cuenca i vam tramitar els papers d’importació del cotxet; vam portar els documents per a fer la matrícula espanyola i tot va quedar solucionat.
Tot i que em vaig tornar a posar en contacte amb l’Ali, no es va voler fer responsable. I portar el cas als tribunals a Alemanya m’hauria costat una fortuna, així que vaig deixar córrer.
El cotxe petit va continuar causant alguns problemes. Resulta que aquells motors, compartits per diversos models de PSA i BMW, tenien molts defectes i consumien massa oli, la qual cosa danyava els sensors de lambda i el tub d’escapament. Tot això significava que havíem de comprovar el nivell de l’oli regularment. Tot i així, el cotxe petit anava bé i l’Ainoa va continuar conduint-lo.
El 2022, un amic que és mecànic ens va oferir un motor gairebé nou. I la meva parella d’aleshores, que estava a punt de acabar el segon any del seu Grau Superior d’Automoció, va decidir que aquest seria el seu projecte de fi d’estudis: fer un canvi de motor complet al nostre cotxe petit blanc. Dit i fet.
Ara som a l’any 2026 i el nostre cotxet blanc encara va com una campana… I va passar la seva última ITV al juny a la primera i sense cap problema… Iupi!
Quant de temps més durarà el nostre cotxet blanc?