El 15 de desembre de 2005 vaig impartir una conferència a la República Dominicana sobre «El Quixot de la Mancha: contingut i trajectòria», com a part de les celebracions del 400è aniversari de la publicació de la primera part del Quixot, un esdeveniment que va ser recollit per la premsa local.

El 2008, vaig tornar a impartir aquesta conferència al Centre per a la Gent Gran (CSM) de Londres per commemorar el Dia Internacional del Llibre, després de la qual cosa Lourdes Remón, la cap del Grup de Llengua i Cultura, em va enviar un correu electrònic molt agradable d’agraïment.

 

 

El Quixot de la Mancha: Contingut i Trajectòria

Cervantes (1547–1616) és potser la figura més destacada de la literatura castellana i espanyola. De totes les obres que va escriure, n’hi ha una que destaca clarament: la novel·la El ingenioso hidalgo don Quixote de la Mancha, coneguda com El Quixot.

1. Contingut: el Quixot està dividit en dues parts

Pel que fa al seu contingut, el Quixot es compon de dues parts.

1.1. Primera Part, 1605

La Primera Part es va publicar el 1605. Està dividida en 52 capítols.

Al capítol I, Cervantes descriu les característiques essencials del personatge principal, el Quixot:

«El nostre cavaller s’acostava als cinquanta anys. Era de complexió robusta, d’ossada esvelta, de cara prima, matinera i aficionada a la caça. Es diu que el van anomenar ‘Quijada’ o ‘Quesada’ […] cada cop que tenia un moment lliure —que era la major part de l’any— s’entrega a la lectura de novel·les cavalleresques amb tant d’entusiasme i delit que gairebé va oblidar del tot la caça i fins i tot la gestió de la seva heretat; […] s’absorbia tant en la lectura que passava les nits llegint de l’alba a l’alba, i els dies del capvespre al capvespre; i així, per falta de son i per una lectura excessiva, el seu cervell es va enfonsar tant que va perdre el seny. La seva imaginació es va omplir de tot el que llegia als llibres […] i es va consolidar fermament […] en la seva ment que tot […] el que llegia […] era veritat. De fet, amb la seva salut mental ja completament perduda, va arribar a la noció més estranya que mai hagi concebut un boig al món, i era que li semblava adient i necessari, tant per al seu honor com per al servei del seu país, convertir-se en un cavaller errant i sortir pel món amb la seva armadura i el seu cavall a cercar aventures i a practicar totes aquelles coses que havia llegit que practicaven els cavallers errants…»

Al llarg de l’obra, mai no es menciona el nom exacte del poble de Don Quixot, la qual cosa ha donat fama a tota la regió de La Mancha.

Tanmateix, Cervantes sí que ens dona el nom de la dona que serà l’amor platònic de Don Quixot al llarg de l’obra: Dulcinea del Toboso, l’encarnació de la bellesa i la virtut. Això ha portat a l’obertura d’un museu dedicat a Dulcinea en aquest mateix poble (El Toboso, Toledo).

Aquesta primera part cobreix les dues primeres sortides de Don Quixot.

En la primera sortida (capítols 2 a 5), Don Quixot arriba a una fonda i és cavalleritzat; en adonar-se que li falten diners i un escuder, torna al seu poble.La segona sortida (a partir del capítol 7) ocupa la resta d’aquesta primera part.

L‘escuder de Don Quixot és Sancho Panza, «un pagès que vivia a prop d’ell […] un home bo […] però amb molt poc seny al cap» (capítol 7).

Els dos companys inseparables d’ambdós homes seran el cavall de Don Quixot, anomenat Rocinant [per al nom del qual, segons Alfonso Calle, Cervantes es va inspirar en el Picón de Rocines, un promontori a la Hoz de Tragavivos, una gola on es troba la Herrería de Santa Cristina, un nucli de població on va viure la filla de Cervantes, Isabel, i on ell mateix va passar llargues estades] i l’ase de Sancho Panza, que mai no rep nom, sinó que simplement se’l coneix pel seu color, Rucio (castany clar).

Aquesta primera part entrellaça 14 aventures (com ara la dels molins de vent, la pallissa dels gallecs yagües, l’atac contra els exèrcits de carneres, el robatori de la tina del barber en confondre-la amb l’Aciet de Mambrino, o el rescat d’uns homes destinats a les galeres) i 6 novel·les curtes [la història de l’enterrament del pastor Grisóstomo i la Marcela (capítols 12 a 14); la història del cavaller del bosc, Cardenio, i la seva Luscinda (capítols 23, 24, 27, 29 i 36); la història de Dorotea i el seu Don Fernando (capítols 28, 29 i 36); la novel·la del Curiós Impertinent (capítols 33 al 35), ambientada a Florència; la història del captiu i la seva estimada dona morisca Zoraida (capítols 39 al 44); i la història del pastor Eugenio i la seva Leandra (capítol 51)].

Com que la inclusió de novel·les dins d’una novel·la (és a dir, narracions completament independents entrellaçades amb la trama principal del Quixot) va ser molt criticada en el seu moment, Cervantes no en va incloure cap a la segona part.

Aquesta primera part es caracteritza per la creença de Don Quixot en la seva bogeria i pel fet que els encisadors transformen la seva realitat, mentre que el seu escuder, Sanxo Pansa, i els qui l’envolten representen la veu de la raó.

 

1.2. Segona part, 1615

La Segona Part es va publicar el 1615. Està dividida en 74 capítols.

Aquesta part narra la tercera sortida de Don Quixot. Inclou aventures com la de Dulceïnea; la del Cavaller del Bosque, a qui derrota Don Quixot; l’aventura amb el duc i la duquessa, en què promet a Sancho Panza el govern de l’illa de Barataria; i l’última batalla a Barcelona contra el Cavaller de la Lluna Blanca, que perd Don Quixot, després de la qual cosa torna per sempre al seu poble, on recupera el seny després de sis dies de febre i es declara Alonso Quijano el Bo.

Una característica definidora d’aquesta segona part és que Don Quixot veu les coses tal com són, mentre que és Sanxo Pansa i els qui l’envolten els qui donen lloc a les fantasies.

 

1.3. Autoria

Pel que fa a l’autoria de l’obra, Cervantes fa un gir literari metaficcional curiós, intentant emular el que solia aparèixer en els mateixos romanços cavallerístics (els seus autors sovint afirmaven haver basat les seves obres en manuscrits trobats) i, d’aquesta manera, pretén presentar el Quixot com un personatge real.

Així, Cervantes explica (a la Primera Part, capítol 9) com: «Un dia, mentre era a l’Alcaná de Toledo, va arribar un noi a vendre uns papers vells i retalls de paper»; i explica com li va comprar un manuscrit àrab, l’autor del qual havia estat «Cide Hamete Benengeli, un historiador àrab»; com va pagar perquè el traduïssin al castellà; i com aquell manuscrit havia format la base de la seva novel·la. Ficció dins de la ficció. Vist en retrospectiva des del nostre present, és curiós que Cervantes basés la seva obra mestra en un manuscrit àrab comprat al carrer de Toledo (l’Alcaná) on els comerciants jueus tenien les seves botigues… Paraules clau: àrab, jueu, convivència….

 

1.4. Objectiu

Finalment, Cervantes sí que exposa l’objectiu de l’obra: «el meu únic desig ha estat inculcar en els homes un avorriment dels relats ficticis i absurds que es troben als romanços cavallerescs» (l’última frase del llibre, Part II, Capítol 74).

I, si els romanços cavallerístics eren el verí dels segles XV i XVI, al meu parer, la violència inherent als videojocs, les sèries de televisió i moltes pel·lícules de ficció és el verí del segle XXI que, amanit amb dosis d’intel·ligència artificial, podria acabar destruint la nostra pròpia humanitat… D’aquí la importància de revifar les lluites de Don Quixot també al segle XXI.

 

2. Trajectòria

2.1. Traduccions

Pel que fa a la trajectòria de l’obra, ja al segle XVII es va traduir a l’anglès el 1612 [i Shakespeare va produir The History of Cardenio el 1613, representada al Palau Reial de Londres]; al francès el 1614; a l’italià el 1622; a l’alemany el 1648; i a l’holandès el 1657, que també va ser la primera edició il·lustrada.

Al segle XVIII, es va traduir al danès, al polonès, al portuguès i al rus.

Entre els segles XIX i XX, es va traduir a totes les llengües que es podien imprimir.

 

2.2. Edicions

Pel que fa a les edicions en castellà, n’hi va haver 30 al segle XVII, 40 al segle XVIII, 200 al segle XIX i més de tres per any al segle XX.

 

2.3. Una obra mestra literària

Per tots els motius esmentats, es considera l’obra en llengua espanyola que ha estat més àmpliament estudiada al llarg de la història i arreu del món.

També es considera la obra mestra de la literatura en llengua espanyola i el precursor de la novel·la moderna.

 

2.4. Una obra que ha inspirat els psiquiatres

El gran psiquiatre espanyol Francisco Alonso Fernández (Oviedo 1924–Madrid 2020) va publicar El Quixot i el seu laberint vital (Ed. Anthropos) el 2005.

Francisco Alonso va visitar la República Dominicana el 2005 i va fer una xerrada sobre El Quixot. Del que va dir, destacaria el següent:

• Cervantes és el millor mestre dels psiquiatres.
• El 1406 s’havia obert el primer hospital psiquiàtric a Espanya, concretament a València. Així doncs, el 1605, quan es va publicar la primera part del Quixot, la bogeria ja s’entenia bé a Espanya en aquella època. Era una situació molt diferent de la de moltes altres parts del món, on la bogeria es tractava mitjançant exorcismes.
• Aquesta ‘ficció de ficcions’ és la primera novel·la de la història de la literatura.
• El personatge de Don Quixot, vist des d’una perspectiva del segle XXI, presenta deliris —és a dir, un fals sentit de si mateix—, al·lucinacions, megalomania i una condició maniàcic-paranoide (personalitat escindida), alternada amb episodis de depressió; en altres paraules, una condició compatible amb un trastorn bipolar.La bogeria de Sancho Panza s’intensifica a mesura que avança el llibre i arriba al seu punt àlgid al final de la segona part del Quixot.
• Pel que fa a l’espiritualitat, el ‘quixotisme‘ és un tret psicològic molt espanyol: la gent impràctica; la gent que no té por de fer el ridícul en la seva recerca de llibertat i justícia, malgrat les conseqüències negatives que això pugui tenir per a la seva reputació…

 

2.5. Obra viva

Per concloure, El Quixot és una obra que roman viva fins avui dia. Ofereix una filosofia de vida rica i variada, ja que està plena de cites boniques i sàvies sobre l’amor i la bellesa, la mort i la bogeria, la poesia i la llibertat, la arrogància, així com normes per a la cura de l’ànima, el cos i el bon govern.

Relata històries divertides, entretingudes i tendres que, si es llegeixen a poc a poc i amb molt d’afecte, també contribueixen al creixement interior.

A continuació, reprodueixo dos exemples (i els recito aquí) de la saviesa immensa que exaudeixin les paraules que Cervantes va posar en boca dels seus personatges, algunes de les quals anaven molt per davant del seu temps:

 

2.5.1. El discurs de la pastora Marcela sobre la bellesa, l’amor i la llibertat

El meu preferit és el bell discurs sobre la bellesa, l’amor i la llibertat pronunciat per la pastora Marcela al capítol 14 de la Primera Part, d’un fragment del qual reprodueixo a continuació extractat:

«El cel em va fer, com dius, bella, i d’una manera que […] la meva bellesa us mou a estimar-me, i per l’amor que em mostreu, dieu —i fins i tot insisteu— que estic obligada a estimar-vos […]; tanmateix, no puc veure que, simplement perquè una és estimada, la qui és estimada per la seva bellesa hagi d’estar obligada a estimar qui l’estima […] no totes les formes de bellesa inspiren amor […] I, com he sentit a dir, l’amor veritable és indivisible i ha de ser voluntari, no forçat […] perquè la bellesa en una dona honorable és com un foc mantingut a distància o com una espasa esmolada, que no cremen ni tallen aquells que no s’hi apropen. L’honor i la virtut són els ornaments de l’ànima; sense ells, el cos, per bell que sigui, no hauria de semblar bell […] Vaig néixer lliure i, per viure lliurement, vaig triar la solitud de la campinya […] Aquells a qui he encantat amb la meva mirada, els he desenganyat amb les meves paraules; […] Si l’hagués de complaure, seria fals; si l’hagués de satisfer, actaria contra les meves millors intencions i principis […] però que aquell a qui no prometo, enganyo, crido ni admeto no em digui cruel ni assassina. […] Jo, com sabeu, tinc la meva pròpia riquesa i no cobdicio la dels altres; sóc lliure per naturalesa i no prenc cap plaer a ser sotmesa…».

Si totes les dones del món tinguessin la llibertat interior que Cervantes va posar en paraules de la Marcela!

 

2.5.2. Discurs sobre la llibertat

També vull compartir el discurs sobre la llibertat pronunciat pel Quixot al capítol 58 de la segona part, del qual reprodueixo a continuació un fragment:

«La llibertat, Sancho, és un dels dons més preuats que el cel ha concedit a la humanitat; […] perquè per la llibertat, igual que per l’honor, es pot i s’ha de posar en risc la pròpia vida […] ja que les obligacions que deriven de les recompenses dels favors i gràcies rebuts són grillons que impedeixen que l’esperit lliure s’enlairi. «Feliç aquell a qui el cel li ha donat una crosta de pa sense deixar-li cap obligació d’agrair-ho a ningú més que al cel mateix!»

 

2.5.3. Una observació específica sobre la dificultat/impossibilitat de traduir poesia

Finalment, una observació específica amb la qual estic totalment d’acord. Al capítol 6 de la Primera Part, Cervantes fa una revisió exhaustiva dels romanços cavallerescs que existien en aquella època i, en aquest context, reflexiona sobre la dificultat/impossibilitat de traduir obres de poesia:

«…l’hauria portat a Espanya i l’hauria traduït al castellà; perquè això li treia gran part del seu valor natural, i el mateix passarà amb tots aquells que vulguin traduir llibres de versos a una altra llengua: per més cura que hi posin i per més habilitat que demostrin, mai no assoliran el nivell que aquestes obres tenien en el seu mateix origen.»

Tot i que és factible traduir el significat dels versos d’un poema (el seu primer component), la musicalitat creada per la seqüència de paraules (el seu segon i fonamental component) és molt difícil (si no impossible) de traduir.